Les notícies del món no només les fabriquen als Estats Units o a les guerres locals que esclaten i s’apaguen arreu del mapa com volcans que desperten, badallen i tornen a adormir-se. També tenim periòdicament les interessantíssimes novetats de la mare pàtria d’algunes coses nostres, la mare anglesa dels americans i que també és mare del mig món que parla l’anglès que hauríem de saber, del mig món que s’interessa per la mare de la política parlamentària, del mig món que aplega els nous florets de cançons del pop rock, o per les darreres creacions per al televisor o, fins i tot, per l’espectacle d’una monarquia que encara belluga, brilla i fa desfilar uns soldadets de plom que tenen guardats en una capsa de sabates. Shakespeare morí el dia de Sant Jordi de 1616, però aquest fet només es consigna perquè Miguel de Cervantes se li pogués avançar i morir-se amb 68 anys al seu llit, ell primer, i després d’haver fet testament, el 22 d’abril, a la casa que tenia a Madrid, l’última del carrer del León cantonada amb Francos. En realitat el 23 d’abril de la defunció de l’escriptor anglès és una manera de compta-ho malament, perquè en aquells temps de la picor la tradicionalista Anglaterra encara funcionava amb el calendari antic, el que no ha quedat i que correspondria ara amb el 3 de maig, dilluns que ve no, l’altre. El 23 d’abril, en realitat van morir William Wordsworth i l’Inca Garcilaso, la qual cosa ja no és el mateix, ja és perdre molt. Ah, i Josep Pla, que fora de Palafrugell no és tan important. El que cal recordar de la festa del llibre de Sant Jordi és que fou una operació comercial catalana com tantes d’altres, per vendre s’han arribat a fer moltes coses. Amb Shakespeare el nostàlgic, en canvi, el que cal destacar-hi és que morí definitivament l’Anglaterra tradicional que representa el cavaller sant Jordi, sota la protecció del qual Ricard Cor de Lleó va posar la nació en un desert de Palestina.

Fou l’Anglaterra de Shakespeare la que, abans de desaparèixer, s’enfrontà a la invasió espanyola de l’Armada Invencible. La dels companys d’armes de Cervantes que, amb prou feines sabien llegir i escriure, però que representaven l’imperi insuperable, invulnerable, l’exèrcit catòlic o còlera de Déu que havia de derrocar, per il·legítima, la reina Elisabet, primera d’aquest nom. Eren una nació petita i esgotada per les guerres civils i de religions que havia començat son pare, Enric el Gras, Enric VIIIè el Barbablava. Eren aleshores els anglesos una nació marginal que volia continuar ella mateixa pels seus propis camins, potser més estranya i particular del que és ara. No sé si a la Mànega els quatre petits bucs de guerra navegaven per l’esquerra, però el cert és que l’Estrella de la Mort, l’Imperi Invencible espanyol, es disposava a desfermar tota la seva força de guerra, tota la seva capacitat de destrucció sobre les platges angleses, com també ho faria la Luftwaffe sobre aquelles mateixes platges angleses. I com aleshores, com des de sempre, a l’últim moment, es va produir el miracle gros. Fa un moment hi era i ara ja no hi era, la gran flota, de cop, va desaparèixer sota l’aigua o escampada pel vent de la tempesta. Es va produir un silenci estrany, abrupte, i des d’aleshores Anglaterra ha continuat essent aquest formidable prodigi perquè no ha deixat, ni un minut, ni un segon, de narrar, de narrar-se, d’explicar, d’escriure’s a ella mateixa. Només cal fer un cop d’ull als llibres i pel·lícules angleses per veure com, des de Shakespeare, revisiten la pròpia història, la pròpia literatura, de manera que ens fan fer anglicismes, ens ofereixen un relat tan fals com qualsevol altre, d’acord, ja hi estic d’acord. Però tan edificant com el relat dels herois atrevits, és el relat de la nació que va guanyar, guanya i continuarà guanyant perquè mai no ha deixat de creure en ella mateixa. La independència d’una nació es basa en la capacitat d’insistència.

Comparar Shakespeare amb Cervantes és impossible, idiota i injust perquè és com comparar dues meravelles, dos prodigis, dos enigmes, dues albes que trenquen la nit. En canvi, el que sí que podem dir és que si l’Armada de Felip II hagués guanyat la guerra Anglaterra mai no hauria pogut rescatar de l’oblit El ingenioso hidalgo Don Quijote de la Mancha que els espanyols havien menyspreat i deixat de banda com una collonada, un llibrot que havia fet gràcia i prou. Que si l’Imperi espanyol hagués guanyat la guerra contra l’anglicanisme el món seria ara molt més integrista, més intolerant, menys llegit, més inquisitorial, menys escèptic. Menys anglès. Quan era infant, Jorge Luis Borges va llegir el famós llibre de Cervantes a la biblioteca del seu pare en la llengua de la seva àvia anglesa. Molts anys més tard va llegir el llibre original i trobà la narració tan bona com la recordava, però l’estil de Cervantes el va decebre. Pensà que el llibre semblava una mala traducció castellana d’una formidable novel·la anglesa d’aventures del segle XVIII.