Fa uns dies Crónica Global va publicar una notícia típica d’aquest periodisme de jardí d’infància que es fa a Catalunya explicant que jo li havia dit "rata" a Manuel Trallero, un dels seus col·laboradors estrella. De seguida Societat Civil Catalana se’n van fer ressò amb entusiasme, i el mateix Trallero em va respondre amb una pregunta que volia ser enginyosa però que posava en evidència quin és l’univers mental de bona part de l’unionisme: “Admirat Enric, a les rates se les extermina, oi?”

Com es podia llegir en el mateix tuit, la piulada que jo vaig publicar a propòsit d’un article seu, i molt conscientment, va ser: “Quin fàstic Manuel Trallero. Podent ser gran, ser una rata”. El matís és important perquè no és el mateix deshumanitzar algú per la seva condició o la seva ideologia que retreure-li que escrigui com una rata tenint capacitat d'escriure amb grandesa. Tampoc és veritat que l’article de Trallero fos una crítica al nacionalisme lingüístic. Era una deformació mesquina de la història i de les intencions del grup Koiné. 

Una prova que la Constitució es va aprovar amb coaccions és el prestigi que tenen els discursos victimistes 

Els discursos victimistes de l’espanyolisme tenen una tradició més llarga fins i tot que el pujolisme. El 1963, el president de la Diputació valenciana i catedràtic de ciència política a la universitat franquista Diego Sevilla Andrés, ja li va dir nazi a Joan Fuster a propòsit del llibre Nosaltres els valencians. Res no posa tan en evidència que Catalunya és un país ocupat i que la Constitució de 1978 és un text aprovat sota l’amenaça de la força com l’èxit que, en el debat polític espanyol, tenen els discursos victimistes relacionats amb la violència, de la classe que siguin. 

Fa dos dies el poca solta de Miguel Ángel Rodríguez va donar un cop de mà a Ciutadans tractant la Inés Arrimadas de “femella jove i atractiva”. Victimitzant-la com a dona, ajudava a destruir una mica més les possibilitats d’abordar dues qüestions de fons, a saber: primer, que la cap de l’oposició al Parlament té un coneixement de Catalunya molt folklòric i superficial, que difícilment passaria els estàndards en cap país lliure; i segon, que el seu físic té una tirada electoral constatada a les enquestes, fins al punt que la política s’està sensualitzant amb una insensatesa de vegades molt grollera.

Andrea Levy assegurava l’altre dia, en el programa del Jordi Basté, que estava orgullosa de militar en un partit que té morts per atemptats d'ETA. La resposta venia d’una pregunta escandalosament sectària de la Gemma Galdón. Però el tema és que la reaparició d’Arnaldo Otegi ha tornat a posar el terrorisme basc en el centre de l’imaginari del PP. Ara que Otegi ha sortit de la presó i es vol presentar a les eleccions potser seria l’hora que alguns defensors de la Constitució fessin l’esforç d’intentar entendre el dolor que els pactes de la Transició van causar a molts catalans, molts bascos i molts republicans.

Els polítics que pretenen que les víctimes de Fraga o de Martín Villa són menys importants que les víctimes d’Otegi haurien de recordar com van acabar els líders de l’anomenat antifranquisme. Fer-se la víctima a la llarga no serveix de res, no impedeix que el món avanci. S’ha vist amb el famós procés i s’està veient amb Convergència. Quan Trallero tracta la normalització lingüística de comèdia o fa passar per racistes els signants del manifest Koiné sobretot perjudica els sectors de població que diu defensar. Afeblir el català només servirà perquè els fills de la immigració que no s’han integrat tinguin més dificultats per trobar feina. 

