Per entendre el conflicte que ens espera no hi ha res més il·lustratiu que llegir La Vanguardia darrerament, i no ho dic amb ironia. Dubto que hi hagi cap capçalera a tot Europa que reflecteixi amb una intensitat dramàtica tan òbvia el garbuix de prejudicis i de contradiccions que van esquinçant a poc a poc les societats occidentals.

Catalunya és una de les baules febles de la democràcia i això fa que Barcelona esdevingui una casa de barrets cada vegada que una crisi de valors enfronta els ideals de l’ordre amb els ideals de la llibertat. La barreja de ràbia i de fascinació que el diari produeix no es pot entendre sense les contorsions que aquesta vulnerabilitat de base obliga a perpetrar als seus directors, per sobreviure.

Ja fa més d'un segle que La Vanguardia subsisteix fent equilibris. El diari ha fet calers a còpia de mantenir un peu a cada costat de la falla ideològica que separa l’Europa autoritària de l’Europa comercial. Quan la bretxa de la falla es fa grossa, com va passar als anys trenta i com comença a passar ara, la línia del diari se'n ressent de seguida. Llavors quasi pots notar com el Comte es va endinsant en la zona fosca de la força i com els subscriptors difunts es remouen en les seves sepultures.

Els diaris de Madrid es troben en la seva salsa defensant l’Espanya de Rajoy i la seva concepció borbònica de la democràcia i de la Unió Europea. De fet, em sembla que si Podemos no eleva l’aposta i manté oberta la ferida, com va fer la CUP tallant-li el cap a Mas, la premsa madrilenya farà allò tan espanyol de vexar el perdedor i repartir-se la seva herència com si fos un botí de guerra.

Si els nois de Podemos “estan desconcertats” pel resultat de les eleccions, com publicava ahir El País, el que han de fer és llegir més el diari del comte de Godó. Fins que no entenguin per què una capçalera tan conservadora i aferrada als mites de la transició tracta Ada Colau amb tanta cura, no lligaran caps.

El fet que l’Europa dels Borbons i l’Europa dels Àustries, liderada per Anglaterra, es tornin a girar l’esquena amargament un altre cop, ha deixat La Vanguardia en una situació difícil. Aquest cap de setmana, José Antonio Zarzalejos publicava un article a propòsit del Brèxit que era un resum immillorable de la irritació profunda que l'Old England ha generat a Espanya amb el seu vot contra Brussel·les.

Mirant de donar dimensió a l'article, Zarzalejos carregava contra “set partits ultres” que, segons ell, reivindiquen una “Europa de les nacions”, la “llibertat del poble” i –atenció– una “democràcia directa com la de Suïssa”. Si Zarzalejos connectava la ultradreta amb la democràcia dels suïssos i titllava de hooligans els votants del Brèxit, Henry Kamen encara era més agosarat i furibund. L'hispanista, que és conegut per plagiar a tort i a dret els seus col·legues, enviava Anglaterra directament al segle XVI en un article fins i tot més infumable que les seves biografies de Felip II i Felip V.

La sortida pacífica del Regne Unit de la Unió Europea estableix un precedent perillós per a la unitat d’Espanya. Els mateixos mites de la democràcia que, fins fa poc, garantien la submissió de Catalunya a la unitat sagrada de la pàtria, ja fa uns anys que només desperten vells dimonis. Per més que dolgui i encara que no agradi, per a molts ciutadans del continent el Brèxit és i serà una de les fites més concretes de la cultura democràtica europea dels darrers anys. 

El fet que un país pugui defensar els seus interessos amb un simple referèndum davant dues estructures de poder tan fortes com la Unió Europea i la City de Londres, no és poca cosa. És el que escrivia Edward Luce al Financial Times. Fins i tot en un entorn com el dels Estats Units, Texas necessitaria una guerra o un procés constitucional impossible de culminar per fer la independència.

La Gran Bretanya n'ha tingut prou amb una votació ajustada per trencar amb Brussel·les i començar a aclarir les seves diferències interiors. Només un ase no entendria la força històrica que té aquesta imatge. A Europa la manca d’un poder central fort, fa més fàcil l’exercici de la democràcia directa. El que Anglaterra ha posat en discussió és més un model d'imperi que no pas la seva pertinença inevitable a Europa.

El Brèxit no només donarà als escocesos una segona oportunitat d'organitzar un referèndum o de negociar una relació especial amb Brussel·les. La sortida de la Gran Bretanya, que és un contribuent net de la Unió Europea, augmentarà la pressió econòmica sobre Catalunya i demostrarà que l’espai europeu té vida més enllà de les directrius i els discursos oficials. 

El Brèxit ha tornat a situar la discussió sobre Europa allà on era el 1714, entre els partidaris del centralisme faraònic i els partidaris dels poders territorials i la col·laboració en xarxa. El Brèxit no només ha votat contra Brussel·les, sinó que també ha votat contra el centralisme asfixiant de Londres, que s'ha carregat les ciutats mitjanes del país. Davant del panorama que s’albira, és lògic que l’Espanya subvencionada hagi sortit en tromba a votar el PP i el PSOE i que Podemos s’hagi clavat una nata inesperada.

El resultat del referèndum britànic toca tan tendre que, aquest cap de setmana, La Vanguardia fins i tot va mirar de deslegitimar-lo fent-se ressò de les crítiques que va rebre del partit comunista xinès. Per acabar-ho d’arrodonir el diari va publicar un article èpic que justificava les conspiracions de Fernández Díaz contra el 9-N. La peça periodística tractava el ministre de “defensor del Mur”, en referència a la guàrdia nocturna que defensa els set regnes dels monstres i les tribus bàrbares a Joc de Trons. 

La Vanguardia vol imitar l’elitisme cosmopolita del Financial Times, un diari anglès de capital nipó, aparentment molt europeista, però que bé es podria dir La Veu de Wall Street. El problema és que, a mercè d’uns equilibris de poder que no l'afavoreixen, sempre acaba trobant que hi ha un excés de democràcia al món.

A mesura que la tensió entre les dues Europes es vagi accentuant veurem com el diari defensa una idea del continent cada cop més tirant a turca, prussiana o xinesa –en definitiva, més espanyola i madrilenya, que no pas catalana i barcelonina–. És un joc molt perillós, d'una audàcia increïble, en els temps d'internet.