Vista la interlocutòria del Jutjat Central d’Instrucció num. 3, de dijous passat, 2 de novembre, no es pot fer més que censurar el procedir judicial que culmina, a hores d’ara, amb un apartament notable del que són les garanties penals mínimes en un estat que vulgui ser considerat estat de dret.

La jutgessa va enviar ahir a la presó provisional el vicepresident Junqueras i vuit consellers, tot reconeixent que la investigació estava a les beceroles i no hi havia res sòlidament acreditat.

La presó provisional té una sèrie de requisits que no exposarem ara. No cal exposar-los, perquè la presó provisional té un pressupost lògic: la comissió d’un delicte o uns delictes. I no en consta cap ni a la realitat de tots coneguda ni, el que és més important, a la resolució judicial. En efecte, si bé s’estimen tres delictes com són la rebel·lió, la sedició i la malversació, no hi consta ni la més mínima acreditació, ni tan sols retòrica, de la seva comissió.

Anem a pams: per dir que s’ha comès un delicte de malversació de cabals públics, deixant de banda altres consideracions, és imprescindible esmentar, ni que sigui per aproximació, l’import del que s’ha malbaratat i, sent com és un delicte documental, referir els suports en els quals constin o se’n dedueixin aquests imports. Doncs bé: no consta a la interlocutòria del 2 de novembre proppassat ni una sola xifra al respecte. Com es pot sostenir, fins i tot indiciàriament, que falten uns diners que es diu que falten? Que provi el lector o lectora d’anar a una comissaria i denunciar que li han sostret uns calés; li demanaran quants, quan i d’on. Si respon que no en sap l’import, ni el lloc, ni la data, no li faran, com és lògic, cap cas.

Per dir que s’ha comès un delicte de malversació de cabals públics és imprescindible esmentar l'import del que s'ha malbaratat

Quant a la rebel·lió i la sedició, són delictes molt emparentats, amb estructures legals similars, encara que ataquen béns jurídics diversos; la primera posa en greu dubte la vigència de la Constitució i la segona, l’ordre públic, sense propugnar un canvi o alteració del sistema polític. Tècnicament, s’exclouen i si hi ha rebel·lió, la sedició, esclar, desapareix. D’entrada, atès que no es poden sumar per fonamentar la presó provisional i fer fal·laçment més gran l’existència de delictes greus.

Però deia més amunt que no hi ha cap delicte. Així és. Comú i essencial a la rebel·lió i a la sedició no són les finalitats perseguides, que fins i tot poden ser lícites, como instar a la independència o la república, sinó que són els mitjans per aconseguir aquestes fites els que constitueixen la infracció criminal. Amb terminologia diferent, però amb significació anàloga, tots dos delictes exigeixen aixecament públic i violent: se “alzaren violenta y públicamente“, a la rebel·lió, i “se alcen pública y tumultuariamente”, a la sedició. O sigui, que si es pretenen els fins d’ambdues figures delictives per mitjans pacífics, no som davant ni de rebel·lió, ni de sedició, ni segurament de cap altre delicte, si més no, greu.

El terme alzamiento, derivats o anàlegs no figuren a la resolució del Jutjat Central d’Instrucció. Que faci el lector una cerca amb control+F  i ho comprovarà per si mateix. Amb violència o violentament, que repeteixi el lector l’operació; només surt esmentada en boca dels advocats defensors per negar aquest tipus de comportament. Tumult només surt per qualificar un sol cop les mobilitzacions, que no s’identifiquen, tot criminalitzant el dret de manifestació. O sigui que no hi ha hagut aixecament de cap mena.

En canvi, sí que surt una dotzena de cops el terme independencia. S’ha invertit l’estructura legal del delicte: el que és criminal és la finalitat i posar els mecanismes per dur-la a terme –cosa que segons la jurisprudència del TC és legítima, perquè la Constitució espanyola no preveu  una democràcia militant–, per la senzilla raó que no s’han trobat els autèntics nervis del delicte tal com, principi de legalitat obligat, els preveu la llei: aixecament violent i públic.  