El català hauria de protegir els més desafavorits d'haver de competir a casa seva per les feines més precàries

A països com Dinamarca o Noruega, l’idioma del país serveix de filtre laboral i de dic contra la precarietat que promouen els mercats globals. La llengua del país protegeix els catalans desafavorits d’haver de competir, dins de casa seva, en un mercat de 500 milions de parlants. Els polítics i els intel·lectuals que treballen per fer veure que la cultura castellana està perseguida a Catalunya, tenen la sort que no s'han de disputar feines poc agraïdes amb els immigrants de Sudamèrica o d’altres parts del món.   

Madrid i el pont aeri no sols utilitzen els catalans que se senten espanyols per mantenir la unitat de l’Estat, també els fan servir per enriquir-se sense cap escrúpol, apel·lant als fantasmes del nazisme. Evidentment, es pot discutir el manifest del grup Koiné. Ara bé: ningú no pot negar que, en l’Europa del segle XX, no hi ha exemples com el català d’integració d’una massa tan nombrosa de forans sense violència. Aviam si Trallero troba un altre poble europeu que hagi resistit sense desintegrar-se l’arribada d’un contingent humà d’una altra cultura proporcionalment tan nombrós. 

No és casualitat que Barcelona brilli en tants aspectes i que, en canvi, tingui una vida financera tan patètica en relació a la resta de ciutats importants del continent. Les finances demanen poder polític i molts diners, és a dir, algú que manufacturi en condicions precàries perquè els especuladors facin negoci. A Catalunya els qui fan aquesta feina solen ser persones que parlen castellà i que fins fa poc han votat massivament els responsables de la bombolla financera. L’evidència és tan gran que fins i tot Ciutadans ha hagut de rebaixar els atacs a la normalització lingüística i al discurs del dèficit fiscal. 

L'Espanya constitucional està caient en l'abisme de desmemòria que ha portat França a la decadència 

A mesura que l’independentisme tensiona la política es va veient com ETA i la immigració continuen sent els dos pilars de l’Espanya constitucional. L’únic inconvenient és que ni ETA ni la immigració ja no són un problema polític; són un fantasma del passat que cada dia importa menys. Els defensors de la unitat d’Espanya estan caient en el mateix abisme de mentida i desmemòria que ha portat França a la decadència. A tot Europa va caldre que passessin uns 40 anys perquè alguns països comencessin a reconèixer oficialment la seva participació en l’Holocaust i en altres crims menors, i a donar veu i dignitat a minories repressaliades.

A França, fins al juny de 1999, la guerra d’Algèria es va tractar oficialment com una operació policial i així els va amb l'islamisme i el Front Nacional. A Espanya, mentre que les víctimes del terrorisme d’ETA exigeixen que l’Estat defensi la memòria de les víctimes, els efectes de la guerra civil i la repressió franquista es tracten amb sordina. Com ja he escrit altres vegades, les elits espanyoles són les úniques d’Europa que no van ser derrotades en el segle XX. Fins i tot les elits angleses van haver de fer autocrítica. Això farà que afrontar el futur sigui més dur i desestabilitzador, però no impedirà que el País Basc i Catalunya acabin aplicant el dret a l'autodeterminació.

Per evitar-ho Madrid s’hauria d’haver estalviat la integració europea. No és que Catalunya pugui esperar cap suport explícit de Brussel·les, encara que l’ONU hagi demanat dues vegades que l’Estat espanyol derogui la llei de punt final de 1977. Senzillament fer entrar Espanya a la Unió Europea com si res no hagués passat va ser un error, des del punt de vista de les metàfores de hàmster que fan servir el senyor Trallero i els seus amics de Crónica Global. Només cal veure l’Arrimadas vestida de Rociera com si fóssim a la Catalunya de Pujol i Loquillo enyorant la Barcelona underground del postfranquisme mentre fa anuncis per un banc.

Suposo que si el grup Koiné demanés una reparació política i econòmica per tots els catalans vius que no han pogut estudiar en la llengua del país per culpa de Franco i de Primo de Rivera, algunes coses s’entendrien molt millor. Esclar que amb aquesta actitud, no caldria fer-ho, perquè ja seríem independents. I llavors Espanya podria regenerar-se de debò.