Jordi Turull sempre m’havia fet pensar en un armari antic i ple de roba vella, d’aquests que quan els obres fan plorar els ulls i esternudar. Trobava que tenia aspecte de comptable de postguerra amb dèficit de vitamina D. Era com si vingués de treballar llargues jornades a Sáncho d’Ávila o en un despatx il.luminat per un fosforescent de granja, recremat i ple de mosquits morts.

Darrerament a Turull se’l veu més fresc, la flor de l'ànima eixorivida i en procés de desplegar-se de forma encara imprevisible, però emocionant. La seva generació va arribar al capdavant de CDC prematurament envellida. Quan Pujol va plegar el 2003, la cultura convergent ja havia perdut el pols de la història i semblava una masia vella, d’aquestes que amb prou feines sobreviuen en les muntanyes del Vallès o Collserola, aferrades a una tradició gloriosa però corcada. 

Membre de la JNC des de 1983, l’actual president del grup parlamentari de Junts Pel Sí va ser regidor a l’ajuntament de Parets del Vallès entre 1987 i 2003, i cap de llista en tres eleccions municipals. Abans d’entrar de diputat al parlament, va ser director general de l’INCAVOL, president de CDC a la seva comarca, i professor de polítiques sociolaborals a la UAB. 

Turull va entrar al Parlament el 2004, substituint Duran i Lleida. Tot i que havia guanyat les primàries del Vallès Oriental en diverses ocasions, el partit havia preferit col.locar candidats de conveniència a les llistes i ell havia declinat acceptar d’anar més avall. Quan finalment va aconseguir el lloc que li pertocava, va quedar a un diputat d’entrar i va haver d’esperar que el líder d’Unió deixés el seu escó per anar a Madrid. 

Com a diputat, va viure la gestació i el fracàs de l’Estatut, que el 2005 ja era un pedaç miserable en un pantaló vell de pidolaire, malgrat que fos aprovat amb gran eufòria pel Parlament. Portaveu del grup de CiU a partir de 2010, va ser elevat a president del grup el 2013, i l’abril de 2014 va anar al congrés espanyol a defensar la celebració del 9N, al costat de Joan Herrera i Marta Rovira.

Turull va fer un discurs sobri, efectiu, barrejant els conceptes consulta i referèndum de manera inexplicable per qualsevol que no veiés venir els jocs de mans que després faria el president Mas. Amb un l’estil principatí, xaró en la seriositat, però granític i honest en la voluntat, Turull va citar Pau Casals i va recordar que l’article 150.2 de la Constitució permetia que els catalans poguessin decidir votant, el seu futur politic. 

“Que nadie se lleve al engaño –va acabar dient-, el pueblo de Cataluña no se ha metido en un callejón sin salida”

Alguns, fins i tot dins del seu partit, devien somriure. Com molt catalans, Turull és un home que enganya perquè els dolents –o els glandllèpols que tenen la gola i els genolls massa irritats- sempre subestimen la força de l’amor i de la ingenuitat. Com passarà amb els que es pensen que l'independentisme és una escuma gastronòmica, Turull és el típic català que els espanyols poden enganyar, però mai trencar, ni comprar oferint-li paradisos mahometans.

Obedient, resilient i eficaç fins a l’exasperació, aquest estiu Turull va renunciar a lluitar per dirigir la renovació de l’antiga convergència, després de veure que el president Mas es decantava per la candidatura formada per Marta Pascal i David Bonvehí. La seva candidatura venia de lluny. El portaveu de Junts pel Sí ja havia aspirat a convertir-se en l’home fort de CDC quan Oriol Pujol va dimitir pel cas de les ITV, però en aquella ocasió l’escollit va ser Josep Rull. 

Les derrotes s’han d’abraçar perquè ens aparten dels camins equivocats, i des que Turull es retirar de la cursa per dirigir Pdecat, parla més distès. El paper que puguin fer els mossos d’esquadra en el referèndum que se celebrarà després de l’estiu ha deixat de preocupar-lo. El cens i els altres 50.000 problemes que semblava que havien de convertir el 9N en un altre 6 d’octubre, ja no el turmenten com fa un parell d’anys. 

Tot i els dubtes que infonen Mercè Conesa o Mas, Turull diu que el president de la Generalitat és Puigdemont i que el “Referèndum el farem i, evidentment, aplicarem el resultat”. També diu que, si Junts pel Sí no compleix, ell i la resta de polítics que hi ha ara a primera línia hauran de canviar d’ofici.  

Sobre les famoses estructures d’Estat reconeix que la idea de construir un Estat dins d’un altre Estat per evitar el conflicte, era una quimera: “Fins ara fèiem com aquell que estalvia per comprar-se el pis abans de casar-se; ara tenim clar que ens casarem encara que passem estretors durant un temps" -em diu amb aquesta afició a les metàfores casolanes que tenen a can Convergència.

Segons Turull, cal tornar a la mentalitat de conflicte de la Catalunya antifranquista. El president del grup parlamentari de Junts pel Sí comença a fer metàfores que em recorden Alfons López Tena quan li deien boig i encara creia que la independència era possible.

 “De moment –em diu- les suposades heroïcitats que hem fet no arriben ni a l’ombra de la sola de la sabata de les que va fer la generació dels meus pares, que és la que va aguantar el país durant la dictadura”. 

Nascut el 1966, Turull és net d’un pagès i d’un manyà de Parets del Vallès. Té viu el record de les pors i els ressentiments que la guerra civil va deixar en el seu poble. També té present els esforços que els seus pares van fer perquè ell pogués anar a la universitat, i com la família es gratava la butxaca per tirar endavant projectes com ara l’Enciclopèdia Catalana. 

El seu pare va fer de taxista i de camioner, abans d’entrar de comptable en una multinacional del cautxú. Ell treballava y estudiava i, agafant la torxa del compromís que havia viscut a casa, es dedicava a fer pintades i a abaixar banderes espanyoles com si fos un dels nois de la CUP d’ara.

M’assegura que va decidir dedicar-se a la política quan tenia 11 anys, en la manifestació de l'Estatut de 1977 que va fer que La Vanguardia española titulés: Un millón de gargantas y una sola voz: Autonomía. En un atac d’emotivitat, fruit de lligar la independència amb la història, em recorda que quan Ainaud de Lasarte va recollir la medalla d’or de la Generalitat mig cec i moribund, va recordar als polítics que el poble no els fallaria mai.

Segons Turull, el 9N es va fer per preguntar als catalans si calia plantejar la independència, mentre que en el referèndum del setembre la pregunta serà, senzillament, si Catalunya declara o no la independència. Ara mateix, la llibertat del seu país sembla interessar-li més que el futur del seu partit, sentiment que es comença a escampar i que jo diria que té més a veure amb les ganes de fotre Espanya fora del Ring que no pas amb la unitat que reclamaven els beneits.

Poc a poc, podria ser que la bèstia catalana s'anés despertant.