La bona política és un gran tauler d’escacs al qual en massa ocasions es permet l’accés a jugadors de parxís. I el bon Dret en mans de picaplets oportunistes esdevé un instrument que condueix inevitablement cap al desori. Si el sistema jurídic no està concebut o orientat al servei d’una ordenació raonablement pacífica dels problemes polítics i socials, esdevé un instrument d’opressió i un catalitzador de solucions que empitjoren encara més el que, fins i tot suposant bona voluntat, es vol resoldre.

Un exemple el tenim en el requeriment que el president Rajoy ha enviat al president Puigdemont. És un document pesat i entortolligat, tot menys clar. Amb una extensa i, a parer meu, confusa descripció d’antecedents i amb un encadenat de indicacions i preguntes prou impropis del que s’entén que ha de ser un requeriment, conclou amb una peculiar intimació. En efecte, tot i responent ‘no’, per superar l’amenaça de la posada en marxa de l’art. 155 CE cal fer-ho amb un ‘no’ pràcticament nu.

Només cal llegir l’apartat B de l’acord del Consell de Ministres (“En el caso que la respuesta sea afirmativa y a estos efectos la ausencia de contestación y/o cualquier contestación distinta a una simple respuesta afirmativa o negativa se considerará confirmación [...]”). Tota la resta, un detallat ‘no’, per exemple, serà entès per part de l’emissor del requeriment com un ‘sí’. No solament rendició, sinó humiliació. I davant de tothom.

No sé què respondrà el president Puigdemont. Tant se val. Em fa l’efecte que el dispositiu del 155 ja està preparat. Em permeto, doncs, aventurar algunes dels possibles “mesures necessàries” que podrien implementar-se; les unes, directament derivades del precepte esmentat i les altres, que hi són concomitants.

De tota manera, cal palesar dues qüestions juridicoterminològiques, potser sobreres per als picapedrers jurídics de Guantánamo, però irrenunciables per a un jurista mitjà. En primer lloc, l’art. 155 no diu res d’intervenció de la Comunitat Autònoma, sinó de donar instruccions. Segueix, en mode traducció lliure, l’art. 37 del Grundgesetz (‘Constitució federal’ alemanya).

Amb tot, la regulació espanyola és molt més suau que la tudesca: ni està prevista cap mena de coacció (de coacció federal, parlen els alemanys) ni, menys encara, el nomenament d’un agent o representat ad hoc de l’Estat. Cert és que a les terres del Rin no hi ha delegat del Govern com ací. Aquestes apreciacions podran semblar sobreres, però, en un estat de dret digne de tal nom, són cabdals.

Dit això, a qui i quina mena de mesures necessàries cal dictar? Totes les imaginables, sense límit: la Constitució no té límits en aquest aspecte. No només es poden adreçar instruccions (no ordres, curiosament) al president i als consellers, sinó a qualsevol autoritat dependent de la Generalitat, incloses les parlamentàries. Això darrer, és a dir, l’alteració dels efectes del sufragi, comportaria no la intervenció de la autonomia, sinó la seva suspensió de facto. Que és el tema central de la utilització del 155.

Amb el benentès que instruccions no són ordres  —disquisició que, em temo ara, és una pura fotesa—, podrien canviar, per exemple, plans d’estudis o llibres de text “instruint” degudament els esglaons més allunyats dels centres polítics i, per tant, més fàcilment influïbles, encara que fos a contra cor? Imaginar-ho fa basarda.

Això podria anar acompanyat de l’activació per part del Tribunal Constitucional, degudament instat pel Govern central, de la suspensió (no pas inhabilitació) dels càrrecs electes, començant pel mateix president Puigdemont. En efecte, es podria posar en marxa l’art. 92. 4. b) de la llei orgànica del TC, declarat constitucional pel mateix TC, per a sorpresa de molts, fins i tot d’alguns dels seus magistrats.

Quin efecte podria tenir aquesta decisió, delejada per no pocs dels autodenominats constitucionalistes? Doncs que, entre d’altres, el Govern central podria convocar eleccions autonòmiques, prèvia dissolució del Parlament. A part dels aspectes no menors de la forçosa pervivència, si més no resistencial, de la legalitat i la legitimitat catalanes, és obvi que no tindria gaire sentit convocar a unes eleccions el mateix cos electoral, previsiblement molt més irritat que fa dos anys, per triar els mateixos polítics  —la suspensió constitucional no és penal i, per tant, no influeix en el dret de sufragi passiu (ser elegible).

També hi hauria solució per a aquest inconvenient a l’hora de reespanyolitzar Catalunya: declarar il·legals els partits independentistes, com ja algun preclar portaveu ha proposat. Amb la legislació actual seria un xic forçat, però no cal esperar una dura oposició ni política ni jurídica a una mesura similar. Potser, per cobrir les vergonyes davant Europa, es reformaria per la via exprés la llei de partits, a fi i efecte d’incloure amb tota claredat l’ideari independentista entre les causes per esborrar partits i llistes d’electors.

Tot això, qui ho sap, llevat dels que són en el secret d’aquest feix de no solucions, acompanyat de previsibles mesures relatives als Mossos i a reduir la normalitat de l’exercici dels drets fonamentals per part dels ciutadans de Catalunya. Però d’això tampoc no m’agradaria haver de parlar-ne.