Sempre he dit que un dels errors històrics més importants comesos en els últims temps a Espanya ha estat la judicialització de la política, específicament respecte al conflicte polític que existia i existeix entre l'estat espanyol i un sector majoritari de Catalunya. Va ser un error treure de l'àmbit de la política un problema que només en aquest terreny es pot solucionar, i això per diverses raons. M'explicaré.

Traslladar a l'esfera judicial la solució dels conflictes polítics sempre implica la cessió de part de les competències pròpies dels poders executiu i legislatiu en favor del judicial. Però no només per això va ser un error.

També ho va ser perquè els jutges ni poden ni estan preparats per fer política, tampoc per donar solucions polítiques als problemes, sinó, molt al contrari, ho estan, i no sempre, per donar respostes jurídiques als conflictes que se'ls plantegen.

És més, les solucions que poden donar als conflictes que se'ls plantegen seran sempre aquelles que entrin no ja dins de l'àmbit de les seves competències, sinó, també, des de la perspectiva que ells tinguin d'aquests conflictes i, sens dubte, en el cas de la confrontació política entre l'Estat i un sector majoritari de la societat catalana, les altes instàncies jurisdiccionals tenen una visió incompatible amb el dret d'autodeterminació o el reconeixement ple dels drets de les minories nacionals.

I, per tant, des de la perspectiva d'aquest poder de l'estat, el judicial, la solució que es podia donar i s'ha donat a un conflicte polític tan complex no ha estat cap altra que la ja coneguda: una sentència amb la imposició d'importants penes de presó per a una sèrie de polítics i líders socials l'únic delicte dels quals ha estat fer aquella política per a la qual van ser elegits.

Ara bé, l'autèntic problema d'aquest evident abandó de funcions per part de la classe política i en favor del poder judicial no és només la sentència dictada el 14 d'octubre de 2019, sinó les àmplies conseqüències que se'n desprenen i que serveixen com a punt de partida per a una socialització de la solució; és a dir, sobre la base de la sentència del procés es construeix una segona etapa en la qual es va solucionant, utilitzant els mateixos criteris juridicopenals, el conflicte polític.

La sentència del procés no és el punt final del conflicte sinó el començament de la cronificació, ja que serà utilitzada com a base sobre la qual construir moltes altres sentències en les quals el nombre de condemnats serà encara més ampli

Com dic, la sentència del procés no és el punt final del conflicte sinó el començament de la cronificació, ja que serà utilitzada com a base sobre la qual construir moltes altres sentències en les quals el nombre de condemnats serà encara més ampli. Es passarà de nou presos a un nombre que encara s'ha de determinar, però que no serà irrellevant si tenim present que, en aquests moments, existeixen entorn d'uns 3.000 represaliats pendents de diversos judicis.

En definitiva, d'un judici es passa a altres, sempre sobre la mateixa base, i en cadascun aniran caient noves víctimes, moltes d'elles també amb penes de presó, i aquesta i no una altra serà la fórmula mitjançant la qual se socialitzarà la solució del conflicte des de la perspectiva d'aquells als quals se'ls va encarregar resoldre, amb instruments propis del dret penal, un conflicte eminentment polític.

Com a element pal·liatiu del disbarat que ha representat la judicialització de la política sempre s'ha parlat de solucions que, en aquest cas, sí que tenen un marcat caràcter polític, però efectes exclusivament individuals i individualitzats, com és la concessió dels tan esbombats indults.

Fins i tot, abans del dictat de la sentència, els indults han estat la gran esperança d'alguns i, per això, s'ha avançat per camins que semblen, i són, incompatibles amb la defensa dels interessos encomanats.

A partir del 14 d'octubre del 2019, dia de la publicació de la sentència, és quan la política catalana, que hauria d'estar preocupada per la construcció de país i la solució dels problemes que existeixen a Catalunya, mira cap a la Moncloa en recerca de l'esperada solució política a la sentència, que seria per la via dels indults.

Els indults es transformen, d'aquesta manera, en una pastanaga enverinada mitjançant la qual es condueix un sector de la classe política catalana cap a un carreró que no solucionarà el conflicte polític ni tampoc donarà resposta a la judicialització de la política ni a les legítimes aspiracions d'una majoria de catalans. M'explicaré.

La concessió promesa dels esperats i retardats indults ha estat l'eix sobre el qual han basculat moltes decisions polítiques que són incomprensibles per a la majoria dels ciutadans, tant catalans com espanyols.

El problema, com dic, és que la concessió o no dels indults no implica la solució i superació del conflicte i això per una cosa tan senzilla com que es tracta de mesures que, per definició legal, són de caràcter individual i només aplicables als qui ja estan condemnats. Dit més clarament, els indults només representen una solució pedaç i exclusivament per a la situació que afecta els avui condemnats.

És una sortida eminentment individual, que només afecta nou persones, i que no és extrapolable ni a la resta dels gairebé 3.000 represaliats ni serveix de base per a la solució, i posterior superació, d'un conflicte que repercuteix en milions de catalans i espanyols.

Un conflicte polític es pot solucionar per la suma de sacrificis personals, però mai per la concessió de beneficis individuals

No podem oblidar que la Constitució prohibeix, expressament, la concessió d'"indults generals" i que la mateixa llei d'indult i gràcia està construïda per donar respostes individuals a condemnes específiques, per la qual cosa, com dic, un indult és una mesura específica, concreta i individualitzada que no és comparable ni amb una amnistia ni amb cap tipus de solució política a un problema que va més enllà de la situació personal dels possibles beneficiats.

És evident que tots ens hem d'alegrar, jo el primer, si, com a solució individual i personalitzada, els presos són excarcerats per raó de l'estimació dels seus recursos, per l'obtenció de beneficis penitenciaris o per la concessió dels promesos i esperats indults. Però el que no ens podem fer són trampes al solitari pensant que aquests indults representaran la solució al conflicte polític, perquè això no serà així.

Mai, enlloc i en cap classe de conflictes polítics la solució ha passat per solucions individuals i personalitzades. Un conflicte polític es pot solucionar per la suma de sacrificis personals, però mai per la concessió de beneficis individuals.

En definitiva, els indults són una bona mesura per a nou persones, però no són, ni poden ser presentats com un avenç en la solució d'un conflicte, molt menys es pot pensar que seguint aquesta pastanaga enverinada es pugui ni hagi de renunciar a aquelles raons que van portar a molts, una gran majoria dels catalans, a confiar en un futur millor, un futur en què se'ls reconeguin, com a minoria nacional, els seus drets, entre els quals es troba el dret a decidir.

La solució política al conflicte no passa ni pot dependre dels nou indults dels quals es parla tant, sinó que ha de construir-se sobre la base, primer, d'un diàleg, després, d'una negociació i, finalment, d'assolir un consens polític i un acord entre ambdues parts, que culmini amb una resposta política de molt més ampli espectre i que, en termes jurídics, només es pot aconseguir a través de la promulgació d'una amnistia que sí que és una via admissible, racional i jurídicament viable per donar resposta al conjunt dels problemes generats a partir de la judicialització de la política.

Fer dependre el present i el futur d'un poble, així com el projecte polític de molts, d'una resposta individual i individualitzada em sembla un greu error polític i històric, però, a més, només fa bona la dita de "pa per a avui, fam per a demà".