La confluència de les confluències, la cosa comuna -ho dic així perquè encara no té nom-, el nou partit d’Ada Colau-Xavier Domènech, s’acaba de constituir amb l’objectiu de a) crear a Catalunya “una república social, democràtica i ambientalment justa” i b) “compartir sobiranies amb un Estat plurinacional”. Una república catalana fraternalment unida amb les altres repúbliques (se suposa) de l’Estat espanyol? Però, són repúbliques o són autonomies o m’he perdut alguna cosa? És que potser ja també és "repúblic" l’Estat espanyol, o ho ha de ser, o -com que no ho precisen- pot continuar sent monarquia, això sí, plurinacional?

La quadratura del cercle? Més aviat, equidistància nacional pura: som on era Iniciativa per Catalunya (ICV), a satisfacció de la qual -i de l’extinta Unió Demòcràtica (UDC)- es va encunyar aquella doble/triple pregunta de la consulta del 9-N. Aquella pregunta-arbre, autèntica enginyeria pactista made in Catalonia, que feia possible, a més de poder triar si Catalunya havia de ser un estat o no, decidir si havia de ser independent o no. Per entendre'ns, si volíem ser Baviera (sí-no) o Dinamarca (sí-sí). La diem-ne “tercera via” referendista, el sí-no, va obtenir un 10,02% dels vots emesos al procés participatiu, mentre que el no de cap de les maneres va sumar un 4,49%, i el sí-sí un esclatant 88,91%.

En el fons, al que més s'assembla el partit de Colau és a la Unió de Duran i a la CDC confiades en l'Estat espanyol plurinacional

La cosa comuna -insisteixo que el nom definitiu encara es desconeix- sembla renunciar doncs al gruix de l’electorat independentista, i, més concretament, independentista d’esquerres. El seu objectiu no pot ser altre que ampliar el seu espai a costa del molt desgastat electorat del PSC, que podria assumir la perspectiva d’un referèndum en clau federalista o pseudo-confederalista, però mai la ruptura total amb Espanya.

En el fons, al que més s’assembla el nou partit de Colau és a la Unió de Duran i a la CDC de finals dels anys noranta, confiades encara en una evolució natural de l’Estat autonòmic espanyol cap a l’Estat (efectivament) plurinacional, que és també justament el màxim que es permet el podemita Pablo Iglesias. Pel que fa al rebel Albano-Dante Fachin, que no ha volgut integrar-se a la confluència (per ara), no hi ha cap problema en aquest aspecte del projecte de Colau. 

Si Puigdemont i Junqueras no convoquen el referèndum posaran la clau del futur govern en mans dels comuns

Però, significa això que Colau ha decidit immolar-se electoralment abans de començar, i entregar a la puixant ERC d’Oriol Junqueras i Gabriel Rufián la clau de la Catalunya post-referèndum? Més aviat significa, crec, que l’alcaldessa i el seu equip juguen les seves cartes partint de la base que no hi haurà referèndum. En aquest marc, han construït un relat per protegir-se en qualsevol escenari: el del sí-no. Els comuns van a la batalla amb un relat de futur nacional tan pretesament radical -la Catalunya república- com innocu per a l'statu quo -en tant que renuncia d'entrada a la independència. La derrota en l'assemblea de les esmenes independentista i federalista pura subratllen la pretesa centralitat en el debat nacional. A més, donen per descomptat que l’electorat d’esquerres i de centre-esquerra que vol donar l’oportunitat a ERC de governar la Catalunya post-referèndum, inclosa una part de l'antiga CDC, no perdonarà la marxa enrere als promotors del referèndum. 

Per això, també, Puigdemont i Junqueras hauran de convocar el referèndum: si no ho fan, posaran la clau del futur govern en mans dels comuns. No pas per ells, l'han de convocar -Soraya, ho tenim escrit aquí, no fa presoners-, però sí pels que vindran.