Terricabras: “Haurem de treballar bé per construir un país digne”

Josep Maria Terricabras i Nogueras (Calella, 1946) és, des del 2014, eurodiputat per Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) i actualment presideix al parlament europeu l’Aliança Lliure Europea (ALE), un grup d'eurodiputats nacionalistes escocesos, gal·lesos, flamencs i catalans. Però és un polític atípic, perquè durant tota la seva vida s’ha dedicat a l’exercici de l'ensenyament de la filosofia. Fa uns dies va tancar la seva etapa com a docent regular a la Universitat de Girona i va impartir la seva lectiu ultima, entre una gran expectació (tot i que seguirà a l’acadèmia com a catedràtic emèrit).  Amb motiu de la seva retirada de la primera línia de la docència universitària, ha estat entrevistat per El Nacional a la seu barcelonina d’ERC.

Què en pensa un filòsof com vostè de la desaparició progressiva de la filosofia de l’ensenyament? Estem vivint mals temps per a la filosofia?

Això és fatal, i fa molts anys que protesto per això. L’ensenyament de la filosofia consisteix, no tant a atabalar la gent amb què pensava Hegel o Kant, sinó a tenir sentit crític. I això és fonamental en la formació de qualsevol ciutadà. Al sistema educatiu, la filosofia perd importància davant de coses més tècniques. Però què en farem de la tècnica sense reflexió al darrere? Als nanos se’ls ha d’educar en la reflexió, el diàleg, l’esperit crític... I malgrat tot, tampoc n'estic tan segur que siguin mals temps per a la filosofia, perquè per exemple la sèrie Merlí té molt d’èxit. La gent té interès per allò que és pensar.

I com a docent que ha passat molts anys ensenyant a secundària i a la universitat, quina visió del sistema educatiu català té?

Me’n lamento una mica. Em sembla que no ens hem adonat prou bé que a l’alumne li cal informació, però sobretot li cal aprendre a gestionar la informació. D’informació n’hi ha tanta que no l’abastarem mai. El problema és tenir criteris, tenir valors per treballar amb ella. La informació mai no és objectiva, sempre és triada per algú. Allò que és essencial és tenir la capacitat de valorar la informació i capacitat d’autocrítica davant els resultats a què tu mateix arribes, i això encara no s’ha entès com a principi bàsic de l’educació. Sorprèn que fins i tot els que fan les escoles més renovadores i més crítiques no fan sempre les reformes en el sentit que aquestes haurien de tenir.

Jo no sóc polític sinó que estic polític"

Vostè va passar-se de la filosofia a la política, tot i que la política té molt mala premsa... Quina influència té la seva formació filosòfica en el seu dia a dia com a polític?

Mai havia pensat a dedicar-me a la política institucional, tot i que havia participat molt en l’activisme social. Però quan ja m’apropava a la jubilació se’m van aproximar l’Oriol Junqueras i la Marta Rovira i em van preguntar si estava disposat a fer un pas endavant en un moment crucial per a Catalunya, i vaig dir que sí, perquè sempre la defensa del meu país ha estat un dels motius de la meva vida. Per a mi el canvi ha estat brutal. Vaig trigar molt a aclarir-me al Parlament Europeu; em va costar. Ha estat molt interessant, tot i que no va ser fàcil. Però hi ha gent que em diu que tinc una veu diferent, i que es nota que no sempre m’he dedicat a fer política. Això és perquè jo tinc una formació diferent. Jo, en qualsevol conflicte, intento buscar l’aclariment: és la feina que jo sé fer. Sempre dic que “Jo no sóc polític, sinó que estic polític” i que “Jo no sóc eurodiputat, sinó que faig d’eurodiputat”. Aquesta feina d’ara és provisional, és instrumental... A mi m’ha anat molt bé: ara ja sé sis llengües i estic aprenent la setena. I això serveix per a la meva feina... Els eurodiputats et valoren molt més si t’hi acostes parlant la seva llengua. Vull que s’adonin que els catalans estimem Europa i que volem una Europa millor: l’Europa de les llibertats i dels drets humans.

Si no ets Estat, no ets ningú. Un dels camins per resoldre el problema de les desigualtats és el camí de la independència”

Tenim un país on les desigualtats en els darrers anys no han parat de créixer. Això és un fet que pot posar en perill la cohesió nacional? Creu que aquest és un procés reversible?

