A primera vista, Carme Forcadell recorda aquestes dones senzilles, sofertes i una mica hiperactives que, en moments de dificultats, són capaces de carregar-se la família a l'esquena i tirar-la endavant amb una abnegació admirable i una mica animalesca. Nascuda el 1956 a Xerta, un poble molt petit del baix Ebre que té una intensa història de saquejos a causa de la seva ubicació estratègica, Forcadell es va educar en una família de camioners i de pagesos. Quan va deixar aquell món de camps i pedres velles per anar a estudiar a la Universitat Autònoma, que llavors no tenia ni 10 anys i era plena de hippies que practicaven l'amor lliure, Forcadell no era independentista, ni especialment catalanista. Va ser el xoc de descobrir la situació del català a Sabadell i a Barcelona que va despertar la seva sensibilitat política.

Després d'estudiar Filosofia i Periodisme, Forcadell va fer un màster de Filologia Catalana i es va treure les oposicions a Catedràtica de Secundària. Tot i que va arribar a col·laborar en un programa de TVE que es deia Giravolt a finals dels anys setanta, aviat es va concentrar en la docència. Primer va treballar de professora i més tard va entrar al departament d'Ensenyament de funcionària. Fins a la quarentena, va circular per l'entramat associatiu de Sabadell, on va conèixer el seu marit, un informàtic amb qui té dos fills, que també es dediquen al mateix apassionant ofici. Mentre les criatures eren petites, Forcadell va fundar la Plataforma per la Llengua, va ser vocal de la junta d'Òmnium i va participar en la Comissió de la Dignitat pels papers de Salamanca.

L'entrada en política no es produeix fins el 1999, quan s'afilia a ERC. La futura presidenta de l'ANC de seguida assumeix càrrecs a l'executiva nacional i el 2003 ja és regidora del govern municipal de Sabadell encapçalat pel famós alcalde Manuel Bustos. En les eleccions del 2007, ERC va perdre dos dels tres regidors i les aspiracions de Forcadell van quedar bruscament estroncades. Els intents per anar de cap de cartell no van fructificar, i tampoc no li van sortir bé els intents de recol·locar-se dins del partit, una vegada va ser fora de l'ajuntament. Ni Carod Rovira ni Joan Puigcercós no es refiaven d'ella. Col·laboradors del consistori la descriuen com a una dona amb molta capacitat de treball però amb una voluntat de protagonisme poc subtil i mal dissimulada. L'independentisme de pedra picada tampoc no la devia ajudar en aquella ERC aigualida pel poder autonòmic. Alguns companys del seu partit deien que no pensava en altra cosa.

Ni Carod ni Puigcercós no es refiaven de Forcadell. Antics col·laboradors la descriuen com a una dona amb molta capacitat de treball però amb una voluntat de protagonisme poc subtil i mal dissimulada.

A partir d'aquí Forcadell s'allunya de la política i comença a buscar un lloc en l'independentisme cívic. Els primers passos els fa amb la mateixa manca de tacte que en la seva etapa de regidora. A les biografies de la Viquipèdia en català i en castellà hi ha un buit curiós entre el 2007 i el 2012. Una cosa que no s'explica, per exemple, és com va utilitzar la Plataforma per la Llengua per aconseguir el control de la PDD (Plataforma pel Dret a Decidir). En el llibre I ara què?, Alfred Bosch relata com Forcadell va conspirar per quedar-se amb l'organització que liderava la Mònica Sabata i "la seva guàrdia pretoriana de joves trentenaris". En una trobada decisiva a Girona els seus partidaris es van alçar de la taula abans de la votació i no sols van deixar els membres restants tancats amb clau dins la sala de reunions; en un dramàtic cop d'efecte, els van tallar la llum i tot.

