La revolta de Paulus, a finals de la centúria del 600, representaria el primer conflicte greu entre els poders territorials del regne visigòtic de Toledo, la unitat política peninsular pretesament més remota. Flavius Paulus, un destacat membre de la cort del rei Wamba, lideraria una revolta independentista en una part dels dominis visigòtics empès per les oligarquies del sector oriental de la Tarraconense i de la totalitat de la Narbonense; territoris que, segles més tard, acabarien convertits en Catalunya i en el Llenguadoc. La revolta de Paulus, fa 1.400 anys, ens revela l'existència de fortes tensions entre dos eixos de poder de naturalesa territorial: l'eix Toledo-Mérida-Sevilla i l'eix Tarragona-Empúries-Narbona, que posen en qüestió la idea d'una unitat política peninsular voluntària i consensuada. Fa 1.400 anys la Hispània visigòtica —el regne de Toledo constituït un segle abans—, viuria una gran crisi que anticiparia la seva desfeta definitiva.

La independència de les províncies romanes

Per entendre la polarització d'aquells eixos cal explicar com s'articulaven aquelles societats. L'any 672, fa exactament 1.345 anys, la península ibèrica vivia sota el domini de la monarquia visigòtica de Toledo. Feia dos segles que l'Imperi romà, o més ben dit el que en restava, s'havia ensorrat definitivament. Etapa en la qual, en el cas d'Hispània, les elits provincials, formades bàsicament per les oligarquies latifundistes iberoromanes, s'havien apropiat definitivament del poder en els seus territoris respectius. Un estatus que passarien a compartir amb les aristocràcies visigòtiques, que actuarien com el braç armat d'aquells nous poders. En aquella Hispània postromana, els visigots passarien a substituir les legions romanes com els nous garants d'un ordre heretat que perpetuava les oligarquies iberoromanes en el poder.

Hispània visigòtica / Wikimedia Commons

La interessada aliança entre iberoromans i visigots

Aquesta aliança entre les classes dirigents locals i els nouvinguts no es produiria al primer contacte. Estaria molt condicionada per l'evolució dels esdeveniments a cada província i, naturalment, pels interessos de les seves oligarquies respectives. Sabem, per exemple, que les sanguinàries revoltes d'esclaus a la vall de l'Ebre —les bagaudes— en plena descomposició de l'Imperi romà, l'anticiparien. Reveladorament, les primeres campanyes militars organitzades dels visigots a la península ibèrica estarien destinades a reprimir una revolta que posava en qüestió el model social, econòmic i polític que perpetuava el sistema. En línies generals, els visigots, en la seva qualitat de guardians de l'ordre, es reservarien la facultat de coronar els reis d'aquelles noves entitats polítiques. El poder militar i polític. I les oligarquies iberoromanes, en la seva qualitat de propietaris agraris i grans comerciants, es reservarien l'activitat econòmica i la jerarquia religiosa. El poder econòmic i social.

L'intent d'unificació política

Dit tot això, queda palès manifestament que la crisi nord-oriental de la Hispània visigòtica no tenia un component ètnic. Malgrat que el nom del rei toledà Wamba (de clara procedència germànica) i el del líder de la revolta Flavius Paulus (de clara procedència llatina) apuntin en aquesta direcció, no era un enfrontament entre visigots i iberoromans. La documentació de l'època ens revela que l'eix toledà tenia una clara projecció cap a Roma que, en la seva qualitat d'antiga capital del món, conservava cert prestigi cultural i polític. El cas del clergue Isidor de Sevilla (560-636), el gran intel·lectual de l'època, que seria un personatge molt influent al Pontificat i postularia la unitat religiosa d'Hispània sota l'autoritat de Roma, com a primer pas per culminar una unitat política molt qüestionada, és prou revelador. Isidor de Sevilla era, però, fill d'una poderosa família d'origen visigòtic que, en el decurs de les generacions, s'havia romanitzat. O postromanitzat.

El mestissatge polític

Isidor de Sevilla és, curiosament, un dels tòtems de la intel·lectualitat nacionalista espanyola contemporània. Però sobretot és un clar exemple que durant la centúria del 600 —època en que va esclatar el conflicte— les aristocràcies visigòtiques i les oligarquies locals havien trencat el pacte inicial de repartiment de poder. Els visigots continuarien posseint el dret a nomenar i a deposar reis, que vol dir que mantindrien, tot i que d'una forma grotesca, el cim del poder militar. De fet, l'obsessiva afició de la cort toledana al verí i als punyals convertiria la monarquia visigòtica en una espectacular corrua de reis. Trenta-tres monarques en poc més de dos segles. L’horrorosa llista dels reis gots. Però el que compta és que les fonts confirmen que, cap a l'any 600, visigots i iberoromans havien aconseguit situar elements de les seves comunitats respectives a les jerarquies de tots els poders d'aquella societat. La prova definitiva que la revolta de Paulus no tenia un component ètnic.

Evolució territorial del regne visigòtic / Wikimedia Commons

Els conflictes que generaven les polítiques unificadores

Flavius Paulus és un altre bon exemple d'aquell procés de mestissatge polític. Sabem, malgrat l'escassa documentació, que l'any 672 el rei Wamba es va posar davant del seu exèrcit per a sufocar la rebel·lió basca. Fa catorze segles els bascos ja no volien sentir parlar de la unificació política hispànica. L'expedició del rei Wamba va reunir el bo i millor de l'exèrcit hispànic amb el clar propòsit de massacrar els bascos i, aprofitant que l'Ebre passa per Àlaba, enviar una més que intimidatòria advertència als seus súbdits de la costa nord-oriental que, feia temps, festejaven amb els francs, enemics seculars dels visigots. El responsable de fer arribar aquest missatge als destinataris seria Paulus, llavors un militar de confiança de l'entorn del rei Wamba. Paulus era fill d'una poderosa familia iberoromana. No se’n sap l’origen exacte, però tot apunta, pel nom i pel patrònim, que hauria nascut en algun lloc del sud de l'actual País Valencià.

