El Decret de la Nova Planta borbònica, que a Catalunya va entrar en vigor l'any 1717 -enguany fa tres-cents anys- va representar la liquidació de les institucions de govern del Principat i l'inici de la prohibició de la llengua i de la cultura catalanes. Aquestes són les conseqüències directes de la repressió borbònica més abastament conegudes. Però n'hi ha d'altres que tenien el mateix propòsit, que són menys conegudes i que, en canvi, van tenir uns efectes tant o més demolidors. I tant o més adoctrinadors en l'imaginari de la societat catalana de l'època. La nova divisió territorial que va imposar el primer Borbó espanyol era una còpia del model castellà. Les noves classes dirigents -polítiques i militars- i les noves línies divisòries -corregimientos primer i provincias després- eren clarament castellanes. Catalunya era arbitràriament esquarterada per convertir-la en una simple extensió de la nació castellana. Per ofegar-la definitivament en la idea castellana d'Espanya.
Les vegueries
El 1714 el territori del Principat estava dividit en 16 vegueries -19 si hi comptem la Catalunya Nord- i un territori autònom: l'Aran. Aquesta divisió obeïa a raons històriques íntimament relacionades amb els orígens i la formació del país durant els segles a cavall de l'any 1000. Fins i tot, si contemplem un mapa del pobles antics que, abans de la nostra era, ocupaven el solar de la futura Catalunya, observarem una sorprenent coincidència entre els límits d'aquelles nacions nord-ibèriques -els ilergets, els laietans, els ausetans, ...- i els de les vegueries medievals i modernes catalanes. Pierre Vilar, figura senyera de la historiografia catalana, ja ho feia notar fa 50 anys. Les vegueries responien a una realitat històrica, social, cultural i econòmica que vertebrava el país. Explicaven els orígens, la formació i l'evolució de la nació catalana; des d'una arrel clavada en l'antiguitat remota, fins a la materialització d'un espai nacional. I d'un trencaclosques dialectal.
Mapa de Catalunya en vegueries, del 1660
Els corregimientos
Perdre la guerra va significar alguna cosa més que la desaparició del règim foral català. Els borbònics van esmerçar tots els recursos possibles a espanyolitzar Catalunya. Les vegueries van desaparèixer, i la distribució del territori va ser redibuixada amb criteris militars, es a dir repressius. Les 16 vegueries van ser transformades en 14 corregimientos, que passaven a gravitar sobre una capital convertida en plaça militar de primera categoria: el sistema propi d'una estructura de dominació. El cas més esperpèntic es va produir a Lleida, cap de vegueria que les tropes borbòniques havien convertit en un gran bassal de sang i en una immensa acumulació de runes. 12.000 habitants i segona ciutat de Catalunya abans de la guerra; i poc més de 2.000 pobladors anys després de la carnisseria del Roser. Els borbònics van valorar la possibilitat de convertir Montsó (Osca) en cap de corregimiento i amputar a Catalunya el territori del marge dret del Segre i de la Noguera Pallaresa.
L'estructura de dominació
A partir del 1714 es va produir un desembarcament formidable de funcionaris castellans i francesos -civils i militars- destinats a proveir la nova estructura de dominació. Bàsicament en les principals ciutats del país. La figura del veguer -el representant polític i judicial del poder comtal- va ser substituïda per la del corregidor, una figura clarament castellana que concentrava més poder. Els batlles i els jurats catalans, que penjaven dels veguers i administraven justícia a nivell local, també van ser fulminats. I substituïts per les figures clarament castellanes del “alcalde”, dels “regidores” i del “magistrado”. I els consells municipals i els consells comunals van ser substituïts per la institució netament castellana del “Ayuntamiento”. A partir de 1714, l'estructura política, judicial i administrativa de qualsevol indret de Catalunya no diferia en res de la de qualsevol indret de Castella. S'havia consumat l'assimilació política.
