El Museu Diocesà de Barcelona presenta, a les dues sales del seu vestíbul, l'exposició Pintar (a) Menorca, una mostra auspiciada pel Consell Insular de Menorca que agrupa 81 pintures de cinc pintors figurativistes que han tingut una estreta vinculació amb Menorca: Josep Vives Campomar (Maó, 1940), Francesc Artigau (Barcelona, 1940), Xavier Serra de Rivera (Sant Joan Despí, 1946), Miquel Vilà (Barcelona, 1940) i Josep Serra Llimona (l'Ametlla del Vallès, 1937). Tots ells formen part d'un grup d'amics, que s'admiren mútuament. S'integren a l'anomenada "generació dels seixanta" i, durant gairebé 50 anys, han pintat sovint l'illa de Menorca (i han pintat a aquesta illa). Però, segons Àlex Susanna, comissari d'aquesta exposició amb Carles Jiménez, allò realment important és que són cinc dels grans pintors figuratius del nostre país. L'exposició es podrà visitar gratuïtament fins al 24 de novembre, al Museu de la plaça de la Catedral.
J. Vives Campomar, Bodegó amb diari i lliris. Oli sobre tela. 38 x 46 cm. Col·lecció particular.
Mig segle a Menorca
Josep Vives Campomar, Pepe Vives, és un menorquí, fill del pintor Joan Vives Llull, que va viatjar a Barcelona per estudiar Belles Arts als anys 1950. Allà va conèixer els altres pintors de l'exposició i va convidar-los a conèixer la seva illa. Hi van fer un primer viatge el 1959, que els acabaria marcant profundament. Tots tornarien sovint a diferents punts de Menorca i algun fins i tot s'hi establiria. La seva obra seria molt diversa, sempre dins de la figuració: Artigau, més lúdic; Vilà, més metafísic... Pintarien paisatges, natures mortes, retrats, animals... Usarien en les seves obres la pintura a l'oli, el gravat o d'altres tècniques... Però l'empremta menorquina marcaria la seva obra.
Francesc Artigau, El cap roig. 1988. Oli sobre tela. 27 x 46 cm.
Reivindicació del figurativisme
Carles Jiménez, en la presentació de l'exposició, ha volgut destacar que es tracta d'una exposició excepcional, perquè el figurativisme en els darrers temps no està de moda. De fet, inclús ha explicat que els ha resultat difícil trobar on exposar aquesta mostra. També Àlex Susanna ha volgut deixar constància que aquests pintors, tot i ser molt reconeguts, "no tenen espai als nostres museus". Però davant els que anuncien la mort de la pintura, Jiménez ha apuntat que la pintura "conitnua viva i té plena vigència". I ha volgut reivindicar la figura del pintor, en uns moments en que tothom parla només d'artistes. També Miquel Vilà ha volgut fer una aferrissada defensa de la vigència de la pintura figurativa. Francesc Artigau, en canvi, ha relativitzat el problema, i ha apuntat que "tot és efímer" i ha celebrat el fet que tots ells s'hagin pogut dedicar a la pintura figurativa, tot i que van començar a fer-la per "pura inconsciència".
X. Serra de Rivera, 'El safareig d'Olivete'. 2004. Oli sobre paper. 35 x 50 cm.
L'Orient català
Francesc Artigau, que presenta a l'exposició alguns petits quadres pintats del natural, molt diferents del que se sol conèixer de la seva obra, confessa que Menorca, per a ell, va ser "tot un descobriment", "una finestra". L'atractiu de l'illa és que era "diferent" (la defineix com "un lloc exòtic"). I en revisar el passat, confessa, amb lucidesa, que allà pintava a l'aire lliure, sortia al camp i "feia coses que no hauria fet a Collserola". De fet, moltes de les pintures exposades deriven d'aquesta visió catalana de les illes com el nostre exotisme més proper, fet de paisatges àrids, platges paradisíaques, pedres seques i molta llum. Una Menorca que sovint es presenta als quadres deshumanitzada, sense presència humana, amb el paisatge com a únic protagonista. Les Illes constituirien el nostre Orient més immediat, en una mena d'orientalisme molt casolà. Una visió que compartirien aquests quadres amb els anuncis d'Estrella Damm o amb el controvertit vídeo de FAQS. El contrast amb aquesta visió exòtica de Menorca la dona el menorquí Vives. qui defineix la seva illa com un territori "dur i difícil", i que assegura que "Menorca se m'ha menjat, m'ha consumit". Els seus quadres no reflecteixen, en absolut, la Menorca ideal, plena de llum, que apareix a moltes obres dels seus companys de generació.
Miquel Vilà, Platja de Cavalleria. 2008. Oli sobre tela. 46 x 55 cm.
Un altre Menorca
El Consell Insular de Menorca ha impulsat aquesta exposició amb la voluntat de potenciar el turisme cultural a l'illa. I ho ha fet, en part, en commemoració d'una altra exposició, realitzada a Barcelona en temps de la República, el 1933, per donar a conèixer l'illa mitjançant alguns dels seus pintors. En ella hi va participar Vives Lluch, pare de Pepe Vives, qui en aquells temps va ser l'autor del cartell de promoció turística de l'illa, sota el títol: "Menorca, isla blanca y azul". Diuen que l'exposició d'aquells moments va tenir molta repercussió en el turisme illenc. Ara, als temps d'Instagram, és possible que el turisme es mogui amb altres paràmetres, i que l'exposició del Museu Diocesà no sigui determinant per a l'afluència de visitants a les Illes. I, malgrat tot, per als amants de la pintura figurativa, serà un plaer passar-se pel Museu Diocesà i veure algunes grans obres que, avui en dia, són difícils de trobar a museus i sales d'exposicions.
Foto de portada: Josep Serra Llimona, Fruita a la finestra. 1994. Oli sobre tela. 80 x 65 cm.