En el reportatge de diumenge passat (20/08/2017), “La primera independència de Catalunya. Una qüestió de pactes”, s'explicava que una de les causes d'aquella desconnexió va ser el canvi de la dinastia regnant a França. Els pactes personals de vassallatge entre els Carolingis, la dinastia deposada, i els Bel·lònides, la nissaga comtal de Barcelona, que articulaven la relació entre el poder central i els territoris de la frontera meridional, quedaven sobtadament trencats amb la irrupció dels Capets al tron francès. La coronació d'Hug Capet, el primer d'una dinastia que regnaria 341 anys, va comportar molts canvis, a tots els nivells, més enllà de la independència de facto catalana, que contribueixen a explicar-la i a entendre-la. La dinastia Capet, més endavant, Anjou, restaria, exclusivament, com a regnant de França i desplaçaria la capital del seu particular imperi a París. Amb l'entronització dels Capet sorgien França, estrictament, i Catalunya. 

El primers mapes de França i de Catalunya

Una de les conseqüències de l'entronització dels Capet va ser la liquidació de l'Imperi carolingi —el precedent més remot de l'actual Unió Europea—, que havien construït Carlemany i la seva cancelleria dos segles abans. La dignitat imperial va quedar reclosa dins un trencaclosques de principats centre-europeus semiindependents que, vuit segles més tard, serien unificats per força per crear l'actual Estat alemany. Els Capet restaven com a sobirans de la part del territori imperial que, aproximadament, emmarca l’hexàgon francès actual, però amb la particularitat que aquells sobirans francesos no prestarien jurament de vassallatge a l'emperador, o al que quedava de l'Imperi. El primer mapa de França s'afirmava sobre els dominis dels Capet i dels comtes territorials de l'antiga Gàl·lia romana que els havien renovat l'homenatge, el compromís de patronatge, que tenien amb els Carolingis. Els comtes catalans no hi van ser presents.

Mapa d'Europa als segles X i XI / Font: Gifex. World Maps and Satellite Photos

El repartiment del poder

El canvi del dibuix del mapa europeu no en seria l'única conseqüència. La fragmentació de l'Imperi carolingi impulsaria, també, un canvi de sistema. La revolució feudal, que tenia molt de feudal i molt poc de revolució, consolidaria el sistema de vincles personals entre poderosos. Però en detriment, i molt, de l'autoritat reial en benefici de les classes dominants. Un redibuix de les jerarquies, que s'explica per l'ambició de les classes inicialment subordinades a la figura del rei. Els poderosos de les espases, de les destrals, de les piques i de les cotes de malla —la classe militar que ocupava càrrecs— mesuraven la seves forces amb paràmetres de violència. En la Catalunya de la desconnexió, els barons van desafiar l'autoritat comtal, tal com els comtes francesos estaven fent amb els primers reis Capets. La Catalunya de l'any 1000 no era més que una reproducció a escala del procés de feudalització que afectava França i tot Europa.

Comtes independents en lloc de reis sobirans

El resultat va ser que els comtes catalans van conservar el prestigi però no l'autoritat. I la traducció d'això és que, a partir de llavors, un baró de primera podia reunir més forces, i per tant, més poder, que el comte. I que un baró de segona podia fer el mateix respecte a un de primera. La feudalització va convertir els sobirans —reis, ducs o comtes— en coordinadors del poder. I això explica per què el segle següent, la centúria del 1100, trobem comtes i ducs, dependents o independents, més poderosos que reis. No seria fins liquidada l'Edat Mitjana (després del 1500) que es recuperaria la jerarquia dels títols. Aquesta podria ser una de les diverses hipòtesis que explicarien per què els comtes independents de Barcelona no van optar a la condició de reis. No els calia per afirmar la seva independència, que vol dir que no tenien cap patró per damunt de la seva testa, ni els barons que van donar suport a la desconnexió ho haurien consentit.

