Primer va ser aquell a qui ja li ha quedat per sempre més el sobrenom de "caranchoa". Tenia mig milió de seguidors a Youtube, aconseguits a base de fer brometes. Sap allò de la càmera oculta de tota la vida? Doncs el mateix, però en youtuber. Fins que un dia li va dir "cara anchoa" a un repartidor que, en rebre l'adjectiu, va decidir repartir, sí, però a la cara del graciós. El vídeo va fer-se viral i l'individu va haver d'esborrar tots els seus perfils a la xarxa i desaparèixer. Però no pateixi per ell, una empresa d'ulleres xinesa li va comprar el domini per obtenir els seus seguidors. Diuen que van pagar-li entre mig milió i un milió d'euros. 

Després va ser "l'oreo". Un altre graciós de youtube, en aquest cas amb un milió de seguidors. Va anar a un sense sostre i, mentre el gravava, va donar-li 20 euros i unes galetes Oreo. Els diners eren perquè quedés constància de que estava humiliant a una persona i les galetes, a les que havia canviat el farcit per pasta de dents, també. Per rematar-ho, mirava a càmera i deia que la seva gran pensada serviria perquè el sense sostre es rentés les dents. Patètic. 

I ara tenim el Youtuber indepe, en Santi Vidal. Per un clic, per una notorietat, per tenir audiència, per fer creure que ell tenia un paper diferent al real, l'ex jutge va aprofitar diverses xerrades públiques per dir unes quantes barbaritats. Tant bàrbares i inversemblants que els que volen que la cosa acabi als tribunals tindran un disgust. Bàsicament perquè quan li portin al jutge les obres completes dels germans Grimm, el més probable és que es peti de riure. O es posi a plorar, tenint pietat de Vidal com a persona.

En tot cas, el "Cas Vidal" estimula diversos comentaris:

1- Feia mesos que el jutge anava per diversos pobles i ciutats dient el que ara hem sabut que deia. I als pobles i ciutats hi havia gent escoltant-lo. I, com que vostè i jo ja fa temps que ens afaitem (o ens depilem), sabem que als diferents actes hi havia els que hi anaven a escoltar i els que hi anaven a prendre nota del que s'hi deia. Per tant, el món Vidalià era conegut. I llavors la pregunta és: com és que ningú ha dit res fins ara, quan el Cristian Segura ho ha publicat? 

2- Els indepes també tenim dret a cagar-la, no? O, què passa, només els unionistes tenen dret a fer-ho? De la mateixa manera que el "gonzalezponsalisme" converteix "una conferència en un bar" en un afer d'estat, nosaltres no podem tenir algú que converteixi unes xerrades de casinet de poble en un tret al peu i en munició pels que intenten construir l'Everest amb un gra de sorra?

3- Què passa, els indepes no tenim dret a ajudar la causa unionista com ells ajuden a la nostra a base d'engreixar-nos generosament qualsevol petita cosa? Si ells tenen l'habilitat de sortir amb un bombo a dir: "no facin cas d'aquesta bajanada que és una botifarrada", aconseguint que la botifarrada acabi sent una mariscada, per què nosaltres no podem compensar això en negatiu? 

I 4- I, sobretot, per què no podem col·laborar amb els senyors CNI en la seva feixuga feina de seguir tot el que té relació amb el Procés? És molt dur (i esgotador) passar-se el dia posant micros, intervenint converses, gravant trobades i investigant vides. I no hi ha res més bonic que poder col·laborar humilment en aquesta complicada tasca penjant directament a Youtube les nostres estratègies i les nostres presumptes il·legalitats. Encara que siguin les que habiten només al cervell d'algú que vol competir amb els millors autors de contes catalans contemporanis.