En aquests darrers anys, mentre creixia la musculatura de les Diades fins arribar a un històric 48% de suport a les eleccions del 27-S, l’independentisme ha anat cremant etapes com l’Estatut, el pacte fiscal, el referèndum pactat, el 9-N o la declaració unilateral d’independència (DUI). Ara, una nova eina d’autodeterminació va guanyant força com a possible cavall de batalla. El referèndum unilateral d’independència (RUI) es postula com una injecció d’autoestima que tornés a revifar (una vegada més) un procés que compta “amb mala salut de ferro” segons el propi president de la Generalitat, Carles Puigdemont. Amb tot, encara persisteixen molts dubtes sobre la viabilitat d’aquest fenomen polític i la idoneïtat per aconseguir la meta del món sobiranista. Com evitar caure en una repetició del 9-N? En què es diferencia de la unilateralitat d’un RUI a la d’una DUI? Aquestes només són algunes qüestions que s’intenten respondre en aquest reportatge que viatja a través del passat per respondre qüestions del futur.

El 9-N

Davant la impossibilitat de convocar un referèndum pactat amb l’Estat, el 9 de novembre de 2014 es va celebrar un procés participatiu de caràcter no vinculant com a alternativa legal.

La demanda al Congrés dels Diputats d’un referèndum pactat havia estat aprovada al Parlament amb el suport de CIU, ERC, ICV-EUIA i tres diputats del PSC. La CUP es va abstenir, tot i estar a favor del referèndum, per considerar que no s’havia de demanar permís a l’Executiu espanyol. Així doncs, la proposició de llei orgànica fou defensada per una delegació de diputats del Parlament de Catalunya encapçalada per Jordi Turull, Marta Rovira i Joan Herrera. No obstant això, no va ésser admesa a tràmit per 299 vots en contra (PP, PSOE, UPyD, UPN i Foro Asturias), 47 vots a favor (CIU, IU, ICV-EUIA, CHA, PNB, Amaiur, ERC, BNG, Nueva Canarias, Compromís i Geroa Bai) i 1 abstenció (Coalición Canaria).

Després de la multitudinària Via Catalana a la Diada, es va aprovar en el ple del Parlament de Catalunya amb el 79% del vots (només PP i C’s en contra) la “llei de consultes populars no referendàries i d’altres formes de participació ciutadana”. Precisament un 27 de setembre, el president Mas va signar el decret de convocatòria de la consulta. Dos dies després aquest ja era suspès, en un consell extraordinari, pel Tribunal Constitucional, que va admetre per unanimitat el recurs d’inconstitucionalitat presentat pel Govern de Rajoy.

Així doncs, i no sense discrepàncies internes entre els partidaris del 9-N, el president Mas va decidir substituir la consulta per un “procés participatiu”. Aquest succedani tenia com a objectiu “recollir l’opinió dels ciutadans respecte una actuació pública concreta en les fases de proposta, decisió, aplicació o avaluació”. La iniciativa de la convocatòria era responsabilitat del Govern però en la seva finalitat l’execució es basava en el voluntarisme, ja que més de 40.000 persones van oferir-se per custodiar les urnes. La participació estava oberta a tots els majors de 16 anys que estiguessin empadronats en un municipi català. Els catalans que residien a l’estranger o que es trobaven temporalment a fora del país també podien efectuar el seu vot en els locals de participació habilitats a l’exterior. Tot i no tenir efectes jurídics vinculants, en la memòria del resultat, era l’administració competent qui havia de recollir quin era l’efecte de la convocatòria.

Papereta 9N

Segons dades del Govern, un total de 2.344.828 persones van dipositar la seva papereta en una urna. El “Sí-Sí” va rebre un 88,91% dels vots, el “Sí-No” un 10,02% i el “No” un 4,49%. La consulta va ser supervisada per 100 advocats pertanyents al Consell dels Col·legis d’Advocats de Catalunya i 33 membres del Col·legi de Politòlegs i Sociòlegs de Catalunya, que van controlar respectivament 900 meses i 1.300 punts de participació d’arreu de Catalunya.

