La repressió policial per adobar l’1-O posa de manifest les febleses del règim vigent.
D’una banda, la constant afàsia sistèmica: cap mena de diàleg. Abans “ni quiero ni puedo”; ara, amb qui es col·loca en la il·legalitat, no pot haver-hi diàleg. Més il·legalitat que ETA no n’hi ha hagut mai. Tanmateix, Aznar, el 1998, amb Rajoy de ministre d’Administracions Públiques, va encetar un diàleg amb ETA, eufemísticament i interessadament denominada Moviment Basc d’Alliberament Nacional. Aleshores, una infantil ximpleria els va fer creure que passarien a la història com “els Pacificadors”. Rememorant un igualment gloriós dirigent socialista, van ser els negociadors del no-res. Apresa la lliçó, fugen de qualsevol negociació, si no els dona rèdits, com gat escaldat. Cosa amb la qual estan més còmodes, indubtablement.
Així, mentre Catalunya doni rèdits electorals, palesats en l’“¡a por ellos!”, no hi haurà cap negociació. I si, a més a més, es pot aixafar, esmicolar i polvoritzar els contraris —des dels catalans als socialistes, passant per sobre dels pablistes—, què més es podria demanar! Aquest és el primer senyal de poca qualitat democràtica; encara diria més, és indicatiu d’interès democràtic sota mínims.
Com que no es té cap intenció de negociar, la sortida és la repressió jurídica, via judicial inclosa, via que comença, sortosament, a tòrcer-se, i la de la força física. Encara que el recurs tradicional dins de la endèmica crisi Catalunya-Espanya era la resposta bèl·lica, avui no és ni pot ser a l’agenda. En aquest nou context, resta la resposta de la repressió policíaca sense mesura ni proporció. Una altra mostra inequívoca de baixíssima qualitat democràtica. Eufemisme aquest de baixa qualitat democràtica equivalent a parlar, en lloc de fred, de calor poc intensa.
No cal fer esment —perquè són a bastament difosos— dels atemptats als drets fonamentals comesos per les forces policials estatals, singularment contra la integritat física dels ciutadans i els seus drets igualment fonamentals, com són els de llibertat ideològica, d’expressió, de reunió o de manifestació. Sembla, tanmateix, que es desembussen els canals ordinaris de protecció judicial d’aquests drets fonamentals, malgrat les actuacions de fiscals que, un cop més, en ple deliri d’afinació, demostren que d’independents del Govern espanyol no en tenen ni ganes. Produeix enrojolament la lectura d’alguns dels escrits presentats davant els jutjats per aconseguir impunitats intolerables dels atacs contra els drets fonamentals com els esmentats.
La força bruta desplegada a tort i a dret diumenge passat, que ha estat reconeguda fins i tots per alguns dels mateixos agents que hi van participar —i que el Rei, en el seu missatge intimidador, radicalment aliè a la seva funció arbitral i moderadora, va ignorar— té l’origen en tres factors.
El primer, és obvi, les ordres rebudes. O es va ordenar repartir estopa a dojo, o es va deixar carta lliure als comandaments per fer-ho. Les dues alternatives fan trontollar la més simple noció de qualitat democràtica. De tota manera, poca cosa cal esperar en matèria de qualitat política de l’equip governamental madrileny.
El segon és un element passat per alt. Segons convenia, els agents actuaven per ordre judicial o per imperatiu governatiu. Totes dues cobertures són excloents i la judicial és preferent sobre la segona, com no pot ser d’una altra manera. Però les declaracions governamentals, des de les del delegat del Govern central a les dels seus mateixos membres, culminades per l’aparició plasmàtica de l’estadant de la Moncloa, palesaven que l’actuació era clarament d’ordre públic i que el mandat judicial —que caldria senyalar com a sorprenentment incorrecte amb la llei a la mà— era només una excusa de cobertura: excusa per esplaiar-se en l’ús il·legal, per innecessari i desproporcionat, de la compulsió física sobre les persones, és a dir, de la força. Aquesta manipulació constitueix una altra grollera mostra d’ínfima qualitat democràtica. Amagar-se sota les togues i defugir la responsabilitat jurídica i política pels excessos policials.
Un tercer ordre de factors fa referència a una policia mal formada, mal informada i mal dirigida. Recordaré sempre amb profunda tristor quan, malgrat haver estat encarregat pel Ministeri de l’Interior, es va hibernar el llibre de Juan Luis Paniagua i Francisco Gutiérrez, La Constitución y la función policial, Barcelona, 1984. Anècdota simbòlica que va ser el final de l’intent de fer una revisió en profunditat de la doctrina policial a Espanya. Era el moment, acabat d’arribar el PSOE al poder, de posar fil a l’agulla. Es va preferir trampejar, no tenir embolics i... tenir sort. Es va pactar amb els continuadors del franquisme a la policia, es va dur a terme un maquillatge, ocasionalment amb alguna meritòria cosa més, però l’autoritarisme policial va persistir. Amb aquestes condicions, poca qualitat democràtica, que perdura fins avui.
Si a aquesta formació democràtica superficial s’afegeix un pèssim sistema d’informació —el desconeixement policíac d’on eren les urnes és molt més que clamorós—, la frustració augmenta i es dispara el mal comportament, adobat per la perplexitat dels comandaments. Mal comportament que, per als cossos de seguretat, si no es posa en marxa la depuració de responsabilitats adient, genera impunitat i pactes non sanctus entre polítics gens escrupolosos i comandaments policials. Nou motiu per qualificar la qualitat democràtica com indigna de tal nom.
Deia, a l’inici, que l’estat actual de coses durarà mentre el PP obtingui rèdits electorals. Precisió: o fins que el cosí o cosina de Zumosol els obligui a seure a una taula per dur a terme un veritable diàleg, que dugui a una negociació i es trobi una solució al conflicte.