Montserrat Roig i Maria Aurèlia Capmany van ser tot un emblema del franquisme i de la transició. Dues intel·lectuals compromeses políticament, ficades a l'activisme cultural, feministes, amb una important projecció pública... Ara Pagès Editors edita Miralls creuats: Roig / Capmany, de la crítica literària M. Àngels Cabré, el llibre que va obtenir l'any passat el 33è Premi d'Assaig Josep Vallverdú, una reivindicació d'aquestes dues escriptores feministes.
Capmany, la pionera
Maria Aurèlia Campany va néixer a Barcelona el 1918 i va cursar estudis secundaris durant la República. Després de la guerra civil va poder estudiar Filosofia a la Universitat de Barcelona. Després es dedicaria a l'ensenyament, activitat que compaginaria amb moltes altres feines: gravadora de vidre, traductora, actriu... El 1947 va quedar finalista del Premi Joanot Martorell amb Necessitem morir, la seva primera novel·la. El 1968 va guanyar el Premi Sant Jordi amb Un lloc entre els morts. Va escriure novel·la, assaig, contes, teatre, literatura infantil, guions, memòries... Va ser una ferma defensora del feminisme, i el 1966 va publicar un assaig mític: La dona a Catalunya. Va col·laborar amb l'oposició antifranquista i es va implicar en la caputxinada. Quan va arribar a la democràcia va afegir-se a les files socialistes, i quan el PSC va arribar al govern municipal va ser nomenada regidora de Cultura. Va morir l'octubre de 1991.
Roig, fora de guió
Montserrat Roig va néixer a Barcelona el 1946, a una família de republicans d'esquerres. Va entrar en contacte amb Capmany i amb la intel·lectualitat catalana quan tenia 15 anys i es va apuntar a l'Escola d'Art Dramàtic Adrià Gual. El 1968 es va llicenciar en Filosofia i Lletres. Va tenir dos fills de dos relacions diferents. A la universitat va començar a col·laborar amb les forces d'esquerres i després es va afiliar al PSUC. Va estar implicada en la Caputxinada i en la tancada de 250 intel·lectuals a Montserrat. Roig va sentir sempre un gran interés pel que succeïa fora del país i el 1972 se'n va anar a Bristol com a lectora; tornaria a viure a Catalunya, però sempre faria molts viatges a l'estranger. Va combinar la feina de lectora amb l'escriptura. Més tard també va exercir el periodisme, col·laborant amb alguns dels millors mitjans catalans de l'època. Entre les seves novel·les cal destacar Ramona, adéu (1972) i El temps de les cireres (1976). El 1977 va publicar un assaig que es va convertir en tot un mite: Els catalans als camps nazis (els grups ultradretans fins i tot van ficar un artefacte explosiu a la seva distribuïdora, que va provocar la destrucció de bastants exemplars). Amb la transició, Montserrat Roig va començar a treballar amb TVE, amb un programa d'entrevistes, Personatges, que era molt ben valorat. Però pel seu caràcter reivindicatiu i inconformista, aviat aquesta activitat es va interrompre. Va morir, d'un càncer, el 1991.
Una o dues?
No hi havia moltes intel·lectuals feministes a la Catalunya del franquisme. Per això, és fàcil associar Montserrat Roig i Maria Aurèlia Capmany. Ambdues eren escriptores, catalanistes i d'esquerres. Havien fins i tot tingut una estreta relació, participant en els mateixos grups de teatre. A més a més, tenien molts amics comuns. Van morir de la mateixa malaltia, el càncer, el mateix any, el 1991. I, malgrat tot, ambdues tenien una personalitat molt marcada i alguns trets que les feien prou diferents. En primer lloc les separava la seva edat, que va marcar experiències personals molt diferents: mentre Capmany va poder gaudir d'una educació progressista i catalanista durant la II República, que li va obrir moltes portes, Montserrat Roig va veure's sotmesa al repressiu ensenyament franquista. El seu caràcter era prou diferent: mentre Capmany es va convertir en una mena de mestra espiritual dels joves antifranquistes, i va tenir una cort de seguidors (de la que havia format part Montserrat Roig), Roig actuava de forma molt menys corporativa. Si Capmany es va insertar a les noves institucions democràtiques de la mà del Partit dels Socialistes de Catalunya, Roig va continuar amb el seu tarannà crític i inconformista. I mentre en els darrers anys hi ha una revitalització de la figura de Montserrat Roig, que sembla sintonitzar més amb la modernitat, l'herència de Maria Aurèlia Capmany s'ha anat diluint.
Maria Aurèlia Capmany. Foto: Abasart / Arxiu de la família Capmany.
Reivindicació necessària
A desgrat de les diferències, M. Àngels Cabré presenta aquest llibre com dues biografies paral·leles. La primera part està consagrada a Maria Aurèlia Capmany, la segona a Montserrat Roig, i una tercera aborda directament les similituds entre ambdós personatges. De fet, en publicacions anteriors i fins i tot en trobades acadèmiques, les dues ja s'havien presentat associades. Miralls creuats no és el testimoni d'algú que va conèixer de primera mà les dues figures, sinó una obra basada en un rigorós treball de documentació: s'han consultat tant els textos de les dues autores, com la bibliografia disponible sobre elles, però no està clar que s'hagi fet una tasca sistemàtica de recerca de fonts addicionals. Una obra rigorosa i competent que suposa una bona aproximació als dos personatges. El lector, això sí, hauria agraït comptar amb unes quantes fotografies de les dues biografiades. Els mitjos rostres que apareixen a la portada, obra de la fotògrafa Pilar Aymerich, gran amiga de Roig i fotògrafa habitual de tota aquesta generació d'intel·lectuals, resulten absolutament insuficients per a il·lustrar una obra d'aquestes característiques.
Imatge de portada: Montserrat Roig. Foto: ACN.