Cal reconèixer que per intentar resoldre per la via dels tribunals la qüestió catalana, la justícia espanyola es mou ràpidament, encara que pot deixar-se algun pèl, és a dir, algun dret fonamental, a la gatera.

Dilluns passat el fiscal general reprovat pel Congrés de Diputats presentava dues querelles. Una davant l’Audiència Nacional (AN) contra el president, els consellers i altres càrrecs  de la Generalitat de Catalunya, destituïts en virtut de l’aplicació inconstitucional de l’article 155 de la Constitució. És similar a la comptabilitat extracomptable de Gürtel, segons va a afirmar Bárcenas; ja ha estat debatuda i ara no hi tornarem. La segona querella, calc de la primera, s’adreça contra la presidenta Forcadell i altres membres de la mesa del Parlament davant el Tribunal Suprem (TS). Tots dos òrgans tenen la seu a Madrid, com és ben sabut, i la tria d’aquests tribunals es podria dir que no és casual.

Encara que l'AN i el TS han afirmat la seva competència, hi ha dubtes més que raonables sobre la seva incompetència

Encara que tots dos òrgans han afirmat la seva competència, hi ha dubtes més que raonables sobre la seva incompetència. Quant a l’AN, pesa un argument indefugible: aquest tribunal no té la rebel·lió, ni la sedició, ni la malversació entre els delictes que li toca investigar i jutjar. Es repeteix la mateixa qüestió que en el cas dels Jordis, tema que està pendent de recurs davant la Sala de Penal de l’esmentada Audiència. Veurem com es resol el tema i si s’aparta dels seus propis precedents en contra de tenir jurisdicció al respecte.

Al TS, hi van la presidenta Forcadell i altres membres de la mesa del Parlament. Per acceptar la competència, el TS es basa en dos arguments fal·laços, i així desplaça la competència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya per jutjar delictes contra els aforats catalans. Comès el delicte fora de Catalunya, la competència per als aforats catalans rau en el TS. És cert, però no és el cas.

Quant al fet que el resultat hagi tingut lloc fora de Catalunya, cal  recordar que en Dret penal el resultat és un element jurídic del delicte: per exemple, en l’homicidi és la mort d’una persona i aquesta mort fa que el delicte sigui d’homicidi i homicidi consumat, i no una altra figura. Una altra cosa serien els efectes del delicte; és a dir, les seves conseqüències fàctiques poden variar de cas a cas i no afecten ni el delicte ni a la jurisdicció que ha de jutjar-lo. Un fet històric: l’assassinat de l’arxiduc d’Àustria va ser a Sarajevo; els tribunals d’aquella capital serien els competents per jutjar-lo; els efectes, però, van ser la Primera Guerra Mundial i, com a mínim, més de 10.000.000 de morts. Que alguns dels actes fets  a Catalunya puguin tenir efecte fora del Principat és lògic si es vol la independència: fins i tot s’arribaria a la mateixa ONU. Però el resultat, si és delicte, és a Catalunya.

El fiscal general en persona ha presentat una querella davant la Sala Penal del TS, sala de la qual va formar part fins fa pocs mesos

També s’esmenta que una part dels delictes s’han comès fora d’Espanya. Admetem-ho dialècticament. Però perquè fets fora d’Espanya tinguin la força de ser sostrets a la jurisdicció estatal local, ací, els jutjats i tribunals de Barcelona, han de ser fets principals. Algunes de les maquinacions d’Urdangarin —per cert, amb penes de més de sis anys de presó, encara és en llibertat i voltant per casinos internacionals— es van cometre fora d’Espanya i va ser l’Audiència de Palma la que va jutjar el cas. O en tots els supòsits en què hi ha delicte de tràfic d’haixix, no és un tribunal central el que entén de la causa, pel fet que la droga comissada provingui de l’estranger.

Com ja hem dit algun cop, no és un tema tècnic, per a estudiosos juristes, sinó que establir quin tribunal és el competent afecta el dret fonamental al jutge predeterminat per la llei.

