Hi ha memòries i instants que se’ns queden gravats a la memòria i no sabem ben bé per què. Puc recordar perfectament aquelles hores “de pati” a l’institut en què, indolentment i sense moure’ns de classe, fèiem el que els adolescents fan quan poden, socialitzar. A la meva època, socialitzar volia dir xerrar amb les amigues, fumant (sí, soc d’una època on a classe dissortadament sempre hi havia una mena de boirina “inefable” que no ens deixava veure del tot la pissarra), escoltant música i xerrant inconseqüentment de les nostres dèries que, ara vistes en perspectiva, em fan somriure amb una certa tendresa melangiosa. Recordo perfectament quan a segon de BUP (ara fan la tria encara més joves, no sé pas com) van demanar-nos que ens definíssim: volíem fer ciències o volíem fer lletres? Se suposava que si escollies ciències, volia dir que tenies una ment cartesiana, ordenada i que se’t donaven bé “els números” (és a dir, les mates i la física) i eres més de resoldre problemes i preguntes tipus test. Si escollies lletres, en teoria, eres més d’aprenentatge memorístic, amant de les arts i el verb fàcil, i t’agradava fer comentaris de text. I si no ho veies clar del tot, sempre et quedava una posició intermèdia i cursar ciències socials, una mica de cada, sense mullar-te.

Recordo com vaig odiar aquesta dicotomia. Per què m’obligaven a decidir? Tenia 16 anys, però encara no sabia res del món. Tot m’agradava. Tot era igualment atractiu. Saltant les distàncies, em vaig sentir com la protagonista de la saga Divergent, Tris Prior, a qui totes les faccions li semblen igualment bones i no la poden encasellar, tot i que ella finalment ha d’escollir per poder sobreviure. Doncs bé, molta gent al meu voltant semblava tenir-ho claríssim, tot i que jo no devia ser l’única amb cert neguit: una de les meves amigues va estudiar ciències pures al batxillerat, per a finalment decantar-se, quan això encara era possible, per estudiar Filologia (i Biblioteconomia alhora). I he de dir que amb molt d’èxit. Però, en general, o eres de ciències, o eres de lletres. I tot i que a l’inici no hi havia diferències, a poc a poc, amb els anys m’he adonat que “ser” d’unes o de les altres significa alguna cosa. Implica que t’entrenen mentalment per enfrontar-te a preguntes i problemes d’una determinada manera; t’ensenyen com has d’enfocar les qüestions (siguin quines siguin), i et donen determinats recursos per disseccionar els problemes. Segons jo ho interpreto, l’elecció que fas, si és lliure, té a veure amb el que t’és més fàcil mentalment; esculls allò que s’adiu al teu tarannà.

Els humans no som diamants d’una única faceta. Potser no és tan rar ser una mica de ciències i una mica de lletres

Però el que passa molt freqüentment és que els humans no som diamants d’una única faceta. Ens agraden diverses disciplines, i acabem escollint quina volem polir més, però sempre ens pot quedar la ciència o la literatura, o l’esport, o la música, el dibuix, el teatre, l’astronomia, l’arqueologia, la mitologia… o una combinatòria de moltes arts i coneixements que ens apassionen també, i els cultivem de forma secundària. Però al nostre país, desgraciadament, no pots cursar llicenciatures o graus interdisciplinaris a mida, a la manera dels Estats Units, on pots cursar, per exemple, una carrera principal (major) en física i una de menys dedicació (minor) en literatura creativa. Així que aquí ens acabem decantant per una opció o una altra, ben sovint quan encara som massa joves per entendre que, per estar satisfets amb nosaltres mateixos, hem d’escollir estudiar allò que ens apassiona, motiva, i ens suposa un repte abordable. Ens hauríem de preguntar si és bo tanta especialització tan d’hora.

