El 5 de maig és previst que se celebrin eleccions a Escòcia. Tots els sondejos apunten que l’SNP obtindrà uns resultats espectaculars, millors que els dels rivals, els laboristes i els conservadors. A Escòcia, a més, els libdem no són res, segurament perquè el seu unionisme és més salvatge que no pas el dels laboristes i perquè l’SNP ocupa el seu lloc d’una manera més eficient i elegant.

L’SNP és, certament, un partit a mig camí entre la socialdemocràcia avançada i el liberalisme progressista. La figura de qui fou el seu màxim dirigent durant anys, sir Alex Salmond, va tapar el que era realment el partit. La seva abrupta personalitat i el recurs a un populisme de pub de la cantonada no deixaven veure el pluralisme intern. Tots els lideratges cesaristes tenen aquest inconvenient. Salmond va dominar l'SNP fins que va tenir lloc el referèndum el 18 de setembre del 2014.

En el referèndum per la independència es va poder constatar que els joves i les classes populars i urbanes de Glasgow donaven suport a un partit que alguns saberuts acadèmics, sempre més d’esquerra que les esquerres, consideraven que era el representant de l’Escòcia rural i més tradicionalista. Els fets van demostrar que tenien pa a l’ull. Els nacionalistes escocesos van perdre el referèndum per culpa, per dir-ho metafòricament, dels votants de Vic. L’Escòcia més escocesa va dubtar i es va creure les promeses “reformistes” que els van fer abans de les eleccions els partits unionistes. Els van prometre l'oro i el moro, com aquí fan els creients catalans del referèndum que a Madrid tan sols defensen Podemos i IU.  

Els nacionalistes escocesos van perdre el referèndum per culpa, per dir-ho metafòricament, dels votants de Vic

Salmond va dimitir i va ser substituït per Nicola Sturgeon, una dona de 45 anys, de creences presbiterianes, amb un look més aviat antic, però amb un verb ben construït. Salmond va abandonar la direcció del partit però no va retirar-se de la política. Va fer tot el contrari, fins al punt que va liderar la victòria de l’SNP a les eleccions generals del Regne Unit del 7 de maig del 2015. L’SNP va aconseguir 56 dels 59 escons en disputa. Un èxit total si tenim en compte que no feia ni un any que els nacionalistes havien perdut el referèndum i que a les eleccions generals del 2010 només havien obtingut sis escons.

L’ascens de l’SNP s’explica per moltes raons i no tan sols pel canvi de líder al capdavant del partit i del govern. Ara Salmond és el líder de la minoria sobiranista escocesa a la cambra dels Comuns britànica i ningú no discuteix el seu paper ni ell interfereix en les decisions de la ministra principal Sturgeon. Cadascú sap quin és el seu paper i aporta el seu potencial a la causa independentista escocesa. A Escòcia, com a França o en altres estats, els polítics se saben reciclar. Si a Catalunya fóssim menys dramàtics i estetes, el paper que juga avui Salmond a Londres bé podria representar-lo Artur Mas.

A Escòcia, com a França o en altres estats, els polítics se saben reciclar

No se n'estranyin. No reclamo un nou Lunes al sol per a un altre president de la Generalitat. Al contrari, reclamo pensar políticament què convé més al moviment sobiranista català. Mas va ser l’artífex del 9-N –que no va ser cap simulacre, diguin el que diguin els idiotes– i ell va saber aplegar un munt de voluntats. Va cometre errors garrafals, és veritat. El pitjor de tots va ser no saber desempallegar-se de les persones que eren les icones de la corrupció associada al seu partit. Hauria d'haver assumit que encara que s’haguessin comès injustícies, CDC necessitava imposar un cordó sanitari per esdevenir creïble. L’ombra de Pujol, a més, va perjudicar-lo fins a un nivell insuportable i absolutament pornogràfic. Encara recordo el dia que Pujol va fer coincidir la seva confessió amb la roda de premsa per anunciar la renovació de CDC. Va trinxar-la en un dit i fet que Mas va entomar amb una paciència franciscana. En política, i més en temps de tribulació com els actuals, cal no fugir d’estudi i saber actuar sense contemplacions.

A Londres saben qui és Salmond. A Madrid, en canvi, em temo que no saben qui és Artur Mas, sobretot després d’haver constatat que tampoc no tenen ni idea de qui és el president Carles Puigdemont. És clar que la intoxicació sobre els dos personatges es fabrica a Barcelona, a les pàgines dels mitjans unionistes, que han volgut presentar la trobada entre Puigdemont i Rajoy com l’inici d’un desglaç en les relacions entre Catalunya i Espanya que el president Artur Mas hauria bloquejat per mera tossuderia. Aquestes maledicències unionistes no han resistit ni dos dies, perquè divendres passat el Consell de Ministres de Rajoy va interposar tres nous recursos al TC en contra de sengles lleis catalanes. El diàleg ha durat tan poc com aquell que va mantenir Mas amb Rajoy per reclamar-li el pacte fiscal. La culpa dels mals dels catalans no sempre és de Madrid, però la falta de diàleg és únicament responsabilitat del seu govern.

A Escòcia, l’SNP és el Gran Centre que a Espanya es volien inventar els de l'Ibex 35 mitjançant l’exaltació i defensa del pacte PSOE-C’s

Les expectatives electorals de l’SNP són molt bones, tot i les retallades que Sturgeon ha hagut de fer arran de la baixada del preu del petroli, la seva principal font d’ingressos. També és veritat que l’SNP no viu un moment tan delicat com CDC. Entenc les cultures partidistes, per bé que personalment em rebenten, però el que no comprenc de cap manera són els enrocaments. A Escòcia, l’SNP és el Gran Centre que a Espanya es volien inventar els de l'Ibex 35 mitjançant l’exaltació i defensa del pacte PSOE-C’s. Durant anys, a Catalunya, el Gran Centre va ser CiU, el qual sovint no va comptar amb el suport, ni intel·lectual ni social, dels que sempre sobreviuen arrapats a la mamella espanyola. Ara cal reinventar aquest Gran Centre català, atès que l’instrument anterior es va malmetre amb l’evident corrupció d’alguns dels seus membres, el finançament il·legal del partit i la deriva dretana que va imposar Pujol des del 1999.

Avui, a Catalunya, el Gran Centre caurà en mans de qui sàpiga capitanejar el necessari partit sobiranista democràtic. El tàndem Puigdemont-Mas està en condicions de liderar-lo si s’adona que el model a seguir no és el del PNB de l’era Arzallus, sinó que cal imitar, si de cas, l’SNP del binomi Sturgeon/Salmond. Cadascú hi té el seu paper perquè sap que l’important és arribar a ser president d’una Escòcia independent i no pas ministre principal d’una autonomia minusvàlida. De fet, el Gran Centre català com menys s'assembli a CiU, millor.