Catalunya és un país relativament ric que té molts pobres. Confio que la divisió entre rics i pobres no arribi a provocar una ruptura, perquè desgraciadament a Catalunya hi ha hagut diferències socials des de fa molt. L’increment de les desigualtats ha passat a tot Europa: s’ha tingut més atenció per als bancs i per a les grans corporacions que per a les persones. S’ha de fer marxa enrere a aquest procés, arreu. A nivell català ja volem fer marxa enrere; hi ha la voluntat de revertir això, però no tenim recursos per a fer-ho. Si no tenim recursos, no podem donar beques menjador, no podem ajudar els aturats... En l’Europa global si no ets Estat, no ets ningú. Sovint la gent reclama de les autoritats catalanes allò que haurien de reclamar a un Estat, però nosaltres no ho som i per això no tenim capacitat per respondre a aquestes peticions. Un dels camins per resoldre el problema de les desigualtats és el camí de la independència i de la decisió de si nosaltres volem o no ajudar les persones que pateixen pobresa energètica.

El prestigi espanyol a Europa, en aquests moments, és proper a zero"

Vostè no només és partidari de la independència, sinó que està convençut que la independència arribarà aviat...

Jo n’estic absolutament segur. L’any 2014 vaig començar a treballar com a eurodiputat per a Espanya, i abans que acabi el meu mandat, el 2019, ja estarem fora d’Espanya. Crec que ara per ara la situació espanyola és insostenible. I el prestigi espanyol a Europa, en aquests moments, és proper a zero. Els suecs, els belgues i els austríacs se’n fan creus del que passa aquí. I diuen que és un escàndol que Espanya tingui més aeroports que Alemanya.

En cas d’independència, Catalunya podria quedar-se, ni que fos temporalment, fora de la Unió Europea?

La gran majoria dels eurodiputats no entenen que a Espanya no es pugui votar en un referèndum. La situació d’Espanya està tocada. La intransigència de l’Estat espanyol va a favor de Catalunya, que és percebuda com més amable, més incisiva, més participativa... I això fa que a Europa se’ns senti amb una certa simpatia. Ara bé, cal deixar clar que a Europa, fins que no hi hagi una crisi, no faran una crítica a Espanya. Gats amb gats no s’esgarrapen...

No pot ser que els britànics vulguin ple accés als mercats europeus però que rebutgin acords migratoris”

Vostè formarà part de la comissió del Parlament europeu que negociarà el Brèxit amb el govern britànic. Quina és la seva posició en aquest conflicte?

Jo sóc l’únic diputat de l’Estat en aquest grup de negociació. Michel Barnier ha estat nomenat per la Comissió Europea com a cap negociador, però l’equip negociador incorpora també representants dels diferents grups del Parlament. Perquè al final el procés l’ha de votar el Parlament, i no pot ser que la Comissió negociï alguna cosa que després el Parlament no aprovarà. Ara s’acaba de posar en marxa la Comissió. El Brèxit es produirà: no en tinc cap dubte. No ens enganyem. I s’acabarà com a molt tard l’octubre del 2018. El març del 2017 es comunicarà oficialment el Brèxit, i a partir d’aquí començarem a treballar. I ho farem sense l’esperit de venjança que anima alguns eurodiputats. Encara que no ens agradi, el Brèxit és una decisió presa democràticament, i l’hem de respectar. Però la negociació s’ha de fer sense ingenuïtats. Barnier ja ho va dir, “les millors condicions que la UE pot oferir al Regne Unit és que sigui dins la UE”. No pot ser que vulguin ple accés als mercats europeus però que rebutgin acords migratoris.

La qüestió dels refugiats, està qüestionant els fonaments de la construcció europea?

Aquesta qüestió fa una vergonya extraordinària. Et sents absolutament responsable de la situació, però no pots fer-hi res, perquè això no depèn del Parlament Europeu, sinó dels Estats. A la Unió s’haurà de replantejar això. De fet, s’haurà de replantejar tot, perquè marxa una potència, el segon país de la UE, i haurem de reformular com és la Unió. A mi m’interessa la situació d’Escòcia, veure com quedarà amb el Brèxit, perquè el seu cas pot ser similar al de la Catalunya del futur.