Arran del 9N, la Fiscalia va imputar a l'Audiència de Barcelona a l’expresident Artur Mas, l’exvicepresidenta Joana Ortega i l’exconsellera d’Ensenyament Irene Rigau. Fins ara tots tres "només" estaven acusats de prevaricació, desobediència greu, usurpació de funcions i malversació de fons públics. Ara, el magistrat ha dictat la resolució que dóna per acabada la instrucció i hauran d'anar a judici per asseure's al banc dels acusats per dos d’aquests presumptes delictes: desobediència i prevaricació administrativa. D’altra banda, l’exconseller de vicepresidència Francesc Homs també està imputat, però com a aforat al ser diputat a Madrid, del seu cas se n’encarrega el Tribunal Suprem. Homs està imputat per desobediència, prevaricació i malversació de fons públics.

La DUI

La declaració unilateral d’independència (DUI) és una proclamació d’un territori que es defineix a si mateix com un estat sobirà, sense un acord formal amb l'Estat del qual s’escindeix. És un exercici d’autodeterminació en la seva màxima expressió.

El precedent més recent d’una ruptura d’aquesta mena el trobem l’any 2008 a Kosovo, una antiga província sèrbia de majoria albanesa. La seva independència es va emmarcar en un context polític i institucional que procedia d’una guerra civil i una intervenció militar de l’ONU. Els infructuosos intents negociadors van culminar amb el no reconeixement de l’autoritat sèrbia per part del Parlament kosovar. El suport d’una part de la comunitat internacional encapçalada per Estats Units va esdevenir un factor decisiu per a que avui en dia Kosovo sigui reconegut internacionalment per més de cent països.

Al seu favor es pot argumentar que en una sentència no vinculant a l’any 2010, el Tribunal de Justícia de la ONU, amb seu a l’Haia, va confirmar que la DUI de Kosovo no va infringir la legalitat. Kosovo també ha sigut reconegut per institucions com el Banc Mundial o el Fons Monetari Internacional.

Per contra, Kosovo va perdre la votació per entrar a la UNESCO, a l’ONU continua vetada per Rússia, una de les cinc grans potències mundials amb potestat per exercir el veto, i en l’actualitat segueix fora de la Unió Europea, ja que fins a cinc estats es neguen a procedir en la seva admissió, entre ells Espanya.

Aquí a Catalunya, la DUI va aparèixer formalment en el programa electoral de la CUP si el 27 de setembre guanyaven les opcions partidàries a la independència, és a dir, si hi havia una majoria absoluta en vots entre Junts Pel Sí i la CUP. Automàticament després de conèixer els resultats electorals la DUI va quedar guardada al calaix i la formació cupaire no va tenir objeccions per admetre que “no s’havia guanyat el plebiscit”. D’aquí es van sembrar les llavors del germà petit de la unilateralitat: el referèndum unilateral d’independència, més conegut com a RUI.

Què és el RUI?

A diferència del 9N, un referèndum unilateral d’independència només pot ser convocat pel Govern, del territori que es vol separar, un cop hagi estat validada la proposta pel Parlament. El RUI implica una votació vinculant i homologable en termes internacionals, i alhora un desacatament amb el propi Estat. Això vol dir que requereix ineludiblement comptar amb garanties i avals supraestatals. Per tant, mentre Catalunya romangui dins l’àmbit espanyol i s’empari dins del seu sistema constitucional no comptarà amb validesa internacional. Com a regla general, el reconeixement internacional no s’obté fins a la proclamació d’independència. Així doncs, encara que sembli contradictori, el RUI és un pas posterior a la DUI.

