L’editorial Sembra Llibres, de Carcaixent, reedita Acte de Violència, la novel·la de Manuel de Pedrolo (1918-1990) que va guanyar el Prudenci Bertrana l’any 1969, en la primera edició d’aquest guardó gironí. Paral·lelament, les barcelonines Edicions del 1979 publiquen Manuel de Pedrolo i la nació (1957-1982), un assaig de Xavier Ferré Trill sobre la relació d’aquest autor amb el nacionalisme. L'any passat el Teatre Nacional de Catalunya va representar La nostra mort de cada dia, un text de l'escriptor de l'Aranyó. També l’estrena de la pel·lícula Segon origen, basada en una novel·la de Pedrolo, va consolidar un increment de l'interés per ell. A comarques hi ha constants actes de reivindicació de l'autor. Sembla que es detecta un retorn al pensament pedrolià. De fet, Acte de violència ja era el títol d’una cançó inspirada en Pedrolo que el cantautor Cesk Freixas va gravar el 2012. En un moment de mobilització independentista, Pedrolo es presenta com un precedent de la mobilització sobiranista. A Twitter hi ha una pàgina, @mdepedrolo, que cada setmana piula cites de Pedrolo.
Acte de violència
Pedrolo va escriure Acte de violència el 1961. El 1969 va enviar la novel·la al Bertrana i va guanyar-lo, però per problemes amb la censura no es va poder publicar fins el 1975. L’argument de l’obra gira entorn a una vaga general contra un dictador. Una vaga que consisteix, simplement, en una revolució pacífica: quedar-se a casa. Cada capítol té un protagonista diferent, en un intent de donar una visió coral del moviment social. Aquesta obra representa el Pedrolo més combatiu. No és estrany que el règim s’oposés a la seva publicació. Pedrolo el va presentar a la censura vàries vegades, i per confondre els censors li posava títols diferents, però no va aconseguir passar el tràmit.
Manuel de Pedrolo i la nació
Aquest assaig de Xavier Ferré reflexiona sobre Manuel de Pedrolo i els seus vincles amb el moviment d’alliberament nacional del 1957 al 1982 (Ferré especifica que a Pedrolo no li acabava d’agradar el terme “nacionalista”). L’estudi de Ferré, destinat als especialistes en l’obra de Pedrolo, defensa que les reflexions d’aquest autor estan plenament vigents. Ferré argumenta que Pedrolo va rebutjar sempre l’autonomisme, que assimilava al pactisme, i apunta que a partir dels anys vuitanta es va convertir en un personatge molt incòmode, perquè no va dimitir de les seves reivindicacions polítiques i acusava a la intel·lectualitat catalana de no complir el paper que li pertocava.
Perseguit pel franquisme
Pedrolo va ser l'autor català més perseguit pel franquisme: dels seus primers 34 llibres de narrativa, només en va poder publicar nou. 33 dels seus llibres van haver d'esperar més de 10 anys en publicar-se a causa de xocs amb la censura. En primer lloc per les seves posicions polítiques: en la seva obra era clar el seu catalanisme, i també el seu esquerranisme. Però també va ser censurat per qüestions morals: Pedrolo no defugia l'erotisme i va arribar a presentar obertament una relació homosexual en la seva novel·la Un amor fora ciutat. La censura va bloquejar la representació de moltes de les seves obres teatrals. De fet, Pedrolo va deixar d'escriure teatre, entre altres motius, per les dificultats que trobava per estrenar. Però Pedrolo no sempre va gaudir del suport dels seus companys de professió. La gelosia d'alguns autors respecte els èxits de premis i públic de Pedrolo hi van jugar un paper determinant en aquestes tensions. Per altra banda, Pedrolo, molt tímid i introvertit, no era gens amic de les capelletes literàries.
Bandejat per la democràcia
Amb l'arribada de la democràcia, la situació de Pedrolo va millorar, perquè va poder publicar algunes de les obres que fins aquell moment havien estat censurades. El 1979 va rebre el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes; però ell, que mai no va anar folgat de diners, va cedir el premi a l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana. A diferència d'altres escriptors, que de seguida van establir molt bona relació amb les noves autoritats, Pedrolo va desmarcar-se'n. Va tenir un posicionament molt crític amb l'autonomisme, que el va decepcionar molt. No li agradava prodigar-se als mitjans de comunicació; malgrat la seva popularitat, només va ser entrevistat un cop a la televisió: el 1983. Va morir el 1990, després d'un temps d'inactivitat. Al cap d'uns anys, l'oblit aniria caient sobre bona part de la seva obra.
