La velocitat del desacord entre Esquerra Republicana i Junts per Catalunya s'accelera amb tal rapidesa que en tan sols 48 hores l'opció més plausible d'un Govern de coalició per als propers quatre anys s'ha precipitat al bagul dels records, es vulgui donar o no per assabentada la formació que lideren Carles Puigdemont i Jordi Sánchez, que hi continua insistint. Encara que en política la partida no acaba fins a l'últim segon, el presidenciable Pere Aragonès ho ha deixat meridianament clar quan ha apostat per un Govern monocolor i el seu partit ha estat fins i tot més contundent: govern monocolor o una repetició electoral a mitjans de juliol.

Si les coses segueixen pels camins d'aquest dilluns —el PSC i Junts negant-se a facilitar la investidura d'Aragonès, el primer com a guanyador de les eleccions i el segon matisant unes declaracions que han acabant facilitant que ERC li agafi la paraula— la partida dels dies que queden fins a la data límit del 26 de maig perquè se celebri una nova investidura d'un president de la Generalitat serà d'una tensió desconeguda en l'espai independentista. Molt lluny de l'eufòria que es va produir el 14 de febrer, en el qual les tres formacions —Esquerra, Junts i la CUP— es van alçar amb un resultat històric: gairebé el 52% dels vots i 74 escons de 135 de possibles.

Perquè es pugui comparar aquesta fita, es pot equiparar perfectament amb les recents eleccions a Escòcia en què el Partit Nacional Escocès ha guanyat per quarta vegada seguida amb un resultat que no admet contestació. L'SNP de ​Nicola Sturgeon s'ha quedat a tan sols un escó de la majoria absoluta, 64 seients que, units als vuit dels Verds, també favorables a un referèndum, ja han col·locat la pilota a la teulada del premier britànic, Boris Johnson. I la resta són collonades, que diria Josep Pla.

Però tornem a Catalunya. ¿Li queden a l'independentisme bales a la recambra per recompondre la unitat que avui sembla absolutament trencada? ¿Acabaran intervenint com en ocasions anteriors de tensió entre els dos principals partits independentistes Òmnium Cultural i l'Assemblea Nacional Catalana per recosir fins on puguin?

Si un escolta el soroll ambiental d'aquestes últimes hores, és evident que no. Entre altres coses, perquè com és molt normal, i ja ho diu el refrany, si hi ha maror, peix en abundor. Ràpidament s'han pujat al carro de la negociació partits com En Comú Podem, que fins fa unes hores semblaven desnonats, estaven també en contra de la fórmula de govern que proposava ERC amb Junts i la CUP, i que ara no tenen objecció a assegurar que, si els vots de Junts són gratis, benvinguts siguin. Gratis en política hi ha molt poques coses, encara que inicialment un acabi tenint la impressió contrària. És com allò de les jugades mestres, de les quals es pressuposa un grau d'encert que, de vegades, es queda pel camí. La boira s'ha instal·lat al món independentista.