Aquest mes de febrer La Vanguardia ha parlat força de l'últim llibre de Gabriel Magalhães, Los españoles. Magalhães és un intel·lectual portuguès que l'Enric Juliana va portar al diari dels Godó quan l'independentisme va començar a créixer, suposo que per ampliar el discurs de la tercera via amb una mica de cosmopolitisme ibèric. Si els castellans tendeixen a recórrer a historiadors anglesos per envernissar d'europeisme les seves concepcions africanistes, Portugal ha sigut un recurs habitual del catalanisme autojustificatiu.
En l'entrevista que Lluís Amiguet li va fer a la contraportada, Magalhães deia que el problema de l'Estat espanyol es resoldria reconeixent el valor de les llengües històricament perseguides per Madrid. Encara no he llegit el seu llibre, però em va fer pena constatar que l'escriptor portuguès s'ha acabat deixant utilitzar per a les finalitats polítiques del seu diari. Quan algú té coses a dir, com les té Magalhães, ha de mirar de satisfer la seva vanitat sense renunciar a la intel·ligència ni a la possibilitat de repartir esperança.
Permetre que et tractin de savi i després vendre fórmules per a l'alopècia és abusiu
Tu pots estar contra la independència de Catalunya. Tu pots furgar en tot allò que el procés té de voluntat de poder sorgida de les aigües estancades i palúdiques del pujolisme. També pots citar el calçasses de Manuel Azaña i dir, com l'Umbral, que el catalanisme és una reacció provinciana a l'avorriment, liderada per jugadors dignes de passar les tardes espantant mosques i jugant al dòmino a l'ateneu de Valladolid. Ara bé, permetre que uns catalans de províncies et tractin de savi i després vendrels fórmules per l'alopècia és abusiu.
Si Madrid ha perseguit la llengua catalana des dels temps de Felip II és perquè les llengües no són inofensives, ni serveixen només per comunicar-se com diuen els feixistes i els analfabets cofois del seu analfabetisme. Les llengües són instruments de poder, són eines de control del territori i de l'ànima de la gent. Les llengües articulen la política, la cultura i el mercat. Si els unionistes d'esquerra i de dreta coincideixen a menysprear la Catalunya interior, i a tractar-la de pagesa, mentre idolatren molt sovint el folklore mesetari i andalús, és perquè el castellà no hi ha arribat amb prou força.
El que molesta de la Catalunya interior no és que hi hagi vaques i pagesos, és que no està prou espanyolitzada i controlada per Madrid. Si ara permetéssim que l'Estat donés categoria oficial al català sense reconèixer el dret a l'autodeterminació de Catalunya, l'única cosa que faríem seria rematar la nostra llengua. Oficialitzar el català a canvi de renunciar a un referèndum seria igual que posar un motor de 600 a un Ferrari. L'autonomisme ja va ser una eina de descrèdit de la llengua i la cultura i no és casualitat que la revifada de la nostra prosa coincidís amb l'emergència de l'independentisme i la reivindicació dels periodistes d'entreguerres, que ara exploten alguns desenterradors de mòmies.
Si 'La Vanguardia' no vigila acabarà fent més gràcia que 'El Patufet' o 'El Jueves'
Si els catalans han preservat tan gelosament la seva llengua és perquè mai han perdut l'esperança de tornar a viure en un país lliure. Si a Barcelona i a Madrid el debat és de tan baixa qualitat és perquè l'statu quo espanyol mai ha sabut com retenir els catalans si no és a hòsties. A mi, no em molesta tant haver de ser espanyol com haver de passar per imbècil. Que vingui un intel·lectual portuguès a dir que Espanya és una tensió i que Catalunya, més que un Estat propi, necessita un "Estat suficient" fa petar de riure. Si La Vanguardia no vigila, aviat farà més gràcia que El Patufet o El Jueves.
Pel que fa a Magalhães, el vaig conèixer el 2011, poc abans de les eleccions que van donar majoria absoluta al PP, en una conferència que vam fer sobre Josep Pla a Caixa Catalunya. Després de mi, va ser qui va dir coses més sensates. Recordo l'ocasió perquè aquell dia va sortir a l'e-notícies una informació que deia que havia signat un manifest a favor de Duran i Lleida. Això va indignar alguns patriotes amics meus, però a mi em va obrir el mar d'Egipte, ben bé com si el portaveu polític dels Godó fos el mateix Moisès de Catalunya. A l'hora de sopar vaig tenir una conversa apassionant amb Magalhães sobre les avantguardes catalanes. Déu n'hi do els paperots que fa fer la sacrosanta unitat d'Espanya!