'El Gen. Una història íntima' és un llibre magnífic a cavall entre la divulgació científica i la literatura

Doncs bé, tota aquesta sensació de no saber a quin món realment pertanys m’ha vingut al cap de la manera més inesperada, senzillament tenint un llibre fantàstic a les meves mans que parla de la història de la genètica: El gen. Una història íntima de Siddharta Mukharjee. Certament, un llibre diferent, escrit per un científic del món del càncer molt reconegut. No estic parlant de divulgació qualsevol, tot i que està escrit per a tots els públics; estic parlant d’un científic que fa literatura mentre parla de ciència. Acarona cada adjectiu i el posa al seu lloc, com un pintor fa una pinzellada i posa color en el seu quadre. Uneix les paraules amb ritme i un tempo propis, com si fos un músic component la seva peça. I, sorprenentment, toca les cordes d’aquelles emocions que sovint tenim amagades. Però ho fa tot exposant la seva visió personal sobre la història de la genètica. Un plaer intel·lectual, estètic i emocional. Us puc ben assegurar que la versió en català és magnífica, perquè la traducció respecta tots i cadascun d’aquests recursos literaris fins a deixar-nos, en molts punts, els ulls molls. I ho puc dir sense enrojolar-me perquè jo no l’he traduït, tot i que sí que n’he fet la revisió científica i he comparat, costat a costat, l’original i la traducció. No és d’estranyar, doncs, que em quedés encantada escoltant aquest dimarts a l’autor en persona en una entrevista molt ben preparada a La Pedrera (n’ha concedit a diferents medis i llocs).

La matemàtica, la ciència i la tecnologia són béns universals dels humans, com ho són la literatura, la música i l’art

I, llavors, jo em pregunto: tampoc no ha de ser tan rar, ser una mica-molt de ciències i una mica-molt de lletres. Potser no hauríem de suposar que els que estudien lletres són ineptes per a les matemàtiques, posem per cas, ni assumir que els de ciències no saben escriure un text ben filat i argumentat que sigui alhora plaent, racional i emocional. D’altra banda i, arribats a aquest punt, també m’agradaria fer notar que els científics no tenim pas gaire bona premsa, de manera genèrica. Només cal mirar l’imaginari social per veure que ens pinten amb els cabells esvalotats i com a bojos amb bata blanca, a punt de fer esclatar el món o generar un nou virus que arrasi la humanitat… i ben pocs de nosaltres podem dir els noms de tres científics sense pensar-nos-hi massa. Sembla com si la ciència no caminés pel mateix camí que la societat. Ser científic no és popular, no és guai.

I aquí sí que em ve al cap, directe, un article publicat al The Guardian i escrit per Venki Ramakrishnan, president de la Royal Society del Regne Unit (qui, per cert, té el Premi Nobel de Química de l’any 2009, tot i ser un físic reconvertit a biòleg; el seu retrat autobiogràfic és molt recomanable). En aquest escrit explica com la gent el deixa de banda en un acte social quan diu que és científic. Els interlocutors es disculpen dient que el que fan els científics és molt interessant, però admeten que de ciència no en saben un borrall tot canviant-li el tema de conversa cap a l’últim best-seller, o l’última pel·lícula. I es queden tan amples. Dir que no saps res de ciència surt gratis a la nostra “culturitzada” societat occidental. Ell contra-argumenta: què és que el que dirien els mateixos interlocutors si ell admetés que no en té ni idea de literatura o d’història. El considerarien un inculte. Doncs bé, aquí és on fracassem com a societat. La matemàtica, la ciència i la tecnologia són béns universals i suposen grans fites de l’ésser humà, tant o més que qualsevol altra manifestació de la nostra ment, tant com poden ser-ho la música, la literatura o l’art.

En un món d’informació global, tenir una bona base en ciències i lletres ens empoderaria com a societat 

I el que em deixa perplexa és que aquest comportament és comú arreu. Ho sents al carrer, ho sents a la tele i ho sents a la ràdio. A ningú li importa admetre en públic en veu alta que no sap res de ciència. Però igual que tots hauríem de saber una mica d’història i de lingüística, tots hauríem de tenir certs coneixements científics. Perquè si no, passa el que passa, que qualsevol xarlatà ve, i mig món se’l creu, digui mitges veritats, mitges mentides o falsedats absolutes, sigui contra les vacunes o a favor de l’homeopatia. O et plantifiquin, apa vinga, que el creacionisme és una teoria científica. I el més greu és que no tenim criteri, com a societat, per rebatre-ho.

I en aquest món en què vivim, on la informació ens engloba i ens ofega, és on hem de tenir més eines bàsiques, més coneixements en llengua i matemàtiques, menys barreres entre les ciències i les lletres. Potser tindríem tants científics escriptors com lingüistes matemàtics però, sobretot, el que és més important, empoderaríem a la nostra societat per, com a societat informada i amb criteri, decidir el nostre futur.