Els morts, i més si acaben de morir, imposen respecte. Els polítics no. Els polítics són uns éssers mig irreals que tenen els seus propis codis de conducta, i els és igual no ser respectables mentre puguin continuar amb els seu ofici. Una mica com les marfantes, que agafen els diners i corren. Que mentre vagin ben calentes ja podeu anar dient. Per això tenen unes pèssimes relacions amb els miralls. ¿Què seria dels polítics i la seva colossal vanitat davant dels miralls, davant de les masses que els fan de miralls, davant dels mitjans de comunicació que els fan de miralls? ¿Com podrien, si no fos així, aconseguir esdevenir poderosos com una força de la naturalesa, els polítics? De vegades ho són per una causa èpica i noble, excepcional, com en el cas de Churchill. D’altres, només van encegats per una immoderada i cega set pel poder, per sentir-se segurs al darrere d’unes ordres proferides amb més o menys convicció. Són la majoria. Fixeu-vos que quan es mor un polític famós, com ara Carme Chacón, l’oportunisme més salvatge es desferma entre els de la seva condició. Com més propers al finat més legitimats se senten per aprofitar tant com es pugui les seves despulles. Fan un espectacle. El mort –o en aquest cas la morta– té tot el protagonisme, un darrer protagonisme, i l’animal polític el que no suporta és precisament aquest protagonisme aliè. No suporta les bones paraules que es dediquen al traspassat. Així que, aleshores, els polítics en actiu competeixen frenèticament en presumir que són els més ben relacionats amb el mort, els més amics, els més íntims, ¿què dic íntims? Els més, més i més de tot. I fan discursos i es piquen el pit. No sé si vau veure Miquel Iceta, per exemple, amb la seva fascinant habilitat per dir el que la gent vol sentir. Va fer una enorme necrològica a base de llocs comuns, de paraules buides. Servien igual per a Chacón, per a Ulisses que per al seu porquer. Gairebé se li saltaven les llàgrimes. Fa mesos, fa anys, la família socialista, per no parlar dels rivals en altres partits polítics, havien passat Carme Chacón a ganivet. Li havien fet de tot. Ara, com que s’ha mort de manera inesperada i la sorpresa els ha recordat que no pots dir mai blat si no és al sac, es dediquen a sortir als mitjans. El mateix van fer amb l’Ernest Lluch. Primer el van deixar de banda, el van apartar. Després el van santificar. Es veu que els grans valors polítics del PSC són els polítics morts. Tenen l’avantatge que no piulen.

Fixeu-vos que quan es mor un polític famós, com ara Carme Chacón, l’oportunisme més salvatge es desferma entre els de la seva condició

Carme Chacón va ser una política de la imatge. Vivia abocada al balcó, parlant primer del seu fill durant la campanya electoral i després queixant-se que els mitjans parlaven del seu fill. Fent-se la catalanista aquí i la federal allà. Abocant a les xarxes socials el que creia convenient abocar. María Dolores de Cospedal, que és com la bruixa verda del Màgic d’Oz, ahir va dir maliciosament que Carme Chacón “tenia sòlides conviccions” i que deixa enrere una “excel·lent trajectòria política”. Una malvada manera de dir que en el cas de la política catalana el màrqueting, el fum, ho va ser tot i que la seva ideologia va ser com a mínim, canviant.

Es veu que un dia el seu marit d’aleshores, Miguel Barroso, feia un cafè amb Jaume Roures. I que com a poderós secretari d’Estat de Comunicació de José Luis Rodríguez Zapatero coneixia la intenció del president de substituir José Antonio Alonso al capdavant de Defensa. Sense pensar-s'ho dues vegades va agafar el telèfon i davant dels presents va convèncer ZP que la millor substituta possible era la seva muller. I va utilitzar dos arguments de gran profunditat política per al seu interlocutor: que era dona i que estava embarassada. El nomenament va ser, per tant, la posada en escena d’una idea televisiva mentre es prenia cafè. César Antonio Molina ha explicat molt bé en una altra banda que la fascinació de Zapatero per les dones ministres, a ell, li va costar el càrrec.

Com una nina que ara s’infla i ara es desinfla, que ara es posa aquí i ara allà, Carme Chacón va encarnar un determinat socialisme. El propositiu, el de les grans proclames i les butxaques buides. La de les retòriques més sumptuoses i la desolació intel·lectual. Un dia Carme Chacón va tornar de Quebec mig independentista. Un altre dia va anar a Andalusia i va reclamar que l’anomenéssim Carmen. Va enfrontar-se a l’aparell del partit, a Rubalcaba, però després va fer costat a Rubalcaba i a Susana Díaz, a l’aparell de tots els aparells. Va ser còmplice i víctima de José Zaragoza. ¿Va contribuir d’alguna manera en aprofundir en els drets de les dones? Des del punt de vista iconogràfic, sens dubte. Era feminista però, en públic, la seva bossa de mà li aguantava una tinent de navili mentre era ministra de la Guerra. Va ser una política oportunista com tants i tants i tants que la van utilitzar i que ara, un cop traspassada, potser tenen moments de lucidesa, de mala consciència. No pateixin, no els dura gaire.

Diuen que se l’estimaven molt. Jo només sé que va morir sola. Que feia molt de temps que estava molt sola, abandonada, com una nina trencada que han deixat de banda. A mi em faria vergonya. Ni Rita Barberà va tenir un final tan trist.