Com ja feia temps que es veia venir, La Vanguardia ha prescindit dels serveis de Feedback, l'empresa que ha elaborat les enquestes del diari en els darrers anys. El comte de Godó no ha perdonat a Jordi Sauret que les seves previsions equivocades arrosseguessin el seu diari a donar suport al president Mas en els comicis del novembre del 2012. El comte, que ja no veia clara l'operació, esperava una majoria absoluta de CiU que l'ajudés a pressionar Madrid amb la força de l'independentisme. En canvi, es va trobar amb uns resultats que remataven l'autonomisme i encimbellaven la CUP i ERC.

Només un diari sense pàtria podria donar suport a un partit que prometia de trencar amb Espanya per unes previsions electorals. Tot i així, en el capritxós i arbitrari món de La Vanguardia, el problema de fons és que l'editor no ha paït l'escridassada que el rei Joan Carles li va fer en públic per haver-se passat de llest. Des de llavors, el comte només fa gestos per mirar d'agradar a Felip VI i marcar distàncies amb CDC. El propietari de La Vanguardia se sent part responsable de la sort del rei Joan Carles, que va haver d'abdicar enmig de l'ambient d'inestabilitat que el govern de Mas va provocar, pressionat per la CUP i per Junqueras.

Ara que tothom dóna el procés per amortitzat, el vell diari s'ha tret de sobre l'última reminiscència de la seva etapa convergent. En un moviment que podria contribuir a estigmatitzar el partit de Mas davant de les elits de Pedralbes, La Vanguardia ha substituït Feedback per GAD3, una empresa de sondejos que dirigeix Narciso Michavila, i que va tenir Ángel Acebes entre els principals accionistes. Si Sauret va entrar a CiU de la mà de Duran i Lleida i és amic de Francesc Homs, Michavila és amic de Rajoy i germà d'un exministre de Justícia del PP. Doctor en Sociologia i comandant d'artilleria en excedència, diuen que Michavila serà el nou guru de la dreta madrilenya. 

Fins ara l'assessor demoscòpic més influent del PP era l'incombustible Pedro Arriola. Arriola és un home discret, que fa temps que diu que es vol jubilar, però que ahir encara assessorava Rajoy en el debat de TVE. Em fa l'efecte que, una mica com els passa als assessors de CDC, Arriola té una visió massa conservadora del panorama polític espanyol. Encara que algunes de les seves decisions hagin tingut un vernís d'atreviment, l'estratègia del PP ha sigut molt defensiva els darrers anys. Igual que els va passar als assessors de Mas, Arriola no va veure venir a temps l'impacte que tindrien les consultes populars sobre la independència en l'imaginari espanyol i, per tant, en els corrents electorals.

És curiós perquè jo ho vaig a advertir a Rac 1 el setembre del 2009. Els promotors de la consulta d'Arenys de Munt van aconseguir que, després de 300 anys, els catalans s'adonessin que el context occidental els permetia independitzar-se posant el vot en una urna. Les prohibicions de la justícia i les manifestacions de falangistes van ajudar a escampar encara més l'anhel de llibertat i van destruir els darrers tabús de la Transició. Amb el creixement monstruós de les xarxes socials, els diaris del règim s'han vist impotents per corregir el clima a favor de l'status quo. El 2012, La Vanguardia mateix es va abraçar a l'estratègia de CiU perquè tenia poc marge de maniobra i perdia lectors a cabassos, malgrat la traducció al català que havia tret.

Fins el 2009, la democràcia espanyola s'articulava al voltant del victimisme pujolista i de l'anticatalanisme estructural –tant d'esquerres com de dretes–. Sense el victimisme català, ni ETA, les institucions espanyoles han perdut legitimitat democràtica i els vells partits de la Transició no han sabut reaccionar. El PSOE, tan innovador com era en marquèting polític, va ser el primer de caure i, per tant, el primer partit que La Vanguardia va abandonar. Convergència i el PP han anat aguantant, però han estat més pendents de conservar els vots que ja tenien, que no pas de crear un espai polític nou que poguessin hegemonitzar. 

En comptes d'apel·lar la gent jove, que és la base de qualsevol Estat o sistema de poder, CDC i el PP han seguit burxant pors del passat i posant pedaços discursius a un imaginari decadent. La col·laboració d'uns diaris cada dia més deficitaris i menys independents ha servit per adormir les bases dels partits i perquè alguns polítics visquessin enganyats, en la seva torre d'ivori. En el cas de CDC, les conseqüències d'aquesta política són clares: envelliment de l'electorat, fugida del talent i sagnia de vots cap a totes bandes. El comte de Godó potser està enfadat amb CDC, però CDC té molts motius per estar decebuda amb La Vanguardia. Els diners que hi ha abocat no li han servit de res.

El cas del PP no és gaire diferent. El PP aguanta millor perquè és el partit alfa de l'Estat. Tot i així ja comença a tenir problemes. No sé què podrà fer Michavila per ajudar a regenerar-lo, però és fàcil d'endevinar què significa que La Vanguardia reclami els seus serveis. A mesura que el poder es concentri a Madrid, el diari del comte de Godó s'anirà tornant irrellevant, igual que passarà amb Barcelona si no té un Estat darrere. Els lectors de La Vanguardia estan a Catalunya i la resposta del diari és fitxar un cuiner d'enquestes madrileny, vinculat a un partit minoritari del país. A més, fa temps que el diari promociona articulistes i polítics joves que pensen com si fossin vells.

Algú li hauria d'explicar al comte que un diari no és com un banc, que quasi pot resoldre tots els seus problemes amb diners. L'altre dia La Vanguardia presentava Ada Colau com "el símbol de la fraternitat entre Espanya i Catalunya". Per Barcelona fan córrer el rumor que l'alcaldessa podria intentar fer carrera en la política espanyola. Aquestes fantasies provincianes, com els deliris cambonians d'Albert Rivera, només serveixen per amagar el fet que, amb la globalització i amb les vies de l'AVE, tots els territoris de l'Estat acabaran treballant per la gloria de Madrid. Tard o d'hora, La Vanguardia haurà de decidir si vol seguir esllanguint-se tot buscant excuses per no molestar Espanya o vol modernitzar la seva forma d'influir.