El Pedrolo extraparlamentari
L'autor de l'Aranyó, en els seus darrers anys, publicava a mitjans cada cop més marginals. Els seus articles, molt punyents en contra del sistema, es podien trobar a les ultraminoritàries revistes de l'esquerra independentista, que es venien a paradetes a les Rambles. Ell defensava clarament que els catalans "som un poble colonitzat i no podem desfer-nos d'aquesta colonització sense aconseguir la independència (...) de tots els Països Catalans". I reclamava una revolució social, que s'havia d'intentar aconseguir per tots els mitjans: "És revolucionari tot allò que nosaltres sapiguem convertir en eina o instrument de la revolució"...
Un autor prolífic
Pedrolo va escriure, en total, més de 120.000 pàgines. Ell mateix deia que escrivia "com un forassenyat". A més de novel·les, va escriure contes, poesies, teatre, assaigs i milers d’articles. Paral·lelament, es va dedicar a la traducció. Molts catalans han llegit Pedrolo sense saber-ho. Són seves les traduccions de llibres tan coneguts com la trilogia Diner llarg, de John Dos Passos, o el Quartet d’Alexandria de Lawrence Durrell, però també de moltes novel·les negres, com El carter sempre truca dues vegades, de James McCain. Tot i que les seves traduccions de l'anglès van ser molt ben valorades, Pedrolo havia après l'anglès per via escrita, i era incapaç de parlar-lo.
Si ho sé, no escric el Mecanoscrit!
La maledicció del Mecanoscrit
De les més de cent obres que va escriure Manuel de Pedrolo, tan sols una s’ha popularitzat de debò: el Mecanoscrit del segon origen, l’obra més venuda de la literatura catalana, amb un milió d’exemplars publicats. La seva inclusió, durant lustres, als programes escolars de literatura catalana, la va portar a totes les cases del país. Però Pedrolo no es sentia especialment identificat amb aquesta obra; l’havia escrit com un simple divertimento. Era un exercici per ampliar el públic de la literatura catalana amb una novel·la de ciència ficció, que no estava especialment pensada per a joves. I li irritava que se’l reconegués només com l’autor del Mecanoscrit. “Si ho sé, no l’escric”, deia, segons la seva filla.
Narrador total
Pedrolo al llarg de la seva vida havia experimentat molt amb la literatura. Un dels projectes principals de la seva vida era concentrar en una novel·la totes les novel·les possibles. Així va dissenyar el cicle Temps Obert, amb obres com L'ordenació dels maons. Es tracta d'un conjunt de novel·les que parteixen d'un mateix punt de partida i d'uns mateixos personatges. El protagonista sempre és Daniel Bastida, que viu amb els seus pares i dos germans al barri de Gràcia. Totes les novel·les comencen igual: durant la guerra civil la vivenda de la família pateix un bombardeig. A partir del que passa en aquest bombardeig, Pedrolo va escriure nou novel·les diferents. Era el seu projecte més ambiciós, però el va deixar inacabat, perquè en els darrers anys va deixar d'escriure: "Si escric més, em repetiré", deia ell.
L'obsessió per la llengua
Pedrolo va ser un visionari que va adonar-se que la llengua catalana, per normalitzar-se, havia de fer-se present en tots els àmbits. Ell mateix escrivia en un català del carrer, farcit de renecs, que molts cops li va provocar problemes amb la censura, i també amb alguns dels escriptors catalans, partidaris d'un català molt més polit. A més, va dedicar-se a la literatura "de gènere", des de la novel·la negra a la ciència ficció, perquè creia que calia eixamplar el públic lector en català obrint-se a la literatura popular. Per aconseguir-ho va impulsar la que seria la millor col·lecció de novel·la negra de l'Estat espanyol: La Cua de Palla, que traduïa grans autors de literatura policíaca de tot el món.