Però tampoc es canvia –com té teoritzada de fa un temps cert sector de la Fiscalia– la violència física per la intimidació. La intimidació surt un sol cop en la resolució judicial i com efecte, no com a mitjà, de les accions que la jutgessa no aconsegueix descriure com a violentes. I de la sedició no es diu ni això.

La violència de la rebel·lió i la sedició ha de ser física i no moral

La violència de la rebel·lió i la sedició ha de ser física i no moral –cosa que tampoc s’assenyala. Raons? D’una banda, la quasi permanent dicotomia que fa el Codi penal en molts delictes, com en les agressions sexuals o en el robatori, fent referència als mitjans comissius com la violència o la intimidació. Quan, per a altres casos, parla només de violència, cal entendre que és violència física.

Tampoc, però, hi ha un espai per dilatar legítimament les figures que la llei descriu i considerar la intimidació (és a dir, fer por, una mena de violència psicològica). La previsió legal de la rebel·lió (regulació a la qual la sedició es remet expressament) considera només la violència física. En efecte, l’article 479 del Codi penal estableix:

“Luego que se manifieste la rebelión, la autoridad gubernativa intimará a los sublevados a que inmediatamente se disuelvan y retiren.

Si los sublevados no depusieran su actitud inmediatamente después de la intimación, la autoridad hará uso de la fuerza de que disponga para disolverlos.

No será necesaria la intimación desde el momento en que los rebeldes rompan el fuego.”

O sigui que la llei penal considera una munió de gent violenta i armada, que ha de ser, primer intimada a deposar la seva actitud; en cas contrari, es procedeix per la força contra ella, intimació que òbviament no és necessària si s’obre foc a les forces lleials al règim. És clar el dibuix de l’escenari: enfrontament armat o, si més no, força violent. D’això, a casa nostra no hi ha hagut res de res. Ni de violència, ni de cap intimació de les forces públiques lleials al règim.

Per a la dissidència pacífica no hi ha més camí que la repressió

El segon paràgraf de l’article 480 és igualment revelador: “2. A los meros ejecutores que depongan las armas antes de haber hecho uso de ellas, sometiéndose a las autoridades legítimas, se les aplicará la pena de prisión inferior en grado. La misma pena se impondrá si los rebeldes se disolvieran o sometieran a la autoridad legítima antes de la intimación o a consecuencia de ella.” És ben clara l’escena que té in mente el legislador: la rebel·lió (i potser la sedició, també) es duu a terme amb armes a la mà, no, per exemple amb urnes o mítings. Això per una banda.

Per un altra, aquesta atenuació de conveniència, és a dir, facilitar la derrota dels rebels incentivant la deserció, resultaria que només s’aplicaria a les formes més greus, les que posen en marxa la violència i a més armada, i no l’actuació dels que pacíficament, sense cometre un delicte, tenen un afany, en si mateix no il·lícit.

El que es deriva d’aquest plantejament és quelcom terrible: és millor emprar la violència que la paraula, amb la qual cosa s’aboca els dissidents a revoltes sagnants en lloc de la discussió política, per més que aquesta es porti al límit. La qual cosa, no cal justificar-ho gaire, és un pur disbarat per criminogen, és a dir, per generador de delictes.

Al cap i a la fi: es miri com es miri, la interlocutòria tants cops citada que ha dut a la presó el vicepresident Junqueras i vuit dels consellers del Govern destituït sense cap mena de cobertura constitucional està orfe de la base fàctica d’un comportament delictiu que permeti una restricció de la llibertat tan greu.

Això comporta una conseqüència esfereïdora: per a la dissidència pacífica no hi ha més camí que la repressió. El que es castiga és un ideal polític i posar-lo en marxa. Castigar ideologies polítiques no té gens ni mica de democràtic i qui pateix això és un pres polític. Ras i curt. Tanmateix, en les democràcies no hi ha presos polítics.

Deixo expressament moltes i diverses qüestions que encara farien enrogir un observador mitjà imparcial en contemplar les enormes irregularitats, no ja de la causa, sinó d’aquesta sola resolució judicial. Malauradament, hi haurà temps.