Corria l’any 1812 i l’exèrcit de Napoleó –que es debatia als camps de batalla per mantenir al tron espanyol al seu germà Joseph– va decidir desplaçar la frontera des dels Pirineus fins a l’Ebre. Catalunya va ser annexionada a França, com una regió més del gran sud –le Midi-, i dividida en quatre departaments a la manera francesa. Durant dos anys, l’administració, les ciències, les arts, l’ensenyament, les modes i l’horitzó social de Catalunya van girar la mirada cap a París, capital de l’imperi francès.

El pretext

S’ha pretès que l’annexió es va formalitzar argumentant els drets històrics francesos sobre la Marca Hispànica de Carlemany; el Napoleó medieval que mil anys abans havia creat una mena de protectorat francès entre els Pirineus i l’Ebre, que va ser bressol de Catalunya. El cert, però, és que el govern napoleònic va renunciar a incorporar Aragó i Navarra, que aleshores eren els territoris més pobres dels regnes peninsulars espanyols. I, en canvi, va incorporar Catalunya a l’Imperi Francès. Un pretext. Perquè Catalunya ja era un motor econòmic. I demogràfic.

Els viatgers il·lustrats europeus (l’equivalent als corresponsals de premsa contemporanis) que visitaven Catalunya en quedaven gratament sorpresos. Hi destacaven que era un país poblat i dinàmic –en contraposició a la resta de territoris peninsulars– dotat d’un aparell agrari potent i d’un teixit industrial incipient. I les dades estadístiques ho corroboren. Catalunya havia superat el milió d’habitants. I Barcelona, que en tenia cent vint-i-cinc mil, amb l’annexió es va convertir en la segona ciutat de França -només superada per París que ja en tenia sis-cents mil- i també en la capital de facto del gran Midi francès.  

El port de Barcelona al segle XVIII

Soyez propres, parlez français, ... et catalan

“Sigueu polits, parleu francès”. La divisa del jacobinisme cultural francès.  I parleu també català. Amb l’annexió es va produir un desembarcament colossal de funcionaris francesos –refinats i mundans, il·lustrats i revolucionaris- contraposats al pensament i a l’estètica d’una administració espanyola -oligàrquica, tronada i corrupta- que no tenia clar on acabaven els interessos públics i on començaven els privats, sobretot els de l’Església.

Argereau -el superprefecte francès- tenia un origen plebeu, una educació il·lustrada, un recorregut revolucionari i una mentalitat pràctica.  I una missió concreta: afrancesar Catalunya. Per al seu propòsit es va envoltar de gent il·lustrada del país, bàsicament del món acadèmic, entusiastes de la revolució francesa i partidaris de la modernització del país, que li van fer veure que als catalans se’ls festeja amb la llengua.

Dit i fet. La llengua catalana, que quasi cent anys abans havia estat proscrita pel Borbó francès de la Nova Planta, recuperava  la condició de llengua oficial –cooficial amb el francès- de la mà –paradoxalment- d’un altre francès.  Però aquest gest no va reportar els efectes esperats. A París els jacobins que dominaven l’aparell de l’Estat s’ho van mirar amb recel, i a Catalunya les classes populars ho van interpretar com una fals afalac, a l’estil ridícul d’aquells que, contemporàniament, diuen parlar la llengua en la intimitat.

El “prêt-à-porter” català

Els negocis tenen l’estranya virtut de sobreviure en els escenaris més complicats. I els diners, que arreu no tenen “ni pàtria ni religió”, a Barcelona es van girar al pas de La Marsellesa. La burgesia barcelonina, que havia creat una potent xarxa d’intercanvi amb les colònies espanyoles d’Amèrica, va fer una rotació entusiàstica i espectacular cap al nord que va enganxar el sector agrari del país amb el pas canviat.

Calia rebaixar preus per competir amb la potent i desenvolupada industria tèxtil francesa. Desapareixia el paraigües proteccionista espanyol que havia emparat la industria catalana. Però en compensació sorgia un mercat francès que triplicava l’espanyol en capacitat de consum. I el sector primari va pagar la festa. Un quart de volta als productors locals, que ja sotmesos a una dependència creixent respecte a l’entramat fabril urbà, contemplaven astorats com la industria catalana es rearmava al so de l’estrofa “le jour de gloire est arrivé”.

Conflicte

La pagesia, que ja recelava de la burgesia, es va declarar enemiga de la nova administració francesa. I el món rural –la pagesia i el clergat- es va rebel·lar contra l’imperi del diner i contra l’imperi de Napoleó. Tot plegat al crit de “pàtria i religió”. És el moment que reapareixen els mites populars arrelats a la terra i a la tradició, com el timbaler del Bruc. I és el moment que s’escenifica –per primer cop- el conflicte armat que –amb posterioritat- sacsejaria el país en tres guerres civils devastadores i mortíferes: el món rural agrari i tradicionalista (que en el futur seria carlí) i el món urbà industrial i revolucionari (que en el futur seria liberal).

Gravat amb una vista de Lleida, 1812

Cervesa

França va deixar la petjada de la seva cultura i de la seva revolució. Durant generacions les classes intel·lectuals, artístiques i polítiques catalanes s’han inspirat en els models francesos. Però allò que, d’una manera més popular, ens han llegat aquells anys francesos, ha estat la fabricació i el consum de la cervesa, que a principis del segle XIX ja era molt popular a París.

Poc abans de l’annexió, es va obrir un bistrot per abastir l’extensa colònia francesa de Barcelona. I pocs anys després, un alsacià cognomenat Moritz va obrir una altra fàbrica per abastir el conjunt de la població. La cervesa esdevé un consum popularitzat els anys que Barcelona va ser una rèplica de Paris. I Catalunya va ser una regió de França. Com Alsàcia.