A les 10 hores del matí d'aquest dilluns, o una mica abans, sortirà des del Palau de la Generalitat al Palau de la Moncloa la resposta al requeriment del govern de Mariano Rejoy en forma de pregunta binària sobre si va proclamar o no la independència de Catalunya el passat dia 10. Que ningú esperi cap d'aquestes dues coses de Carles Puigdemont: un moviment diferent del que va realitzar en el Parlament i una resposta que satisfaci el govern espanyol. La determinació del president Puigdemont és clara: fer-se fort en l'estratègia que ha dissenyat, aguantar les posicions i parapetar-se en un diàleg que no arriba però en què continua insistint com la via més comprensible per la comunitat internacional. En aquest sentit, la carta que respon el requeriment del govern espanyol i invoca una vegada més el diàleg amb Mariano Rajoy està pensada fonamentalment per ser enviada a les cancelleries estrangeres i fer provisió d'una inequívoca voluntat d'acord després del referèndum de l'1 d'octubre. "Cal atrinxerar-se en el diàleg, costi el que costi i mentre es pugui; és l'opció més creïble i segura per a nosaltres", en paraules d'un actiu negociador d'aquests dies.

La pilota torna a Mariano Rajoy, i el seu govern ja ha fet saber de totes les maneres possibles que l'article 155 de la Constitució està a punt per ser portat al Senat per a la seva aprovació. Fins i tot s'han posat, per part de Moncloa, noms per fer-se càrrec d'aquest Govern il·legítim o per formar-hi part com Josep Borrell, Josep Piqué, López de Lerma, Duran i Lleida i el mateix delegat del govern espanyol a Catalunya, Enric Millo. Suposo que els mateixos que van dir que no se celebraria el 9-N i després van assegurar fins i tot al president dels EUA en la Casa Blanca que el referèndum de l'1 d'octubre no tindria lloc i no hi hauria ni urnes ni cues en els col·legis, ara hauran engiponat un tercer document igual de clar i contundent sobre la viabilitat de procedir amb tota normalitat a treure Puigdemont de la Generalitat, qui sap si al conjunt del Govern, i donar a tot això naturalitat i legitimitat.

A Espanya potser sí, encara que Podemos hi estarà en contra i el PNB pot acabar fent la vida impossible a Rajoy en el Congrés. A Catalunya, segur que no, ja que el 155 acaba sent un assalt a les institucions catalanes. I, pel que s'ha vist fins a la data, en l'opinió pública internacional, no és aquesta la resposta que s'espera. Una prova d'això és que no passa un dia sense que es faci públic el nom d'una personalitat sondejada per intervenir, l'última, l'alcaldessa de París, la socialista Anne Hidalgo, amb molt bones relacions amb Ada Colau.

Davant els que el reclamen a Puigdemont que proclami ja la independència i abandoni la "suspensió dels efectes" que va declarar en el Parlament, el president català assegura que el més important en aquests moments és posar en relleu l'ampli bloc de Junts pel Sí, Catalunya Sí que es Pot i la CUP. Una suma que dona 83 dels 135 diputats del Parlament, a més d'incorporar Barcelona a la majoria política que aglutina el president. En l'altre costat, queden molt clarament PP i Ciutadans i acaba sent enormement incòmoda per a dirigents del PSC, sobretot algunes personalitats rellevants del món municipal com les alcaldesses de l'Hospitalet, Núria Marín, i de Santa Coloma, Núria Parlon. Però no són les úniques, més enllà de la duresa dialèctica del PSC, necessitat de no aparèixer distant del PSOE però abrasat electoralment perquè no hi ha cap diferència substancial amb el discurs d'Arrimadas i Albiol.