Com passa sovint al circ mediàtic, els aspectes més interessants de la baralla de galls que hi ha sobre Gibraltar cal anar a buscar-los als implícits i els arguments de fons de les dues bandes. No cal dir que el discurs britànic és més pervers que l’espanyol. L’enfocament de la premsa de l’Estat fa pensar en els platerets tristos i rònecs de la guerra de Cuba. 

Ni l’article de Lord Tebbit al The Telegraph ni les declaracions dels ministres de Theresa May són fruit d’un fogot identitari, com pretenen els diaris i els polítics espanyols. Senzillament, la Gran Bretanya torna a utilitzar un altre cop la llibertat de Catalunya per assegurar els seus interessos geopolítics, mentre que Espanya toca els timbals africanistes per donar guerra i recollir alguna almoina que la salvi enmig de la decadència i la desfeta.

La paraula que sura en el rerefons de totes les declaracions britàniques sobre Gibraltar és votar. Fins i tot les més patrioteres i militaristes fan referència a la necessitat de protegir a qualsevol cost la voluntat dels ciutadans expressada a les urnes. És significatiu que ni tan sols La Vanguardia o El Periódico hagin fet esment d’aquest matís en les informacions dels darrers dies. 

Londres prova d'aprofitar el Brèxit per recuperar la posició d’avantatge que va tenir dins d’Europa des de la Guerra de Successió fins a la caiguda del mur de Berlín. No crec que May hagi deixat Gibraltar al marge de les primeres negociacions del Brèxit per error, com titulava La Vanguardia. Londres mira d’aprofitar el vot dels ciutadans de Gibraltar contraris a l’annexió a Espanya, però també a la sortida de la UE, per mantenir un peu al mercat comunitari en nom del principi democràtic. 

En l’article de Lord Tebbit s’entén perfectament que l’única diferència entre Gibraltar i Catalunya és que la nació catalana no ha votat encara la seva permanència a Espanya. L’exministre de Margaret Thatcher no es molesta a dissimular que Catalunya és un país ocupat, fruit d’un pacte entre britànics i espanyols al tractat d’Utrecht de 1713. De fet, fins i tot es permet elogis cínics als catalans, que recorden els equilibris internacionals que, durant 300 anys, van mantenir Espanya en l'obscurantisme.

Advertint que Londres pot portar el cas català a l'ONU si Madrid insisteix en el tema de Gibraltar, Tebbit reconeix que a canvi d’ocupar i destruir Catalunya, els espanyols van cedir un tros del territorio nacional als anglesos. El polític britànic argumenta que el Consell Europeu no pot obligar la Gran Bretanya a negociar la sobirania de Gibraltar sense revisar el Tractat d’Utrecht, que va deixar els catalans sols davant la rapacitat de les corones de França i Espanya.

Ara falta que un polític de Barcelona posi en evidència fins a quin punt britànics i espanyols estan en fals. Si Londres vol sustentar la sobirania sobre Gibraltar en el dret a l’autodeterminació hauria de defensar el mateix principi a Catalunya. L’argument que Gibraltar quedaria fora de la jurisdicció britànica si es quedés a Europa, pot acabar partint el continent entre dues concepcions de l'autoritat tan oposades com les que va enfrontar les capitals cortesanes i parlamentàries en els segles XVII i XVIII.

Evidentment darrere tots els grans discursos sobre la democràcia -tant els burocràtics com els autodeterministes- el que hi ha són interessos militars. Gibraltar és un enclavament geoestratègic de primer ordre per al control del Mediterrani. Si la qüestió no es resol per una via civilitzada la unitat d’Europa difícilment serà viable. Com molt bé deia l’historiador Norman Davis, i ja van denunciar en el seu moment alguns humanistes, Utrecht va posar fi a la possibilitat d’una Europa inspirada en el comerç i la cultura. Estaria bé de no tornar a repetir la mateixa història.