David Carabén ha guanyat el X premi Miquel Martí I Pol a la millor poesia musicada en llengua catalana. La cançó premiada ha estat "Tot són preguntes", basada en un poema de Joan Vinyoli inclosa a l'àlbum de Mishima Ara i res. Ramon Muntaner, membre del jurat, l'ha qualificat de "cançó que combina perfectament paraules, veu, música, clima...". El premi Martí i Pol és una iniciativa promoguda per Lluís Llach i el Celler Vall Llach, i que està dotat amb 5.000 euros i una estàtua de Josep Bofill. El premi rep el nom de Miquel Martí i Pol en homenatge al poeta de Roda de Ter que va tenir una relació estreta amb Lluís Llach quan va fundar el Celler Vall Llach. El mateix Lluís Llach no ha assistit a l'entrega de premis, perquè ha considerat que no era adequat fer-ho en l'actual conjuntura política.
David Carabén amb el premi. Foto: Xavier Mercader.
"Tot són preguntes", de Joan Vinyoli
Tot són preguntes
que mai no tenen resposta.
Tocat no sé per quina absurda mà
se sent un violí:
l’arquet fa mal, d’això no hi ha dubte.
Passem el dia en una vella
taverna on la gent beu, on jo mateix bec
per allunyar molts àrids pensaments
que no tenen, però, cap mena d’importància.
Es poden fer moltíssimes coses,
que no són res, partint d’aquest principi:
tot és ara i res.
Mig miler de temes
Han participat en el concurs gairebé 500 temes, 80 d'ells inèdits. Els poetes més musicats han estat Josep Palau i Fabre (31), Miquel Desclot (30), Jacint Verdaguer (27), Enric Casasses (25) i Pere Quart (20). El jurat l'ha presidit per Lluís Llach i l’integren Laura Almerich (músic), Laura Borràs (directora de la Institució de les Lletres Catalanes), Lluís Gendrau (director editorial del Grup Enderrock), Ramon Muntaner (director de la SGAE a Catalunya i Balears) i Josep Roca (sumeller del Celler de Can Roca). En les edicions anteriors han guanyat el premi Mireia Vives i Borja Penalba (2016) per “Si no fores (no amb mi)” de Roc Casagran; Bartomeu (2015) per “Els amants” de Vicent Andrés Estellés; Judit Neddermann (2014) per “El fugitiu” de Miquel Martí i Pol; Toni Xuclà (2013) per “Aquesta pau és meva” de Salvador Espriu; Roger Mas (2012) per “Si el mar tingués baranes” de Maria-Mercè Marçal; Tomàs de los Santos (2011) per “Homenatge anònim XV” de Vicent Andrés Estellés; Joan Manuel Galeas (2010) per “Em declaro vençut” de Miquel Martí i Pol, i Òscar Briz (2010) per “Sense futur” de Salvador Espriu; Sílvia Pérez Cruz (2009) per “Covava l'ou de la mort blanca” de Maria-Mercè Marçal; i Clara Andrés (2008) per “Personatges” de Josep Pedrals.
Els finalistes
Els finalistes han estat la interpretació de “No he desitjat mai cap cos com el teu”, de Vicent Andrés Estellés
a càrrec de Maria Arnal i Marcele Bagés (amb melodia d'Héctor Arnau); “Serenata d’hivern”, de Josep Carner, en versió de Víctor Bocanegra; el poema “Adéu-siau, plaers del món”, de Jacint Verdaguer, retocat per Arnau Tordera i interpretat per Obeses; i “Salvador Dalí”, d'un poeta que ha experimentat una recuperació darrerament, Josep Palau i Fabre, a càrrec de Toni Xuclà i interpretada per Ramon Mirabet.
"No he desitjat mai cap cos com el teu", Vicent Andrés Estellés
No he desitjat mai cap cos com el teu.
Mai no he sentit un desig com aquest.
Mai no el podré satisfer -és ben cert.
Però no en puc desistir, oblidar-te.
És el desig de la teua nuesa.
És el desig del teu cos vora el meu.
Un fosc desig, vagament, de fer dany.
O bé el desig simplement impossible.
Torne al començ, ple de pena i de fúria:
no he desitjat mai cap cos com el teu.
L’odi, també; perquè és odi, també.
No vull seguir. A mamar, tots els versos!
"Serenada d'hivern", de Josep Carner (gravació de Víctor Bocanegra)
Clou les parpelles en ton llit
que la son hi sia;
mentre en l’angoixa de l’oblit
canto per tu, l’aimia;
que fins la mort de mon delit
acabi en melodia.
Oh si ton llit meravellat
que ton bell cos havia
fos, a punt d’alba, turmentat
com jo, de gelosia,
i, com un núvol encantat,
no et deixés veure el dia!
Car, filla fosca del matí,
arreu on facis via,
veuràs penar, veuràs llanguir
i no hi daràs metgia;
ets feta a plaure i a fugir,
que ésser fidel mustia.
Si el pobre cor sense recers
que ta finestra espia,
si el pobre cor occir pogués
amb una melodia!
Si l’amor meva emmetzinés,
encara t’amaria.
Qui t’ha cantat el villancet,
no és un llaüt, aimia;
no és el poruc violinet
ni la viola pia;
és una mica de vent fred
i de malenconia.
"Adéu-siau, plaers del món", de Jacint Verdaguer
Adéu-siau, plaers del món,
adéu-siau, no us puc tastar,
potser d’altres de més purs em criden.
Adéu-siau.
Que n’és de dolç,
quan lo cel se desvetlla,
que n’és de dolç,
quan la terra s’adorm.
Per a mi ans també ho era,
mes ai!, que no ho és, no,
d’ençà que tinc d’eixir-hi
com un perdut!, tot sol!
Adéu-siau, plaers del món...
Que n’és de dolç,
quan los saules no gronxen
sortir de les masies
a prendre la frescor!
Per a mi ans també ho era...
La caseta blanca era un somni.
Només la poesia la pot fer durar.
Adéu-siau.
"Salvador Dalí" de Josep Palau i Fabre
El teu vaixell de carn madura
fendeix, exhaust, un port de greix,
on és pastós l’aire mateix
i és comestible la natura.
La terra, els arbres, tot supura
la mel espessa del teu bleix.
És sang de bou la sang que et peix
i el teu cabell llaminadura.
Tu fas el coit amb la mirada,
i regalima el teu pinzell
l’esperma d’or policromada
que se’t fabrica en el cercell,
tu que ets el nuvi sense anell
d’una sirena sense onada.