Com està ara la qüestió dels refugiats?

No hi ha acord, i com que no hi ha acord es va fer allò tan horrorós de demanar ajuda a Erdogan. Jo he estat a Diyarbakir, al Kurdistan turc, i vaig presenciar com alguns barris de la ciutat eren bombardejats per l’exèrcit turc. No li podem confiar els emigrants a Erdogan, perquè no compleix les mínimes regles democràtiques. I ara Erdogan ens fa contínuament xantatge. Tot plegat bruteja. El problema és greu i cal fer polítiques serioses: polítiques d’ajuda als països d’origen, mesures d’acollida reals...

M’agradaria que la UE deixés de ser un club d’Estats, que és el que és ara”

Com és l’Europa que li agradaria?

A mi m’agradaria que es plantegés que la UE deixés de ser un club d’Estats, que és el que és ara. En realitat, la Unió Europea no existeix, encara s’està fent. Si fos de veritat una Unió, quan es va fer un repartiment de refugiats s’hauria complert, i en canvi aquí ningú no l’ha acceptat. Caldria que la UE pogués demanar comptes als Estats. Si no, no ens en sortirem.

Al món hi ha molt malestar, de tipus molt diversos... Quan hi ha una votació s’ajunta el malestar de tots, de tipus molt diferents”

El món en certs aspectes va molt malament: guerra a l’Iraq i a Síria, terrorisme islàmic, rebuig als refugiats, victòria de Trump... És optimista sobre el futur del món?

La veritat és que jo estic millor que el món. L’any que ve Marina Le Pen podria ser la presidenta de França. La perspectiva no és bona. Jo em preguntava: “Com és que a Colòmbia no es guanya el referèndum per la pau?”; “Com pot guanyar Trump, que és un impresentable, als Estats Units?”; “Com és que on es fan preguntes, la gent no vota el que s’esperava?”... La resposta és que al món hi ha molt malestar, de tipus molt divers... Quan hi ha una votació s’ajunta el malestar de tots, de tipus molt diferents. Després, si han de fer un programa junts no el poden fer, perquè no hi ha acord possible... Ara el món està tan descontent que la protesta guanya sempre. Hi ha una crítica implícita a les polítiques que s’estan fent cap a la gent. Cal desactivar la protesta amb polítiques socials, afavorint la gent... El vot per aquestes opcions extremes és una crítica desesperada al sistema: els que voten això després se’n penedeixen. Però allò que està clar és que no estem fent el que hem de fer perquè el món vagi bé.

Vostè no és en absolut un conformista; sembla ser que hi ha moltes coses al món que no li agraden. Però no perd mai l’humor. Com s’ho fa?

L’humor salva. N’estic absolutament convençut. A mi m’ha salvat molt sovint de la tristor, de l’abandonament. És important riure’s de les coses i fins i tot d’un mateix. La ironia és un element important; cal no creure’s que un ho sap tot... L’humor ajuda a respirar una altra vegada, i a tornar-hi, tornar-hi, tornar-hi... El dia que perdi l’humor voldrà dir que estic molt malament.

Vostè ha fet la seva lectio ultima a la Universitat de Girona, però se’l veu carregat d’energia. Què pretén fer d’ara en endavant?

En principi, acabar el meu mandat com a eurodiputat. Estic just a la meitat i confio continuar amb l’energia que encara tinc per acabar amb dignitat aquest mandat, especialment amb un tema com el del Brèxit, que té una importància extraordinària. Per altra banda, estic preparant algun llibre, algun estudi... No vull renunciar a aquests plaers intel·lectuals, tot i que la meva feina com a eurodiputat és molt absorbent. Els propers dos anys i mig suposo que seran molt complicats i que em deixaran poc temps lliure...

Sóc independentista des de fa molts i molts anys i em faria feliç veure ben aviat la independència del meu país”

I què pensa fer respecte al procés?

Jo sóc al Parlament Europeu, justament, per posar el meu grau de sorra en aquest projecte d’independència. Sóc independentista des de fa molts i molts anys i em faria feliç veure ben aviat la independència del meu país. I després haurem de treballar bé per construir un país digne, una República avançada, que respecti els drets humans, que protegeixi els més dèbils... I per a això hem de fixar-nos bé en les experiències d’altres països: tampoc ho podem inventar tot.