Tal dia com avui, fa 110 anys, es clausurava a Barcelona el I Congrés Internacional de la Llengua Catalana. En aquell congrés hi van participar les figures més destacades del món acadèmic i científic dels territoris de parla catalana. El propòsit era rescatar la llengua i cultura catalanes de la marginació cultural que havien provocat dos segles de prohibició i de persecució. De genocidi cultural i lingüístic perpetrat pels estats espanyol i francès. En definitiva, transportar la llengua i la cultura catalanes a la modernitat, creant els instruments necessaris per prestigiar-la culturalment, socialment i políticament.
Aquest congrés, però, també va posar en relleu l'existència d'una comunitat cultural catalana que ultrapassava els límits estrictes del Principat. Una comunitat cultural que compartia una llengua i una història. El terme Països Catalans, que ja havia estat postulat trenta anys abans en els cenacles intel·lectuals de València cap i casal, s'accepta de manera general –a partir del Congrés– per definir la comunitat de territoris que tenien la llengua catalana com a denominador comú cultural. A la idea Països Catalans, en aquell moment, no se li va donar una categoria política. L'assoliria amb el pas dels anys, i es formularia, inicialment també, al País Valencià.
El ressò que va tenir el Congrés de la Llengua –va ser un dels temes més recurrents de la premsa europea de l'època– va significar la difusió i coneixement internacionals de la realitat cultural catalana. Els europeus de 1906 descobrien –en una barreja d'estupefacció i d'admiració– que una de les cultures més vives i més riques d'Europa resistia i es rearmava, malgrat que havia estat obcecadament prohibida i obsessivament perseguida. La que, sorprenentment, havia donat noms de talla universal com el filòsof mallorquí Ramon Llull, el literat valencià Joanot Martorell o el científic català Narcís Monturiol. La cultura dels Països Catalans.