L'escudella de comtes, reis i ducs

Tot i que no està directament relacionat amb el tema, aquestes idees van molt bé per posar llum sobre la perversa mentida, convertida en dogma, que afirma que Catalunya, en el decurs de la història medieval, només va ser un simple comtat del regne d'Aragó, una simple dependència administrativa del poder aragonès. El sistema feudal va convertir comtes i ducs independents en personatges tant o més poderosos que els seus reis veïns. Els comtes independents de Barcelona o els de Flandes, amb tota la seva corrua de vassalls i de vassalls dels vassalls, van arribar a reunir una capacitat d'acció armada molt més gran que la dels reis d'Aragó o de Borgonya. Per no esmentar el dux de la República de Venècia, militarment més poderós que els reis de Croàcia o d'Hongria. Però Borrell, en el moment de la desconnexió, no aplegava prou forces per fer front a un eventual conflicte militar amb Hug Capet i la seva extensa corrua de vassalls.

Mapa dels comtats catalans l'any 1000 / Font: Enciclopèdia

L'aposta romana

Per aquest motiu Borrell se'n va anar a Roma. Llavors Europa ja estava dividida en dos grans blocs polítics; més o menys com passaria, quasi mil anys després, quan va acabar la Segona Guerra Mundial. A l'alba de l'any 1000 Europa estava dividida entre el bloc imperial i el bloc pontifical. La dicotomia emperador/pontífex era l'equivalent medieval de la dicotomia contemporània Roosevelt/Stalin o Einsenhower/Khrusxov. I Borrell va fer una mica el que Castro va fer a Cuba el 1960. Se'n va anar a Roma i va sol·licitar al pontífex passar a formar part de la seva òrbita política. Hauria pogut anar a Pamplona. Llavors el rei navarrès Sanç havia reunit tots els dominis cristians peninsulars —independents, per descomptat— i s'havia convertit en un poder alternatiu —el “no-alineat” medieval. Però Borrell i els seus barons devien pensar que amb la desconnexió ja feien història i que el proverbial “a poc a poc i bona lletra”, tan català, era el que tocava en aquell moment.

La vocació europea

Els barons de Borrell eren “romanistes” —no podien ser altra cosa. El feudalisme, l'erosió del poder reial, no havia triomfat a la península Ibèrica. “Spain is different” no ho va inventar Fraga Iribarne. Els reialmes cristians peninsulars es van impermeabilitzar a la revolució feudal que escombrava Europa, inclosos els comtats catalans. I a Pamplona, el rei havia afirmat el poder posant els barons al racó de pensar. L'aliança amb el pontificat era la sortida natural a la desconnexió. Va reforçar el projecte. Borrell i els seus successors van aconseguir traçar polítiques d'aliances amb els comtes occitans, amb el propòsit d'apartar-los del vassallatge que mantenien amb els Capets francesos i aplegar el patrimoni comtal dels primers Bel·lònides, els avantpassats de Borrell, que, abans de fragmentar l'herència, governaven des de Carcassona fins a Barcelona. Ho podien fer perquè el Capet ja no era el patró i perquè el pontífex els animava a fer-ho.

L'imperi català d'Occitània / Font: Fundació d'Estudis Històrics Catalans 

La projecció marítima

La relació entre el pontífex i els comtes catalans no era de vassallatge. Era una aliança mútua que, naturalment, comprometia especialment el Pontificat com a superpotència que era. Però l’interès de Roma no era tenir un nou vassall als Pirineus. Sí que el tenia, però en el cas dels catalans, no era la prioritat. El Pontificat ambicionava un aliat polític i militar, una potencia naval emergent, al quadrant del golf del Lleó per conquerir Mallorques, Sardenya i Sicília, llavors en poder dels musulmans, i Còrsega i els ports del Llenguadoc, seriosament amenaçats per les forces de la mitja lluna. Aquesta era la part fonamental del pacte. Activar la conquesta de territoris musulmans sense el concurs imprescindible del Pontificat. Els primers passos que va fer la primera Catalunya independent anaven adreçats cap al nord i cap al mar. Per raons òbvies, les seves elits, els barons i els batlles, no van tenir mai la vista posada al projecte peninsular hispànic.

 

Imatge principal: El comte de Barcelona rep el vassallatge dels barons de Caracassona / Font: Viquipèdia