Un altre tema, que sembla menys important però no ho és, rau en el fet que el fiscal general en persona ha presentat una querella davant la Sala Penal del TS, sala de la qual va formar part fins fa pocs mesos. Els lligams d’amistat —o enemistat— amb tots els seus integrants actuals fa que es pugui posar en dubte la imparcialitat objectiva —com assenyala constantment el Tribunal Constitucional— i es declari la fallida del dret fonamental a la tutela judicial efectiva. Recordeu que, perquè l’esposa d’un magistrat de la Cambra dels Lords pertanyia a una charity que recaptava fons per a Amnistia Internacional, que era part en el procés d’extradició de Pinochet a Londres, el tal jutge va ser apartat de la causa. Filen prim, aquests pèrfids britànics.

Finalment, crida l’atenció l’encara ignota resposta que donarà el Jutjat Central d’Instrucció num. 3 de Madrid davant de la negativa del president Puigdemont —i alguns consellers— a tornar de Bèlgica —o d’allà on es trobin— per declarar-hi. Cal recordar dos extrems molt i molt rellevants: no consta citació judicial personal al president, com sí que consta a altres encartats. I no consta perquè, com sembla, no l’han trobat. És a l’estranger. Però, com es desprèn també d’afirmacions governamentals madrilenyes, no pesava cap restricció de llibertat sobre ell i per tant podia moure’s per allà on volgués. En síntesi: Puigdemont, ni està citat personalment, ni és un pròfug de la justícia.

Si no hagués estat localitzat per citar-lo i se suposés que encara es trobava en territori espanyol, la jutgessa hagués fet el que fan diàriament els jutjats: oficiar la policia perquè el trobessin i el duguessin davant seu. Tanmateix, això no es pot fer tan automàticament com quan el no citat ni fugit es troba en un altre estat de la Unió Europea. Aleshores entra en joc l’odre europea de detenció, institució que ha suprimit l’extradició al si de la UE i ha facilitat els tràmits d’execució de mesures penals fermes o provisionals, provisionals com la detenció. A Espanya està regulada per la llei 23/2014, de reconeixement mutu de resolucions penals a la Unió Europea.

Les autoritats judicials espanyoles tenen una altra dificultat no menor: el requisit de la doble incriminació

Deixant de banda, que és deixar molt, que el jutjat espanyol pot, abans de decretar una ordre europea de detenció, sol·licitar al seu homòleg europeu la declaració de l’interessat (art. 38), el sistema de cooperació europea requereix, a més dels requisits de la llei espanyola per a la detenció, que es donin els requisits de la presó preventiva (art. 39). Tanmateix, i això és essencial, atès que el president Puigdemont no consta personalment citat ni és un pròfug de la justícia, no es donen els requisits per al seu ingrés a presó preventiva. Ni ha estat interrogat —i no per culpa d’ell— ni ningú ha demanat tal presó preventiva, perquè encara, sense interrogatori de l’encartat, no és el moment.  

A més, les autoritats judicials espanyoles tenen una altra dificultat no menor: el requisit de la doble incriminació. Tot superant l’antic sistema liberal de l’extradició, que requeria la doble incriminació, és a dir, que el delicte pel qual s’insta la petició de col·laboració internacional penal sigui un fet castigat tant a l’ordenament del país emissor com del receptor, el sistema europeu prescindeix d’aquest requisit, tot llistant una sèrie de delictes (art. 20). Vet aquí que ni la rebel·lió, ni la sedició, ni la malversació hi són previstos.

Vist aquest panorama jurídic, més que entrar en l’entrellat de les diverses figures delictives —que a parer meu, no existeixen—, la discussió amb els òrgans judicials belgues —no amb els polítics, que estan exclosos del sistema de cooperació judicial europea— versarà sobre temes de seguretat jurídica del president Puigdemont a Espanya, del dret al jutge predeterminat per la llei, de la tutela judicial efectiva i, en general, de la indemnitat dels seus drets fonamentals o les garanties, en cas que aquests pateixin intromissió, tot respectant els estàndards europeus. Les condemnes de Espanya al Tribunal Europeu de Drets Humans d’Estrasburg no ajudaran precisament a l’èxit de les pretensions de fer present al president Puigdemont a Madrid.  

Veurem.