Quan fa uns mesos, el comissari del Cos Superior de Policia José Manuel Villarejo va reconèixer davant del jutge que agents dels serveis de seguretat de l'Estat havien planificat i actuat en la denominada Operació Catalunya, que tenia per objectiu desacreditar els líders de l'independentisme, es va fer oficial una cosa que en qualsevol Estat europeu hauria tingut conseqüències sens dubte irreparables per al govern de torn. Una policia política sense cap mena de control judicial havia començat a actuar des del Ministeri de l'Interior i els diners dels fons reservats havien servit per anar contra grups polítics democràtics i parlamentaris.

Des d'aquell mes de juliol, el degoteig d'informacions ha estat incessant. Tan aviat es coneixia que una partida de 500.000 euros s'havia utilitzat per robar les dades bancàries de la família Pujol a Andorra, com altres perles de la guerra bruta sortien a la llum pública. Normalment, sempre s'ha anat coneixent informació amb comptagotes, ja que només es filtrava quan agents policials xocaven amb els seus caps o quan algun implicat en alguna de les trames de corrupció tenia processos judicials en marxa i revelava una part del que sabia en un intent de pressionar els seus excaps o els seus examics.

Ara n'hem tingut un nou cas. Una ramificació de l'Operació Catalunya. Un imputat en el que es coneix com el cas Púnica (una trama de corrupció que va adjudicar al voltant de 250 milions a Madrid, Múrcia, Lleó i València), Alejandro de Pedro, ha explicat que havia rebut 80.000 euros en efectiu per realitzar diversos serveis a les xarxes socials contra la independència de Catalunya per encàrrec del CNI. La seva funció era intoxicar a la xarxa en fòrums independentistes catalans i difondre notícies positives sobre la societat i l'economia espanyola. El més preocupant de tot és que només coneixem la superfície de l'Operació Catalunya i que el silenci dels partits espanyols és literalment aterridor.

Per cert, la dimissió de José María Aznar de la presidència d'honor del PP és sobretot un enorme titular de premsa. La veritat és que Aznar i Rajoy ni es parlen des de fa molt temps i que l'expresident ni s'identifica amb la política del partit que va refundar i va liderar en el passat ni sap viure sense ser el referent (únic) de la dreta espanyola. I, amb el temps, no fa més que repetir-se que la designació de Rajoy com a hereu va ser un error.