Si algú els preguntés quina era la ideologia d’Antoni Rovira i Virgili, autor del famós Resum d’història del catalanisme, vostès què respondrien? I si els fessin la mateixa pregunta referida a Lluís Nicolau d’Olwer, ministre d'Economia del govern republicà del 1931? Sabrien dir-me, també, quina ideologia tenien Jaume Bofill i Mates, Leandre Cervera, Manuel Raventós, Alexandre Plana, Manuel Galés, Martí Esteve o Ramon d’Abadal i de Vinyals, entre altres insignes republicans? Em fa l’efecte que els costaria, perquè la historiografia catalana ha prestat poca atenció a la tradició liberal catalanista. No dic que hagi estat tota la historiografia, perquè el professor Jordi Casassas, per exemple, va dedicar la seva tesi doctoral a Bofill i Mates, a contracorrent de les moltes biografies que a la mateixa època, els primers anys de la Transició, es dedicaven a líders marxistes republicans.

Tots els noms que acabo de citar tenen en comú que eren militants d’Acció Catalana, el partit que es va fundar durant l’anomenada Conferència Nacional Catalana, una assemblea política que els dies 4 i 5 de juny del 1922 va congregar a Barcelona antics militants de la Joventut Nacionalista, dissidents del partit del qual depenien, la Lliga Regionalista; antics membres de la Unió Federal Nacionalista Republicana, el partit al qual van pertànyer, almenys durant un bon grapat d’anys, Andreu Nin, Pompeu Fabra i Albert Bastardas i Sampere, entre molts altres prohoms del republicanisme nacionalista català. També en formaren part joves intel·lectuals noucentistes, delerosos de disposar d’un instrument polític que els permetés, com en diríem ara, guanyar l’hegemonia. Construir el marc mental per delimitar el terreny de joc respecte d’altres ideologies.

Acció Catalana va haver de fer front a un moment de radicalització de la política catalana per la dreta i per l’esquerra. D'una banda, eren evidents les dificultats de la Lliga Regionalista per no ser arrossegada per la crisi del règim monàrquic i pel seu inicial suport a la dictadura de Primo de Rivera i, de l’altra, la puixança d’un obrerisme cada vegada més inclinat cap a la insurgència. L’abril del 1931, en proclamar-se la Segona República, el catalanisme es trobava en plena reestructuració i Acció Catalana intentava refer‐se després de la interrupció dictatorial i d’haver apostat per quedar al marge de la confluència republicana d’esquerres que va donar peu a la creació d’ERC el març d’aquell mateix 1931. Acció Catalana, ja transformada en Acció Catalana Republicana després de la reunificació de les dues ànimes que s’havien separat el 1928 i amb la incorporació de nous afiliats, com Claudi Ametlla o Joaquim de Camps i Arboix, no va reeixir com a opció i sempre va ser un partit adossat a un altre, malgrat que el 1936, per exemple, estigués representat al Comitè de Milícies Antifeixistes de Catalunya pel santcugatenc Tomàs Fàbregas i Valls, un dels fundadors de Nosaltres Sols! el 1931.

El franquisme es va carregar el catalanisme liberal i ningú el va reivindicar un cop mort Franco

L’any 1984, la professora Montserrat Baras va publicar un detallat estudi sobre Acció Catalana, un partit que estava ple d’intel·lectuals i que va ser un contenidor de voluntats molt diverses. Manuel Carrasco i Formiguera també en va ser militant, fins que el laïcisme dels seus promotors va determinar-lo a ingressar a UDC, el partit dels democratacristians catalans que inicialment va estar molt influït pel sacerdot italià Luigi Sturzo, secretari general d’Acció Catòlica i després, entre el 1919 i el 1923, secretari polític del Partit Popular Italià, antecedent de la influent DC italiana.

Raymond Aron va escriure, referint-se als anys de la Guerra Freda, que els liberals van haver de nedar a contracorrent en un ambient no liberal. No era la primera vegada que passava, perquè als anys 30 va passar una cosa semblant. El liberalisme, com a corrent ideològic diferenciat del conservadorisme i del marxisme, sempre ha patit la pinça d’aquests, diguem-ne, extrems, sobretot quan s’han vist arrossegats cap al nazisme-feixisme o l’estalinisme. Els anys 30 van posar fi al liberalisme català. Si tornem a fer-nos les preguntes del principi, em sabrien dir quina ideologia professaven Francesc Macià o Lluís Companys, posem per cas? Companys potser ara seria considerat un socialdemòcrata, però en cap cas un marxista. No crec que cap militant de l’ERC del 1931 hagués demostrat afecte per un dictador comunista, com ha passat ara. Més aviat hauria fet el contrari, atès que ERC i les JERC-EC van patir les conseqüències del segle dels extrems, el convuls segle XX.

El franquisme es va carregar el catalanisme liberal i ningú el va reivindicar un cop mort Franco. Tal vegada aquella Esquerra Democràtica de Ramon Trias Fargas, que es va aliar amb CDC sense gaire entusiasme –ara ja es pot dir, oi?–, podria ser considerat l’únic intent de veritat de reconstruir el que la Guerra Civil havia aconseguit destruir: un catalanisme liberal, laic, lliurepensador i progressista. A Europa hi ha un munt de partits que s’inspiren en aquesta filosofia, que ara inclouria, a més, la defensa de polítiques de sostenibilitat, mediambientals i socials que assegurin una de les grans aportacions de l’Europa de postguerra, l’estat del benestar, l'únic mecanisme que, fins a la crisi del 2008, havia assegurat correctament l’ascensor social. Ara es tracta de refer allò que la crisi va ensorrar i preveure no caure en els mateixos errors.

Jordi Pujol va començar reclamant el model suec i va acabar en el camp del conservadorisme

Jordi Pujol va començar reclamant el model suec i va acabar en el camp del conservadorisme. Avui, la seva empremta s’ha esvaït pels múltiples errors que ell mateix va cometre i va deixar que cometessin els seus col·laboradors i familiars. És per això que, al meu entendre, el PDECat ha de deixar anar aquest llast i considerar-lo una més de les tradicions que poden inspirar-lo, però que no pot ser l’única. La frontera ja saben quina és, l’acabo d’explicar, però un grup que no vulgui quedar atrapat entre l’esquerra marxista, la que plora la mort de Fidel Castro, i un conservadorisme que té les arrels en el franquisme, només sobreviurà si supera la cridòria independentista, que és important, però és circumstancial (almenys així ho espero, perquè estic segur que es guanyarà l’Estat), i ofereix als electors un relat creïble per a la nova Catalunya.

El repte de Marta Pascal i del nou grup de dirigents és aquest, si és que els antics dirigents (que no són tan vells però que es van equivocar molt) no els entrebanquen. Seva és l’obligació de refer el liberalisme progressista –i per això els recomano tornar a llegir Anthony Giddens–, que avui a Catalunya és una ideologia òrfena de partit. ERC hi ha renunciat i el PDECat encara no ha arribat a adoptar-la. L’espai és ampli i fèrtil, però.