Que el president Carles Puigdemont és un polític sorprenent a hores d'ara ningú ho dubta. No li agrada que li marquin l'agenda, fixa els seus moviments estratègics amb molta antelació, és enormement tossut –tant, que a Artur Mas continua dient-li que no es tornarà a presentar–, té una seguretat en si mateix de vegades desconcertant i recull trets del president Maragall referent a aquella proximitat dels alcaldes, de vegades propera al populisme, a l'hora d'apropar-se als ciutadans.
Per una suma de tàctica i tossuderia no ha volgut fer-se la foto amb la CUP negociant la moció de confiança com li demanava la formació anticapitalista. L'argument és tan simple com contundent: la confiança no es negocia, es té o no es té. Tampoc no ha cedit als cants de sirena d'Esquerra, partidaris que es fes pública aquesta reunió per abordar seguidament des d'Economia els pressupostos. No ha estat, ni de bon tros, per obrir una via de conflicte amb el seu vicepresident, amb qui manté una més que bona relació, sinó per remarcar que a ell el concerneixen preferentment els passos que s'han de fer.
Puigdemont no ha donat entrevistes aquest estiu però tampoc no ha estat callat. Ha parlat a les xarxes socials de gairebé tot i molt especialment de dues coses, la ineficàcia de la política espanyola per assolir un acord per a la investidura d'un president del govern i la seva determinació a arribar fins al final en el full de ruta per proclamar l'Estat català.
No ha donat més detalls en públic però és obvi que el referèndum d'independència és a sobre de la seva taula com un pas intermedi entre l'aprovació de les lleis de desconnexió i les eleccions constituents. I no perquè li ho demani la CUP sinó perquè així ho va començar a dissenyar fa ja uns quants mesos.