Espanya és pràcticament l’únic Estat de l’Europa occidental sense cap formació feixista, neofeixista o populista d’extrema dreta -els matisos terminològics són infinits, però vostè ja m'entén- als seus diversos parlaments, estatals i autonòmics. Tota una singularitat -aparentment, feliç- en temps en què la por i la intolerància campen en una Europa amb una crisi de cavall.

Una Europa que encara arrossega motxilles vergonyants. L'Europa negra que va descriure l'historiador Mark Mazower al llibre del mateix títol. Se sorprendran, si no el coneixen, de les línies de continuïtat entre el que va passar a Europa abans del 45 i després del 45. La paradoxa hispànica, però, rau en el fet que, tot i l'absència d'ultres als seus parlaments, en pocs llocs d’Europa és tan senzill obtenir l’autorització governativa per celebrar una manifestació ultra com ho és a l’Estat espanyol.

Va passar fa vuit dies amb la manifestació dels neonazis de Hogar Social Madrid i va passar ahir amb la marxa en ple centre de Barcelona d’exlegionaris -amb cabra inclosa- en contra del procés independentista. Tot legal i “constitucional”. Potser perquè, en pocs països europeus com a Espanya és tan senzill organitzar, obtenir-ne el vistiplau oficial per convocar-lo i maquillar la celebració d'un acte feixista. N’hi ha prou amb portar una rojigualda “constitucional”, o no ensenyar gaire la de l’aguilot, per executar-lo amb total impunitat i a plena llum del dia. Del migdia, per ser més precisos. N’hi ha prou amb portar fins i tot alguna bandera catalana o algun retrat de la parella reial perquè quedin clares les intencions dels convocants. Claríssimes.

En pocs països europeus com a Espanya és tan senzill organitzar, obtenir-ne el vistiplau oficial per convocar-lo i maquillar la celebració d'un acte feixista

Res de radicalismes, tot molt normal, es justificaven a Twitter alguns dels assistents a la marxa legionària d’aquest dissabte a Barcelona. Just: tot patèticament normal en un país que va conèixer una guerra civil i 40 anys de dictadura organitzada des de les casernes legionàries de l’antic protectorat espanyol al Marroc. Tot molt normal en un país que encara recorda els efectes de la “neteja” que practicaven els legionaris, assistits per altres tropes colonials en els pobles “reconquerits” per Franco durant la guerra civil. Tot tan normal com que la Falange es presenti encara a les eleccions amb la coartada transicional que també ho poden fer els comunistes. Sí, sí, hi va haver les “txeques” de la rereguarda republicana, hi va haver un “terror roig”. I és una actitud clarament “feixista”, perquè implica terroritzar la gent en plena nit, sortir a cremar cotxes i caixers automàtics com ha succeït a Gràcia aquesta setmana per molt que es brandin banderes “antifeixistes”. Però el cas és que l’any 39 van guanyar els legionaris. Vet aquí.

El color d’aquella victòria en aquella guerra que enguany farà vuitanta que va començar continua explicant moltes coses. Explica també que un ajuntament com el de Tortosa sotmetés a votació popular ahir el futur del monòlit franquista a la batalla de l’Ebre, el desenllaç de la qual va obrir les portes de Catalunya a les tropes de Franco i la seva victòria final. De veritat que després de 40 anys de “democràcia” el dit monument encara està dret? La qüestió és que l’assumpte es va posar a votació, no fos cas. Vet aquí -una vegada més- l’escletxa, la sempre democràtica escletxa, per on es colen, o millor dit es reprodueixen, tots els feixismes. Hi ha alguna diferència entre posar a votació el monument franquista de Tortosa o convocar una consulta per ressuscitar en el nomenclàtor les "avenidas del Generalísimo", per exemple? 

Hi ha alguna diferència entre posar a votació el monument franquista de Tortosa o convocar una consulta per ressuscitar en el nomenclàtor les "avenidas del Generalísimo"? 

El resultat de la consulta de Tortosa el coneixen: hi van participar pocs veïns i veïnes, però els suficients perquè el “monument” es mantingui on és -m’estalviaré de qualificar-lo, el “monument”, per no ferir sensibilitats democràtiques, i d’ordre, d’aquest ordre que Albert Rivera reconeix com a consubstancial a les dictadures-. L’opció derrotada va ser la de “retirar-lo”. De fet, cap de les dues alternatives a l'abast dels veïns i les veïnes de Tortosa plantejava destruir-lo. No fos cas. L’opció perdedora parlava de “museïtzar-lo”. I la de “mantenir-lo”, més precisa, la que va guanyar, de “reinterpretar-lo i contextualitzar-lo”. A fi i efecte, en els dos casos, de “promoure la memòria històrica i la pau”. Tot, una altra vegada, molt transicional.

I, en fi, transicional i socialdemòcrata -mal entesa- em sembla també la solució que el llavors alcalde de Barcelona Xavier Trias va aplicar davant el conflicte amb els okupes del denominat Banc Expropiat de Gràcia per comprar la “pau social”: 60.000 euros anuals de lloguer -5.500 mensuals- per al propietari que Ada Colau ara no vol pagar tot i que tampoc vol desnonar ningú. A la Barcelona de la crisi i els desnonaments de veritat, la Barcelona de la PAH de la qual va emergir l’actual alcaldessa, l’Ajuntament de CiU pagava 5.500 euros al mes a una gent que ha reaccionat com ha reaccionat quan s’ha acabat el bròquil a càrrec del contribuent. De quina mena de banc expropiat parlem? De l'antiga seu d'una caixa ensorrada per les preferents i la bombolla immobiliària, que continua tenint propietari? D’okupació subvencionada pura i dura, parlem. D'okupació subvencionada per evitar focs majors a càrrec dels que paguen impostos, de les rendes altes i de les mitjanes i baixes que paguen religiosament els seus tributs municipals.

De quina mena de Banc Expropiat parlem? De l'antiga seu d'una caixa ensorrada per les preferents i la bombolla immobiliària que continua tenint propietari? D’okupació subvencionada pura i dura, parlem

Vet aquí una altra escletxa, la de la gestió “progressista” mal entesa dels conflictes socials, per on es cola o millor dit es reprodueix la bèstia. I vet aquí un altre exemple que remet a la paradoxal naturalesa de l’excepció de què parlàvem. Potser no n’hi ha, de feixistes de “dretes” o “esquerres” als parlaments de l’Estat espanyol perquè no cal. Als legionaris, i als altres, les victòries els hi continuem servint en safata.