Avui, definitiva prova del cotó per demostrar la mutació que han patits les manis indepes. L'últim 11 de setembre va ser exactament fa dos mesos. Només fa dos mesos. I des de llavors han passat tantes coses que en una mani independentista com la d'avui, al carrer Marina de BCN, no s'ha cridat a favor de la independència. Mai més res serà igual. Les manis tampoc.

Avui els dos crits que més han ressonat han estat “Llibertat presos polítics” i  “Llibertat, llibertat”. El sobiranisme ara viu pendent que la seva gent surti de la presó i torni de l'exili. La independència que animava els 11 de setembre i les manis indepes en general ha quedat en un segon pla. I sí, som capaços de caminar i menjar xiclet a la vegada, però les prioritats són les que són.

L'independentisme viu en una mena de joc d'obstacles permanent on cada dia davant dels seus nassos hi situen una selva. I quan aconsegueix obrir-se un camí per entre els troncs, les branques i les fulles, li apareix una altra selva. I quan la supera, n'apareix una altra. I quan això passa, la gent torna a treure la navalla suïssa i novament s'obre camí. Amb paciència. La independència és al final del camí, on sempre ha estat, però ara cal estar centrats a anar superant els impediments que van sorgint.

La mani d'avui no era fàcil. Hi havia risc de desmobilització. Només fa dues setmanes els indepes estaven desmoralitzats, abatuts, tristos, sense líders i amb l'horitzó d'unes eleccions que no eren les seves. Però l'Estat espanyol, sempre amatent a fer el que sigui per revifar la flama, ha aconseguit que la gent recuperi la moral i vegi que les eleccions són una oportunitat. Per al país i per als presos.

La mani indepe però no independentista, al contrari de la resta de les fetes fins ara, no ha estat festiva. Hi ha hagut algun moment per a la distensió, amb crits del tipus “Los catalanes hacen cosas”, o com un senyor que tenia a prop i que repetia, sense que ningú el seguís, “Mariano Rajoy, que sepas que me voy”. També el clàssic “Premsa espanyola manipuladora”, expressat cada cop que una TV connectava des d'alguna de les tarimes situades al llarg del recorregut.

Però no s'ha agredit ningú. Ni s'ha amenaçat ningú. No hi ha hagut violència. Ni violents. Els indepes, aquests que ja no es manifesten per la independència sinó a favor de la llibertat de la seva gent que és a la presó per les seves idees, i a diferència de qui es manifesta per la unitat d'Espanya, no tenen aquest problema. Això sí, en tenen d'altres. De molt pitjors. Per exemple que per justificar enviar aquesta gent a la presó, certa justícia espanyola argumenti que manifestacions com la d'avui són violentes. I “tumultuosas”.

I en podrien tenir de pitjors, de problemes, si algun agent del CNI ha vist el que jo he vist. Perquè si ha estat així, demà ja tenim portada a la premsa sorayista amb un titular de l'estil: “Los yihadistas y los terroristas más sanguinarios rechazan a los catalanes por violentos”. I ara vostè em preguntarà: però, què ha vist? Una cosa terrible!

Resulta que al carrer Marina, a l'altura del carrer Pujadas, hi ha una mitjana que separa el carril de pujada del de baixada. I en aquesta mitjana hi ha gespa. Doncs bé, la gent no només l'ha trepitjat sinó que... en un dels trossos prop de la cantonada amb Llull... hi havia una planta!!! Borda, però planta. D'aquelles que li surten una mena de flors grogues horroroses, però planta. D'aquelles que si hagués passat el servei de parcs i jardins se l'hauria petat perquè era una mala herba, però planta. Un planta que... HA ESTAT TREPITJADA REPETIDAMENT per la gent perquè, pobreta, no la veia (pobreta la planta, no la gent). Mai més es podrà dir que en una mani indepe no s'ha fet malbé ni una flor. Per sort, podrem mantenir allò de “no s'ha llençat ni un paper a terra”.

Per intentar superar aquest moment violent que provocarà l'enveja dels ultres que van a altres manis, comparteixo amb vostè algunes coses vistes durant les dues hores i tres quarts de mani:

- A part dels dos helicòpters habituals, avui també ha passat una avioneta groga sense cap distintiu que no feia soroll i a la qual no he sabut veure cap hèlix.

- No deixa de ser curiós veure com al mig d'una mani, de sobte, s'obren pas més d'un centenar d'advocats amb toga en direcció a la capçalera.

- La gent que canta L'Estaca hauria de repassar la lletra. No pot ser que a la mateixa estrofa els uns cantin “Si tu l'estires fort per aquí i jo l'estiro fort per allà...”, i els altres “Si jo l'estiro fort per aquí i tu l'estires fort per allà...”. Catalans, som un poble d'ordre i jo i tu (o tu i jo) no podem estar estirant a la vegada pel mateix cantó. Si jo estiro fort per aquí, tu no pots estar estirant fort per aquí perquè has d'estar estirant fort per allà. Si us plau!

- Canviar el passeig de Gràcia pel carrer Marina desmunta allò del milió de manifestants. Tothom sap que al passeig de Gràcia, entre la Gran Via i els Jardinets no hi caben un milió de persones ni fent 250 mil pilars de quatre, però tothom ha convingut que això és possible. En canvi a Marina, des del mar a Gràcia, només hi caben 750 mil persones. Interessant.

- No entenc per què els parlaments dels consellers que són a l'exili no els ha tancat el missatge del president de la Generalitat. De fet, no entenc per què el seu no ha estat l'últim parlament de tots.

- I una última cosa per qui estigui fins als nassos d'anar a manis. Tinc una mala notícia: aquesta no serà l'última.