Operació Catalunya, Operació Menina o com en vulguin dir. Al final ha quedat demostrat que el més efectiu és allò de tota la vida de “puntada al paladar i la pilota passa però el davanter no”. La cara amable de la propaganda és molt bonica i queda molt bé, però quan tens la mala sort d'encarregar-li a Pepe Gotera i Otilio i aquests dos te la construeixen amb parets de paper i en arenes movedisses, la probabilitat de fracassar és del 348%. O més.

L'Operació Diàleg va començar forta. Passat Reis vam ser bombardejats per terra, mar, xarxes i premsa amiga amb la mà estesa d'una colla de bellíssimes persones oferint tant de diàleg que si hagués estat sucre, Catalunya sencera hauria patit una epidèmia de càries mai vista.

Problema? De seguida va arribar la realitat. I va fer-ho servida en sashimi, o sigui, crua. Llàstima, perquè mira que van dedicar-hi diners, gent i esforços. Total, que l'Operació Diàleg va acabar com l'aplicació anomenada Periscope, que semblava que era el futur i ara ja ningú la recorda.

I llavors va arribar l'Operació Butxaca, una mena de loto amb pot milionari que era una pluja de milions tan bèstia que aquí lligaríem les llonganisses amb gossos. De raça (els gossos. Bé, i les llonganisses també, què carai). I van organitzar un acte a BCN on Mariano Rajoy va agafar un ventilador, bitllets de 5 mil euros esterlins i va començar a escampar-los alegrement.

Problema? Quan els bitllets van arribar a la primera fila, els assistents van adonar-se de que eren del Monopoly. I falsos. I l'Operació Butxaca va durar exactament una setmana i un dia. I ara les fantàstiques inversions, la tempesta perfecta i la pluja de milions s'han convertit en l'habitual pluja daurada de tota la vida. Aquella que se'ns pixen a la boca i diuen que plou cervesa. Això sí, artesana.

En canvi, l'Operació TC funciona com un rellotge. A la que algú aixeca el cap, calbot. I si no l’aixeca també. Qualsevol fulla que cau de l'arbre, al TC. I, au, suspesa. La fulla, l'arbre i el vent que l'ha fet caure. El que la nostra sagrada llei uneix, que no ho separi la política davant de Déu Nostresenyor. O digui-li TC. Com ha de ser!

I, paral·lelament... “¿Una afinación? ¡Oído, cocina!". Podent afinar, per què carai has de fer veure que dialogues o has de prometre asfaltar catenàries, oi? I si un dels afinadors, a més, compareix en un Parlament i, amb l'ajut de Sant Escrot i Santa Gònada, se'ns fa l'ofès i ens perdona la vida, què més podem demanar, no? Com si no tinguéssim orelles i no haguéssim escoltat el que tots vam escoltar. El que va dir, com ho va dir, el to i el flaire general.

És el problema d'aquest món modern, on pretenem que els nens s’eduquin jugant amb plastilina quan tothom sap que la llei com entra de veritat és amb sang. De tota la vida!