La revolta de Paulus

Tampoc se sap amb exactitud quin territori governava. Però tot apunta a que era el dux de la província Cartaginense. El que sí que és del tot segur és que el dux Ranosild, governador de la Tarraconense, el va convèncer per liderar la revolta. El comte Hilderic de Nimes i el bisbe Gumild de Magalona, a la Narbonense, ja s'havien revoltat  i Ranosild tenia la complicitat de les oligarquies que dominaven el litoral mediterrani entre l'Ebre i els Pirineus. Tortosa, Tarragona, Barcelona i Empúries havien estat, en un passat, places romanes importants que, en aquells dies, mantenien encara un actiu intercanvi comercial, a través dels seus ports, amb Narbona, Besiers, Nimes i fins i tot Marsella, i de retruc, amb el regne dels francs. Els conflictes entre francs i visigots per les fronteres al país dels bascos perjudicava els intercanvis comercials i culturals entre la Tarraconense i la Narbonense i els dominis meridionals dels francs, la futura Occitània.

La proclamació de la independència

La naturalesa territorial del moviment queda provada amb escreix. L'eix Tarragona-Narbona-regne dels francs es fonamentava en el tràfic de blat, vi i oli que feia el camí del sud cap al nord, i en en el de llances, piques i cotes de malla que el feien del nord cap al sud.  Una intensa relació comercial que teixia fortes complicitats polítiques. I religioses. El ritus litúrgic franc, radicalment diferenciat del visigot, s'estava introduint, no sense tensions, a l’Església del territori. En canvi, un altre element com la llengua encara no era un factor diferencial. Pel poc que se sap, les diferències entre el llatí vulgar de Sevilla o de Toledo i el de Tarragona o de Marsella eren, encara, purament dialectals. L'any 672, mentre Wamba obsequiava els bascos amb una generosa dosi de la seva brutalitat, Flavius Paulus era coronat sobirà del nou regne que s'havia autoproclamat. Segons algunes fonts es va anomenar regne dels visigots de Septentrió.

La derrota de Paulus

Quan Wamba va acabar la seva brutal campanya basca va anar cap a la Mediterrània amb totes les seves forces a fer complir la seva particular llei. Els exèrcits de Paulus, que van sortir a rebre’l, serien derrotats repetidament. I en aquest punt és on les fonts generen més confusió. Perquè per una banda indiquen que l'autèntic propòsit de Paulus era deposar Wamba i convertir-se en rei de tots els dominis visigòtics. I per una altra, que Paulus pretenia crear una entitat política, un tap geoestratègic, entre els regnes visigot i franc. El cas és que Wamba no va ajusticiar Paulus, que era el que li hauria tocat pel delicte d'alta traïció. Va considerar que Paulus i els seus col·laboradors eren uns sediciosos i els va sotmetre a la pena de la humiliació pública: els va obligar a vestir-se grotescament, els va portar fins a Toledo i els va passejar pels carrers de la capital perquè la gent els insultés, els escopís i els apedregués.

Els primers regnes peninsulars (segle X) / Wikimedia Commons

La repressió de Wamba

En una cort toledana on la mort era el pa nostre de cada dia, les fonts revelen que, sorprenentment, la cancelleria de Wamba va optar per no executar Paulus i els seus col·laboradors. En canvi, els van confiscar els béns, van ser destituïts dels seus càrrecs, insultats, agredits i humiliats públicament i empresonats en masmorres. Les fonts no en revelen el final. Però sí que sabem que a la regió nord-oriental, l'estat de crisi es va mantenir durant les tres dècades posteriors. L'any 710 els successors polítics de Paulus i una facció opositora cortesana van pactar una aliança —una pinça a la monarquia— per assaltar el poder de Toledo. I van contractar els serveis de Tarik, el cap militar  àrab que, poc abans, s'havia apoderat del nord d'Àfrica. L'exèrcit àrab va travessar l'estret de Gibraltar, va derrotar els exèrcits hispànics del rei Roderic a la batalla de Guadalete (711) —la làpida del regne hispànic— i va assaltar el poder de Toledo —l'epitafi de la monarquia visigòtica.

La desfeta de la monarquia visigòtica

En aquest punt és on es faria patent, de nou, la profunda divisió entre els eixos de poder de la Hispània visigòtica. Tarik, que havia arribat a la península ibèrica com a mercenari, quan es va adonar que la monarquia visigòtica s'havia ensorrat a Guadalete, va canviar d'opinió i es va proclamar amo i senyor d'Hispània. La cort toledana es va dividir entre els que van fugir cap a Roma i els que es van quedar i van pactar amb els àrabs la conservació del seu estatus. Alguns, molts pocs, van fugir cap a les muntanyes cantàbriques i donarien origen al fals mite de Pelai com a continuador de la monarquia visigòtica. En canvi, les oligarquies de Tarragona, d’Empúries i de Narbona, espantades pel caire dels esdeveniments, ho farien en direcció al regne dels francs. Aquesta doble direcció marcaria de forma decisiva la posterior creació dels regnes cristians, que articularien el mapa polític peninsular durant els mil anys següents.

 

Imatge principal: Hispània visigòtica / Wikimedia Commons