Tots els precedents existents d’un RUI en el panorama europeu es troben immersos en un context bèl·lic, tal com recorda Hèctor López Bofill, doctor en dret constitucional i autor del llibre Montenegro sí, Catalunya també. La independència dels països bàltics o d’Eslovènia i Bòsnia s’emmarquen en un clima violent pel qual van haver de fer la DUI prèviament al RUI.

Ni els tractats internacionals ni la normativa europea contemplen específicament cap ordenament jurídic pel RUI, de manera que una intervenció supraestatal s’aplicaria segons la casuística i la història de cada territori. En els referèndums pactats entre l’Estat i la nació en qüestió no es té com a costum interferir des dels òrgans internacionals, però l’any 2006, per donar validesa a l’escissió de Montenegro respecte de Sèrbia, la Unió Europea va fixar dues condicions al referèndum: que hi participessin més del 50% de les persones amb dret a vot i que la papereta del “sí” tingués més del 55% dels vots emesos.

Quant a Catalunya, qualsevol altra mena de votació unilateral seria equivalent a la consulta del 9-N, és a dir, una convocatòria amb esperit de referèndum però en la seva oficialitat anomenat un “procés participatiu”.

Qüestió de confiança com a punt d'inflexió

A tot això, al gener es va engegar el full de ruta després d’unes intenses negociacions per assolir la investidura. Aquest full de ruta es preveia d'una durada de 18 mesos i finalitzava amb unes eleccions constituents un cop proclamada la independència. Malgrat això, els terminis trontollen per les més de 60 votacions perdudes pel Govern al Parlament, i sobretot, després que la Cambra catalana tombés els pressupostos per primera vegada a la història just fa una setmana. Com a conseqüència del trencament de l’acord d’estabilitat parlamentària entre Junts pel Sí i la CUP, el president Puigdemont ha decidit sotmetre’s a una inèdita qüestió de confiança el proper mes de setembre.

I heus aquí el punt d’inflexió on el RUI ha entrat definitivament com a actor en el terreny de joc del procés. De ser considerada una opció minoritària defensada per alguns politòlegs a formar part del marc polític independentista. A expenses del resultat de la qüestió de confiança, fins llavors queda tot un estiu on “refer els ponts” que Puigdemont acusa a la CUP d’haver “dinamitat”. Per als seus promotors, el RUI hi pot jugar un paper fonamental, no tan sols com una eina de conciliació, sinó també com un instrument que actuï com a desllorigador del procés.

Posicionament dels partits polítics

A CDC el RUI genera dubtes i presenta opinions dispars. En principi, no contemplen alterar el full de ruta i menys si se senten pressionats per la CUP ara que les relacions travessen un període delicat. Des de la perspectiva convergent, asseguren que estudiaran la proposta pero temen una repetició del 9N i es miren amb recel tot allò que no tingui "base democràtica i reconeixement internacional". No obstant això, el president de la Generalitat, Carles Puigdemont, valorava positivament en una entrevista el RUI com una eina “per enriquir el procés”. D’altra banda, el cap de llista convergent a les eleccions generals, Quico Homs, no és partidari del RUI “perquè els partidaris del “no” el boicotejarien” no participant en el referèndum.

Per la seva part, ERC ha mostrat la seva predisposició a donar suport a la iniciativa. El cap de llista republicà per a les eleccions generals, Gabriel Rufián, ha manifestat que “per Esquerra no serà que no es convoqui”. El número 2 a les llistes republicanes, Joan Tardà, ha declarat que acceptaran incloure el RUI si “ho valida el Parlament”. I la seva secretària general, Marta Rovira, ha admès que el RUI "pot ser un punt de trobada" amb forces favorables al dret a decidir però no independentistes.

