La nova jornada d'aturada de país ha demostrat sobretot una cosa: que la protesta a Catalunya continua viva i que la repressió de l'Estat no tornarà la normalitat que tant anhela Madrid. Els contraris a l'aturada podran acollir-se a algunes dades estadístiques per infravalorar el resultat. Però s'equivocaran. La protesta va triomfar en les dues coses que perseguia: mantenir actiu al carrer el rebuig de la repressió institucional que ha desmantellat la Generalitat i fer evident davant de la comunitat internacional que el diàleg continua sent necessari i que la via judicial no és la solució al problema català.

Dos serveis bàsics per al normal funcionament d'una societat com són els transports i l'educació, des del parvulari a la universitat, van patir greus alteracions durant tota la jornada. Les concentracions multitudinàries celebrades al matí i a la tarda a centenars de ciutats i pobles de Catalunya van expressar que no estem davant d'una protesta passatgera sinó que prosseguirà fins que el president Carles Puigdemont i quatre dels seus consellers puguin tornar lliurement de Brussel·les, el vicepresident Oriol Junqueras i els set consellers abandonin la presó i els dos Jordis, Sánchez i Cuixart, siguin també excarcerats. Les protestes exigeixen així mateix que l'article 155 sigui suprimit perquè Catalunya pugui recobrar amb normalitat i plenitud les seves institucions.

Les setmanes que han transcorregut des de l'inici de la repressió de l'Estat i la seva evolució a Catalunya preocupen seriosament a Madrid, que havia analitzat de manera diferent, és a dir, errònia, quin seria el resultat. Tant és així, que els primers símptomes de la inquietud arriben des del mateix govern espanyol, que prova de cobrar distància de la decisió del fiscal general de l'Estat d'empresonar mig Govern. L'eufòria dels primers moments de la Moncloa, PP, PSOE i Ciutadans sembla no ser tal —excepte en el cas d'Albert Rivera— i ja s'estudia en mitjans judicials que el cas hauria de saltar de la jutgessa Carmen Lamela de l'Audiència Nacional al Tribunal Suprem.

Tants dies han necessitat per adonar-se'n? Que l'Audiència no és competent per a aquest cas és arxisabut i que no hi ha delicte de rebel·lió és una obvietat per a la majoria dels juristes que s'hi han pronunciat. Però aquí es tractava de donar un escarment a l'independentisme i res més. I ara el que succeeix és que la imatge d'Espanya ha saltat pels aires i la resposta catalana s'està produint en massa fronts com perquè es pugui atallar amb facilitat.

Un dels retrets que en un moment d'aquest procés es va voler llançar als independentistes és que els catalans fan coses. Així és. I una altra constatació, demostrada al llarg d'anys de manifestacions pacífiques i multitudinàries, és que són molt persistents. A hores d'ara, el govern de Mariano Rajoy hauria d'haver pres bona nota d'una i l'altra.