Mapa de Catalunya dividida en corregimientos, d'inspiració castellana
La província
Dels corregimientos es va passar a les provincias. Era l'any 1833. Havia passat més d'un segle des de la promulgació de la Nova Planta borbònica. I durant aquest segle llarg havien passat moltes coses al món: el triomf de les idees il·lustrades, les revolucions americana i francesa i les guerres napolèoniques. Tot plegat, la divisa de la corona funerària sobre la tomba de l'Antic Règim, que vol dir sobre els règims feudals i senyorials d'arrel medieval. A l'Espanya unitària fabricada a sang i foc pels Borbons, liberals i tradicionalistes es debatien als camps de batalla, perquè amb tota la sang que s'havia vessat en temps de la carnisseria Bonaparte no n'hi havia prou. Si més no a criteri de les oligarquies dirigents. El destí inevitable de la pell de brau que, més endavant, lamentava Machado; causat per la irradiació immisericordiosa del sol i el consum abusiu de vi roent. Amb el triomf ajustat dels liberals es van liquidar els corregimientos i van donar pas a les provincias.
El quart de volta
Era el quart de volta definitiu per espanyolitzar definitivament Catalunya. Els liberals espanyols sentien una seducció malaltissa pel jacobinisme revolucionari francès. I rendien culte al binomi cultura espanyola-modernitat, que, automaticament, convertia en relíquies medievals totes les identitats i les cultures no castellanes que hostatjava el territori nacional. Llavors ja es parlava de nació i sobretot de l'única nació espanyola edificada, naturalment, sobre les tesis borbonistes que, un segle abans, havia engendrat la Nova Planta. Un clar exemple de tot això és que, a Catalunya, els 14 corregimientos van passar a ser les 4 províncies que coneixem, amb la particularitat que -inicialment- al territori de Barcelona li van assignar el nom de Cataluña, i als de Girona, Lleida i Tarragona els van batejar amb el nom de les seves respectives capitals. Una maniobra digna del millors reductors de caps -els Shuar amazònics- adaptada als consells de ministres espanyols.
Mapa d'Espanya durant el franquisme
Aran, Cervera i la Cerdanya
Amb tanta eufòria pretesament igualitarista -en realitat assimilacionista- es van oblidar de l'Aran, un país que, tot i haver estat declaradament austriacista en la Guerra de Successió, els Borbons s'havien oblidat de castigar convenientemente. Llavors no existia encara Baqueira i els aranesos, sense fer soroll, havien conservat les seves institucions fins que al ministre Burgos li va sobrevenir l'atac d'histèria pretesament modernitzadora. Com es van oblidar també de Cervera, declaradament austriacista que, acabada la guerra, va tenir l'habilitat de vendre-li el ruc -sense les alforjes- o la moto sense el manillar al Borbó, a Macanaz i a Patiño -els que van engendrar la Nova Planta-. Aran va perdre les seves institucions, i Cervera va perdre la seva condició de cap de corregimiento. Dues realitats socials, culturals, polítiques, econòmiques i jurídiques diferenciades que van quedar graciosament i arbitràriament integrades en la província de Lérida. Disbarats equiparables al cas de la Cerdanya -trossejada entre Espanya i França amb la Pau dels Pirineus (1659)- que era absurdament divida entre Lérida i Gerona.
Quatre identitats provincials
Entre la Nova Planta borbònica (1717) i l'invent diabòlic de Burgos (1833), Catalunya havia estat una província única de l'imperi espanyol. La divisió provincial catalana -l'esquarterament de Catalunya- tenia el clar objectiu de minar la identitat -llavors ja regional- catalana. El propòsit -que mai van ocultar- era crear quatre identitats provincials que competissin entre elles i que es relacionessin amb les altres províncies espanyoles en una impostada i perversa igualtat. Un viatge cap a l'autoodi que havia de conduir inevitablement cap a l'assimilació definitiva. La desaparició de la Catalunya catalana i el triomf definitiu de la idea castellana d'Espanya. “Barcelona, Tarragona, Lérida y Gerona” es va convertir, també, en una ridícula cantarella escolar molt recurrent en les classes de geografia doctrinària espanyola, que va ser vigent -reveladorament- fins a les acaballes del règim franquista.
Mapa polític d'Espanya del 1850