Tal dia com avui de l'any 1413, fa 604 anys, s'iniciava a Tortosa (Baix Ebre) la Disputa, un debat religiós que havia reunit els teòlegs més rellevants del cristianisme i del judaisme als països de la Corona d'Aragó. L'impulsor d'aquesta Disputa va ser el jueu convers aragonès Jeroni de Santa Fe, metge personal del també aragonès Pedro Martínez de Luna -Benet XIII, el pontífex deposat i exiliat a Peníscola (País Valencià). Jeroni de Santa Fe, originàriament Yeosu'a Lorquí, havia estat batejat un any abans per Vicent Ferrer. Tant Luna com Ferrer havien jugat un paper decisiu en l'entronització de la dinastia castellana dels Trastàmara a la corona catalano-aragonesa.
El 1413 les comunitats judaiques de la Corona d'Aragó estaven immerses en una profunda decadència iniciada amb els pogroms del 1348 i del 1391, coincidents amb les grans crisis que havien colpejat les classes populars d'arreu d'Europa. Els calls -els barris jueus- catalans havien estat saquejats i destruïts. El degoteig de conversions havia estat constant i els megadef -els jueus batejats- ja superaven en nombre els resistents. Només restava fidel a la fe mosaica el nucli dur del judaisme, articulat pels rabins. El judaisme tenia un fort component identitari -al marge de la qüestió religiosa- que la Disputa pretenia desarmar ideològicament i derrotar definitivament.
La disputa de Sant Esteve amb els jueus
Jeroni de Santa Fe formava part de la facció més radical; partidària dels batejos massius. La presència de conversos en aquest nucli dur -coneguts com a hebreomastix- era habitual. Eren elements amb un elevat nivell intel·lectual i formatiu que ambicionaven els beneficis que els brindava la conversió i el proselitisme de la nova fe. Utilitzaven els seus coneixements per destruir el vincle entre rabins i feligresos. Però també hi havia un propòsit políticament més elevat: llançar un missatge clar. Els segles de protecció que els havia brindat la dinastia catalana dels Berenguer s'havien acabat. Els Trastàmara castellans tenien una altra idea de la cohesió social, als antípodes de la tradició pactista dels comtes-reis catalano-aragonesos.