Amb la presentació de les 20 pàgines de la Llei del Referèndum d'Autodeterminació que serà aprovada pel Parlament a l'estiu, en una data que no s'ha donat a conèixer, i l'anunci simultani que el Govern ha iniciat un procés de compra directa de les urnes per a l'1 d'octubre, la maquinària de la coalició governant a Catalunya i la majoria parlamentària que li dona suport -JxSí i la CUP- ha començat a revelar les cartes amb què pensa mobilitzar la ciutadania per acudir a les urnes. La llei recull en un preàmbul, 34 articles, una disposició addicional i dues disposicions finals, l'entramat jurídic per garantir la legalitat de la consulta i la vigilància internacional dels resultats que es produeixin. També recull les conseqüències polítiques d'una victòria del sí i d'una victòria del no, ja que el resultat serà vinculant. En el primer cas, en les 48 hores posteriors a la proclamació oficial dels resultats, el Parlament celebrarà una sessió ordinària per efectuar la declaració formal d'independència de Catalunya; en el segon cas, es convocaran immediatament eleccions autonòmiques.

Per a aquells que poguessin tenir algun dubte sobre la voluntat del Govern que encapçalen el president Puigdemont i el vicepresident Junqueras el camí cap al referèndum de l'1 d'octubre ha fet un pas de gegant. Les últimes hores, només han fet que certificar la irreversibilitat del camí cap al referèndum. El dolorós cessament per al president Puigdemont del conseller d'Empresa i Coneixement, Jordi Baiget, per unes declaracions inacceptables en el moment polític actual i l'acte públic d'aquest dimarts al TNC d'unitat de la majoria independentista no són res més que un avís nítid del que succeirà en les properes setmanes. El camí cap al referèndum no s'aturarà. En tot cas, serà aturat. I sobre això últim, cada vegada hi ha més dubtes que realment pugui ser així.

És obvi que el Govern espanyol es troba en un encallador important, amb una part gens menyspreable de la comunitat internacional, expressada a través dels mitjans de comunicació, que comparteix el dret dels catalans a votar en un referèndum d'independència. No deixa de ser cridaner, per exemple, que, amb molt poques hores de diferència, des del Govern espanyol es recordi que l'Exèrcit està per garantir la unitat d'Espanya o que es titlli Puigdemont de feixista, amb la mateixa lleugeresa que setmanes enrere es parlava de cop d'estat del Govern, i al Parlament de Westminster es doni una benvinguda calorosa per part de l'speaker a la presidenta del Parlament, Carme Forcadell, en visita oficial a Londres. Les comparacions sempre són odioses, però algú s'imagina una situació així al Congrés dels Diputats? La mateixa cambra legislativa que impedeix al president Puigdemont que vagi a parlar si prèviament no accepta ser rebolcat pels diputats espanyols en una votació.

La supèrbia és sempre mala consellera. I la inacció acaba sent la llavor de la derrota.