La subespècie dels cursis afirma que no es pot fer anàlisi política d’un atemptat quan aquest és molt recent, sota pena d’instrumentalitzar el dolor de les víctimes del drama en les lluites partidistes del dia a dia. Jo diria, contràriament, que el respecte (als morts o a quisvulla) passa per situar els fets de la història en un marc aclaridor i això avui, després de l’atemptat a Barcelona, demana a crits l’anàlisi política, més oportuna que mai. Avui resulta pertinent, per exemple, recordar que la Generalitat (i el sindicat de policies europeus!) ja havia advertit el Govern espanyol que mantenir els Mossos fora dels sistemes d’informació de l’Europol era una perillosa bajanada. Avui és pertinent recordar també de passada que Jorge Fernández Díaz es va fer un tip de celebrar cimeres antigihadistes excloent-ne la nostra policia i que Juan Ignacio Zoido va dilatar tant com va poder la celebració de la Junta de Seguretat de Catalunya, tot i la insistència de la Generalitat.

Això no és politiqueta, són fets que remarquen com s’ha intentat aïllar els Mossos de la primera línia policial europea, jugant així amb la seguretat de tots els ciutadans; com també és un fet incontestable que ahir els líders de l’Estat espanyol van absentar-se de Catalunya fins que de matinada (set hores després de l’atemptat, set!), Mariano Rajoy eixia a la palestra per recordar-nos compulsivament que hem d’estar “unidos” enfront de la barbàrie. Set hores, quatre-cents vint minuts, va trigar! Ni Rajoy, ni la seva vicepresidenta (que és capaç d’avançar-se quasi com una espia a qualsevol declaració secessionista per contrarestar-la en pocs segons), ni el rei Felip VI de Borbó no van ser presents a Catalunya, mentre Carles Puigdemont i Ada Colau ja s’havien arremangat per treballar per als seus ciutadans, condemnant l’atemptat i comportant-se com dos autèntics líders de la nació.

Ahir Catalunya va viure un assaig d’independència durant set hores i aquest és i serà –malgrat pesi a qui pesi– un dels fets memorables d’aquest 17 d’agost històric. Molts havien alimentat la sensació que els Mossos eren una policia de fireta; molts havien especulat que Barcelona seria una ciutat incapaç de gestionar un atac terrorista, car no havia pogut ni controlar un afer vandàlic en un bus turístic; molts van alimentar la sensació que la capital havia perdut la seva capacitat d’acollida als estrangers i li mancava esperit cosmopolita. Tots ells, pobrets meus, s’han hagut d’empassar no només com la ciutat reaccionava al terror amb una maduresa i una solidaritat inaudites al planeta, sinó com els barcelonins aplaudien la seva policia i els seus serveis d’emergència, conscients de tenir una cosa pública de primera divisió. Mentrestant, Rajoy feia una caminadeta de les seves.

Ahir, com ja vaig anticipar a El Nacional, alguns periodistes de la tribu, tan innombrables com fastigosos, aprofitaven l’atac per assenyalar la (hipotètica) inestabilitat de la política catalana com a font propiciadora d’aquest atemptat terrorista. El que més els dol, simptomàticament, és que les autoritats catalanes reaccionessin com déu mana a l’atac. El que no poden sofrir, pobrets meus, és que els Mossos buidessin el centre de Barcelona en minuts, que els serveis d’emergència detectessin els ferits en una brevetat que seria l’enveja de Nova York i que avui hi hagi famílies de tot el món que, malgrat el seu dol, diguin meravelles de com se les ha tractat a Catalunya el dia més important de les seves vides. No poden sofrir que el país hagi actuat com una autèntica potència, ni que s’aplaudeixi una policia que ells van fer tot el possible perquè no nasqués mai. No poden.

Els fa fastig el simple fet de la independència, encara que provoqui mostres d’orgull i d’apreciació mundial. No la poden suportar, ni durant set hores!