A això es redueix, lamentablement, la política immediata de Catalunya. Realpolitik enfront de sentiments i legalitats, tots dos legítims. Disculpi el lector la meva entrada de cavall sicilià, però això és el que hi ha. Prou de quixotisme (admirable versió castellana) o prou d’anar amb el lliri a la mà (versió nostrada). La pregunta, dura, simple, directa, és: volem que persones que, amb tot el dret del món, porten el seu anticatalanisme cap l’assimilació espanyolista, governin la Generalitat?

Si no anem a votar el 21-D i si, al mateix temps, no es presenten unes llistes guanyadores (deixo obert el que cadascú entengui per llistes guanyadores), fins al 21 de desembre de 2021 detindran el poder de la Generalitat polítics avesats a l’anticatalanisme i al reduccionisme de sardanes de casal d’avis.

Si algú pensa en resistencialisme de l’estil “aquesta no és la meva legalitat” o “el meu estat va néixer el 27 d’octubre”, va errat. La política no es fa a la Viquipèdia. Es fa a les institucions i al carrer.

El carrer, si no defallim, pertany a la societat civil, un cop empoderades àmplies classes mitjanes —ni les més populars ni, evidentment, les elits. La batalla política decisiva rau a recuperar les institucions; fora de les institucions, llevat que s’activi una revolució violenta, no hi ha capacitat política de dirigir.

No cal confondre capacitat d’influir, de pressionar, fins i tot d’asfixiar —que és el que pot fer el carrer—, amb la política que es desplega des de les institucions legítimes, que és la que disposa dels mecanismes formals de direcció política. Entrellaçar-les totes dues és cavall indiscutiblement guanyador.

Des del meu punt de vista, segurament gens purista ni virginal, però enganxat arran de terra, cal, immediatament, formular llistes i animar la gent a votar el 21-D, per més que aquesta convocatòria sigui fruit de la usurpació de les nostres institucions. Reitero: penseu en quatre anys d’Arrimadas al capdavant de Palau.

Animar la gent a anar votar, fins i tot a contracor, no serà fàcil, però cal fer-ho: preval el principi d’oportunitat com a principi de dignitat sobre el principi, també de dignitat, però ofesa.

El que és, a parer meu, força més difícil se centra en la qüestió de qui i com es presenta. El primer de tot, si no hi ha una conjura de partits que el que cal és guanyar per majoria de vots aquesta elecció, no farem res i la melangia podrà perdurar una generació o més. Llepar-se les ferides i plànyer-se no va enlloc.

Com que ningú no pensa anar a Sierra Maestra, cal recuperar les institucions, com va dir el president Puigdemont ahir al migdia, de forma cívica, democràtica i fent oposició. Quina oposició millor que guanyar les eleccions per majoria en vots i en escons!

Dit això, una altra cosa és quins programes. Restauració de la Generalitat o independència són irrenunciables. Justícia social, lluitar contra la pobresa i la desigualtat, també.

No hi ha gaire temps per pensar una estratègia electoral reintegradora de la Generalitat. El poc temps que hi ha, a més, haurà de dedicar-se a defensar-se dels múltiples atacs il·legals i injustificats de l’Estat (querelles, destitucions, manques de control parlamentari i judicial,...) i del joc brut electoral amb la complicitat dels òrgans de control. Tasca enorme i feixuga; però, per si algú ho havia oblidat, recordem-ho: de low cost no hi ha res.

No són pocs els fronts que s’obren. Però el pitjor horitzó és el que palesa el títol d’aquesta peça. Això, avui; perquè, tal com van les coses, demà o demà passat l’enfocament pot ser diferent, fins i tot frontalment oposat a les línies precedents.