Aquest i altres episodis sòrdids del període –com els intents de controlar la Coordinadora Nacional de la Consulta–, li van donar fama de dona matussera que destruïa tot el que no podia controlar, però a partir d'aquí Forcadell comença a actuar amb més finor i amb més intel·ligència. Primer de tot va convèncer ERC i CiU que ella era només una força de xoc i que no tenia intenció d'entrar en política, cosa que li va permetre forjar bones relacions amb tots dos partits. Mentre altres activistes s'enfrontaven als polítics, o es posaven del costat d'alguna formació, Forcadell es va oferir com una corretja de transmissió neutral entre el carrer i el Parlament. Així, quan l'Assemblea Nacional Catalana (ANC) va haver de buscar una cara de consens, ella va poder acceptar la presidència amb la condició que ningú no hi estigués en contra.

Amb tots problemes que es vulguin, l'ANC va funcionar amb molta eficàcia sota el seu mandat. Forcadell va convertir el que hauria pogut ser una olla de grills en un exèrcit d'independentistes i una màquina de fer diners

Al capdavant de l'ANC va mantenir aquest mateix principi de realitat amb un notable virtuosisme. Qualsevol que hagi estat en una assemblea sap com costa disciplinar la gent, evitar les discussions inútils i fer que les persones col·laborin per acomplir objectius concrets. Amb tots els problemes que es vulguin, l'ANC va funcionar amb molta eficàcia sota el seu mandat. Forcadell va convertir el que hauria pogut ser una olla de grills en un exèrcit d'independentistes i una màquina de fer diners. Tot i liderar una organització més heterogènia que qualsevol partit, Forcadell va saber pressionar CiU fins una mica més enllà d'on la formació de Mas podia seguir-la sense trencar mai la corda ni incomodar el president. Aquesta habilitat, contrastada amb la simplicitat del seu discurs i amb el seu princesisme de dona que es compra un cinturó de Dolce Gabbana quan comença a destacar, ha generat una ràbia sorda contra ella molt graciosa.

Si l'existència de la Catalunya interior recorda als espanyols que han fracassat en el seus intents d'esborrar el país, l'ascens de la Forcadell recorda a les classes dirigents de Barcelona fins a quin punt el projecte que tenien per a la societat catalana era mediocre. El seu accent de les terres de l'Ebre també contribueix a irritar un món que en el fons voldria que el català fos una llengua morta o una creació nacionalista de laboratori. A còpia de dir que no tenia aspiracions polítiques i d'encarnar la visceralitat primària del país que no ha perdut la identitat, Forcadell s'ha anat obrint camí. Primer va anar de número dos a la llista de Junts pel Sí. Ara la llista de Mas i de Junqueras la proposarà per presidir el Parlament. La idea ha escandalitzat l'unionisme perquè es tracta d'una senyora que pots folkloritzar però que, malgrat les seves ambicions, no pots controlar ni acollonir amb el discurs de la justícia social o de la regeneració política.

Si la CUP no investeix Mas, Forcadell podria ser la presidenta del Parlament més breu de la història de l'autonomia. Però crec que ja no pararà fins que vegi la independència o l'independentisme quedi completament fora de combat

Si la CUP no investeix Mas, Forcadell podria ser la presidenta del Parlament més breu de la història de l'autonomia. Aquesta vegada, però, no crec que la seva carrera política s'estronqui. Forcadell ja no pararà fins que vegi la independència o l'independentisme quedi completament fora de combat. Fins ara, el seu èxit s'ha basat en la capacitat de combinar el "president posi les urnes" amb el recolzament entusiasta al simulacre del 9N. Si la situació s'embolica, qui sap si no es convertirà en una Joana d'Arc, en una Marianne o en una Agustina de Catalunya.

A la batalla de Montjuïc van ser les dones que van derrotar les tropes castellanes i van perseguir-les tallant nassos i orelles. Jo sempre he dit que si les senyores lideressin l'independentisme la tensió amb Espanya augmentaria, i que per això el nacionalisme català ha sigut fins ara un món d'homes. Quan les estructures fallen sempre emergeixen aquesta mena de figures estridents i quixotesques, com sortides d'un mural decimonònic, que posen el poble en peu de guerra.