Fins ara la CUP és qui s’ha mostrat amb més fermesa per defensar l’opció del RUI. Els cupaires són del parer que no es pot donar una aritmètica política que pugui fer possible el referèndum acordat amb l'Estat, per això, en la seva línia de la desobediència, emplacen Junts Pel Sí a apostar-hi decididament mitjançant una cimera que també aglutini a Catalunya Sí que es Pot i En Comú Podem. De fet, Anna Gabriel ha proposat d’introduir el RUI en el full de ruta per a refer el pacte amb Junts pel Sí i la diputada Mireia Boya ho assenyalava com a garantia per avalar la qüestió de confiança.

Full de ruta de Junts Pel Sí

A tot això, l'emergent efecte del RUI també ha sacsejat al PSC. Els socialistes han anunciat que advocaran per un "referèndum a la canadenca" en la ponència del pròxim Congrés del partit si fracassa la reforma constitucional, fet que ja suposa un primer moviment socialista que ja va més enllà de la postura federalista que havien defensat fins ara. L'esborrany recull que proposarien al conjunt dels espanyols “altres instruments democràtics que establissin les condicions per a, si s’escau, verificar el suport ciutadà a una eventual secessió”. Malgrat això, aquesta tesi xoca frontalment amb la posició del PSOE, que ja ha mogut fitxa perquè la iniciativa no prosperi.

El "RI" de l'ANC

Tot plegat també ha tingut ressò a l'Assemblea Nacional Catalana (ANC). El secretariat de l'entitat civil ha acordat consultar a les seves bases la celebració d'un "referèndum d’independència" (RI). Per l’ANC, el full de ruta que va sortir de les eleccions del 27 de setembre "ha quedat manifestament erosionat" i està disposat a “redissenyar-lo”, motiu pel qual ha posat sobre la taula el RI, la via que consideren “més democràtica, legítima i efectiva” per a la proclamació d’una República Catalana. Per a dur-ho a terme, formularà la següent pregunta amb resposta binària: "Vols que l'ANC exigeixi a les institucions catalanes que convoquin el poble de Catalunya a un Referèndum per DECIDIR sobre la Independència?"

Argumentari de l'ANC per a la consulta sobre el "RI"

En un principi la consulta estava prevista per al 3 de juliol, però finalment s’ha endarrerit fins al dia 15 per a què, segons l’ANC, els militants estiguessin més informats sobre els conceptes que es plantegen. Resulta curiós remarcar que en l’argumentari que han difós en cap cas apareix el concepte del RUI. No obstant això, el RI del qual es refereix l’ANC compleix tots els ítems d’un RUI. Per tant, l’eufemisme que s’empra per esquivar la paraula “unilateralitat” emmascara el referèndum unilateral d’independència sota unes altres sigles. En definitiva, tot plegat contribueix a alimentar les especulacions que el terme unilateral espanta a certs sectors independentistes i que l’estratègia passa per un gir lingüístic que capti més adeptes. 

Eleccions generals del 26-J

Arran dels resultats que han deparat les eleccions generals, la idea del RUI encara cala amb més intensitat entre els seus partidaris. Les opcions d’un referèndum pactat, d’estil escocès o quebequès (que ja no seria un RUI) s’esfumen amb l’àmplia victòria del PP a l’Estat espanyol, on s’ha imposat en tot el territori amb l’excepció de Catalunya i el País Basc. Precisament en aquestes comunitats autònomes ha vençut Unidos Podemos, la única candidatura que defensava obertament la celebració d’un referèndum pactat, tot i que el seu líder, Pablo Iglesias, ja ha declarat que no esdevindria una “línia vermella” en unes hipotètiques negociacions amb el PSOE per formar Govern.

Així doncs, sembla una quimera pensar que en la propera legislatura hi haurà un referèndum per Catalunya, condició indispensable que exigeixen tant CDC com ERC per votar a favor d’una investidura, o com a mínim, abstenir-se. No seria descabellat pensar doncs, que amb aquesta palpable falta de suport, fins i tot certs sectors dels comuns podrien sentir-se atrets pel RUI al constatar la impossibilitat de pactar un referèndum amb l’Estat espanyol.