De tots els exorcistes amb qui m’he relacionat, el pare Gabriele Amorth, exorcista oficial del Vaticà, era indiscutiblement el més impactant. El vaig veure més d’un cop, però la impressió de la primera entrevista, quan va obrir la porta i va aparèixer amb aquella mirada metàl·lica, amb tots els estris a punt, és indeleble. Era un home molt inquietant. No feia por, però sí molt de respecte. Ara que és mort (1925-2016) m’adono que ja semblava una mica de l’altre món. Per a mi, ell és “l’Exorcista”, amb majúscula. El que més en sabia. Després n’he conegut més, una desena. Exorcistes d’ofici, exorcistes que fan por, exorcistes plàcids, sacerdots joves formats deliberadament per a treure dimonis (hi ha cursos, a Roma, per exorcistes), i que exerceixen el seu ministeri a les diòcesis. Perquè teòricament, cada diòcesi hauria de tenir-ne un, però no n’hi ha tants disponibles, i el que passa és que un exorcista cobreix diversos territoris. No hi ha exorcistes a l’atur. A Barcelona cada dia s’asseuen un mínim de 5 persones davant de l’exorcista. Pensen que estan posseïts pel dimoni. Hi ha influències malignes, però de possessions n’hi ha comptades. Gràcies a Déu. El pare Amorth em va confessar que al Diable li agrada més posseir les dones i que el dimoni era un interlocutor “molt hàbil”. La primera vegada que algú li demanava un exorcisme, ell els enviava sempre primer al psiquiatre. Ara bé, quan els psiquiatres li enviaven casos, ell els acollia. En opinió d’Amorth, el dimoni és molt intel·ligent, i va canviant d’estratègia i una és “que tot sembli un transtorn psíquic”. Amorth ha fet més de 70.000 exorcismes al llarg de la seva vida. D’àngels caiguts en sabia com ningú.

A Barcelona cada dia s’asseuen un mínim de 5 persones davant de l’exorcista. Pensen que estan posseïts pel dimoni

El pare Gallego, exorcista dominic que ocupa el càrrec d’exorcista a Barcelona, corrobora que el 50% dels casos no són exorcismes, sinó altres malalties. Naturalment pels exorcistes la part complexa inicial és distingir què és un cas de possessió demoníaca, i què són problemes psiquiàtrics. Un 90% dels exorcismes ho són per influència maligne, i només un 10% són possessions o com ho anomenen els tècnics, “pertorbacions satàniques”.

La normalitat pot ser molt pertorbadora. No cal pensar en pel·lícules amb caps que giren com la de L’Exorcista (1973). A Roma fan uns cursos, en col·laboració amb l’Institut Sacerdots i el Grup d’Investigació i Informació Socioreligiosa (GRIS). Alguns exorcistes coneguts, com Bamonte, Dermine, Palilla o Truqui hi participen assiduament. “Nosaltres no curem a ningú. En tot cas és Déu, qui actua. La gent pateix molt. Estan turmentats pensant que tenen el Diable a dins”, responen quan se’ls demana si aquesta pràctica funciona. Els exorcistes no cobren res, i tenen les agendes més plenes que els ministres.

“Ser exorcista no és ni fàcil, ni agradable, ni divertit”. Però “algú ho ha de fer”, explica resignat el pare Gallego: “L’altre dia una noia em va tirar el Rosari amb força mentre érem a la capella”, comenta des del seu convent en ple centre de Barcelona. En aquests casos, amb molta paciència, “has d’esquivar el cop”.

El dimoni parla a través de la persona posseïda, i les manifestacions es donen a persones però també a objectes, cases, gats… “I també cotxes, Míriam, també cotxes”, m’adverteix.

El moment més estrany de la conversa amb un exorcista és quan et recorda que a tu ja te n’han fet un, d’exorcisme (si estàs batejat). Però l’exorcisme del baptisme és simple, no és solemne.  

El moment més estrany de la conversa amb un exorcista és quan et recorda que a tu ja te n’han fet un, d’exorcisme (si estàs batejat)

Aigua, sal, l’estola i el santcrist solen ser les eines de l’ofici, a més dels textos sagrats i la recitació del ritual amb referència explícita a renunciar a Satanàs. Vade retro. El mal, hi és, no cal que ens ho anunciï un exorcista. I el dimoni forma part de la nostra cultura popular. El poeta Verdaguer es va interessar molt pels exorcismes, i no cal dir que la literatura russa és una literatura on el Diable hi és també molt present. Els Rolling Stones són “ses satàniques majestats”. A la Gran Via de Barcelona han obert una cafeteria Satan i un dels “antro-bars” de l’Eixample és el Satanassa. A Catalunya tenim la Sylvia Lagarda-Mata que ha escrit El Dimoni és català, on revela que de tot Europa som una de les regions més endimoniades: més de 70 mots populars per referir-se al Diable, el manual per fer exorcismes a l’Edat Mitjana provenia de Barcelona. A la Divina Comèdia hi ha tres comtes catalans al Purgatori. A Catalunya tenim més de 12 coves, 29 barrancs, 22 estanys i gorgs, 13 castells i 31 ponts que es refereixen al Diable.  Per Carnestoltes, tornem a visualitzar dimoniets, i potser exorcistes. Redimonis! No en tingueu cap dubte.