La nostàlgia és la disfressa predilecta dels impostors, el refugi favorit de la covardia. Per això cal llegir i admirar manta vegada el pregó de Pérez Andújar, el nostre carcoprogre oficial de veu aflautada, per comprovar fins a quin punt pot ser perversa la melangia dels ploraners i numantina la resistència de qui només ha gaudit passejant la mare pels barris de Barcelona quan les voreres transpiraven espanyolisme. Perquè aquesta és l’única moral dels culturetes esquerrans que encara avui sospiren i es justifiquen recordant aquella ciutat dels prodigis de quan eren jovenets pretesament alternatius i radicals, protagonistes d’una cultura que va intentar desterrar el franquisme mentre el dictador se’ls moria al llit confortablement intubat. Entenc perfectament que la nostra hiperalcaldessa se senti còmoda amb aquesta revolució aparent que no canvia res de fonamental.

Pérez Andújar va entusiasmar el Saló de Cent amb la seva particular Viquipèdia de la Barcelona colonitzada. No se’n va deixar ni una, pobret Leporello: dels quioscos curulls de còmics, passant per Manolo Escobar, Cervantes, el punk i suposo que el límit de caràcters va fer caure de la llista Carmen Amaya i Makinavaja. Així és la ciutat de Pérez Andújar, la dels obrers que es guarien del postfranquisme llegint novel·la rosa, melodrames i vinyetes que la cultura dominant païa sense despentinar-se. Aquest és el món del carcoprogre que troba a faltar el dictador perquè li animava la revolta, que enyora secretament els temps en què et podies entendre molt rebé amb els catalanoparlants perquè Franco els estomacava: “Cuando yo me crié no había conflicto entre las lenguas, había entendimiento, cada uno hablaba en el idioma que le parecía”. Fot-li fort, xato.

Els barcelonins hauríem d’aplaudir el pregó d’un intel·lectual que encara disfressa l’aniquilació de la cultura catalana amb el tuf de la crònica sentimental. Els barcelonins hauríem de celebrar nit i dia un sermó amb l’objectiu d’intentar oficialitzar una cultura de barri sense Rodoreda, Bauçà, Marçal i Brossa, no fos cas que haguéssim de parlar sobre la subordinació de la llengua catalana a l’espanyol, que és cosa de pagesos i de nacionalistes poc viatjats. Escric que l’hauríem de celebrar perquè la impostura cada dia és més clara, perquè la mandanga ja triga molt menys a regalar-nos el tuf, perquè la trampa d’elogiar l’amanida imprecisa de la cultura popular per fer oblidar els anys de submissió del catalanisme ja no se l’empassa ni una sola ànima en pena. Cal agrair a Pérez Andújar i Colau que ens hagin servit la tifa en tota la seva esplendor, revestida de cintes i d’espelmes.

Quan l’espanyolisme es posa nostàlgic, l’independentisme acostuma a contrarestar-lo amb moral perdedora d’aplec. Així s’explica un pregó contestatari de vergonya aliena, amb un protagonista que amagava el discurs disfressant-se i un públic de botifarrada que feia venir ganes de fer-se espanyol i monàrquic. Afortunadament, avui podem vèncer la nostàlgia i la xaronada amb la nostra extraordinària intolerància, intolerància igualment repartida contra els farsants i els bufons de la cort, intolerància preciosa, bellíssima i fins i tot coqueta, contra la tramoia dels carcoprogres i el fricandó dels defensors de la terra. Jo avui canto i crido aquesta extraordinària intolerància i et dic –Pérez Andújar– que sóc l’aiatol·là que ha nascut per despullar el falset de la teva prosa i la fatxenderia insuportable de la teva llista putrefacta de greuges. Un altre carcoprogre.

Quin regal de la civilització és poder viure sense la mare tolerància i la filla covardia. Quin signe de país normal és poder dir-te, Pérez Andújar, que facis el fotut favor de no fer-me perdre més el temps i que us n’aneu a passeig tu i la teva llista espanyola de ressentiments.