Vaig aplaudir amb entusiasme les paraules de Puigdemont el dia de la seva investidura quan contestant sobre una piulada que el presidenciable havia fet en memòria de l’afusellament de Carles Rahola li etzibava a Inés Arrimadas que “la grapa del feixisme sobre les nostres vides no la volem mai”. No sé si en la nostra història recent hem tingut un pronunciament tan antifeixista des de les institucions catalanes, però en tot cas, mai és sobrer. L’extrema dreta torna a ser d’actualitat després de cada contesa electoral a Europa –a Àustria fa només uns dies- i els atacs racistes proliferen a casa nostra. I nosaltres ens recordem i ens repetim cada dia la lliçó de l’Holocaust: Mai més, enlloc i contra ningú, rellegint Primo Levi, Hannah Arendt o les pàgines imprescindibles d’aquell Els catalans als camps nazis amb què molts vam descobrir Montserrat Roig i amb ella, l’horror i la necessitat del nostre compromís ètic i polític.
Penso en tots ells aquests dies que amb la CUP estem enllestint una proposició de llei contra el racisme, la xenofòbia i la discriminació i que presentarem ben aviat al Parlament. Aquest text enfoca alguns dels reptes que com a societat tenim pendents avui com el de la islamofòbia, però també alguns d’antics, com l’antisemitisme. L’antisemitisme, diu el DIEC, és la ideologia d’hostilitat contra els jueus com a grup religiós o ètnic. Xavier Antich ampliava i concretava el concepte en l’article La temptació antisemita entenent-lo com l’actitud que condemna un jueu, només pel fet de ser-ho, per allò que s’atribueix a uns altres jueus, tant si això és completament fals com si efectivament s’ha comès.
Fa unes setmanes el Parlament de Catalunya rebia un lluitador pels drets humans a l’Orient Mitjà, referent de primer nivell, el palestí Raji Sourani. La seva compareixença va ser expressament ubicada en la setmana que es commemora la Naqba –“la catàstrofe”-, moment en què recordem que, arran de la construcció de l’Estat d’Israel l’any 1948 el 70% de la població palestina va ser expulsada de les seves llars i 580 pobles foren literalment arrasats amb la creació d’una allau de refugiats que encara avui confien a tornar a casa seva. (Una companya cupaire que ha estat a Idomeni fa uns dies m’explicava com hi ha entre els refugiats d’avui encara descendents d’aquells palestins d’ahir).
La presència de Sourani, treballada durant mesos, va ser proposada per la totalitat dels grups parlamentaris i va posar sobre la taula dades esfereïdores sobre la vulneració sistemàtica dels drets humans i d’apartheid a Gaza i al conjunt de Palestina. En aquesta sessió monogràfica que entra dins la normalitat parlamentària, va aparèixer només tres dies abans una petició de Junts pel Sí, el PP i Ciutadans de fer comparèixer simultàniament a Sourani, l’Uriel Benguigui, representant de la comunitat israelita de Barcelona. En tractar-se de la comissió d’Afers Exteriors del Parlament i proposat expressament per tal de contestar el palestí Sourani, vaig imaginar que el paper de Benguigui no era cap altre que justificar l’injustificable des de la mirada d’Israel.
El debat a la comissió d’Exteriors era de naturalesa política i per tant em vaig limitar a discutir la conveniència d’una compareixença precipitada d’un representant d’Israel
No vaig entendre en cap moment que el debat que havíem d’obrir sobre l’oportunitat de la compareixença de Benguigui fos un debat en termes religiosos o culturals. El debat a la Comissió d’Exteriors era de naturalesa política, òbviament, i per tant em vaig limitar a discutir la conveniència d’una compareixença precipitada d’un representant d’Israel –en aquest sentit el diari de sessions és testimoni que en cap moment vaig utilitzar cap terme religiós o cultural- a la mateixa taula d’aquell que ens venia a explicar com moren els nens a les cases de Gaza fruit precisament dels atacs militars israelians. No hi ha cap dubte, les estructures estatals d’Israel són les culpables de les morts indiscriminades de centenars de palestins cada any. Penso, per exemple, en la Houda Ghalia que va veure com morien set membres de la seva família –els seus pares i cinc germans- mentre celebraven un pícnic a la platja de Gaza. D’aquestes morts innocents en són responsables els militars israelians.
La pitjor resposta a aquesta situació tan greu –i per cert, impune- seria confondre la responsabilitat de l’Estat Israelià amb la cultura i la religió jueva. És a dir, ens faríem molt mal tots plegats per tal de reconèixer aquestes sistemàtiques vulneracions de drets humans a Gaza i per garantir que no es repeteixen que per a la resolució del conflicte ubiquéssim el judaisme aquí enmig. Hem de poder separar netament Israel de la comunitat jueva i per tant, com deia Antich, no acusar ningú pel seu caràcter de jueu, només faltaria.
En les meves paraules a Benguigui vaig errar estrepitosament si en algun moment es va poder entendre que anaven referides a la seva condició de jueu
En les meves paraules a Benguigui vaig errar estrepitosament si en algun moment es va poder entendre que anaven referits a la seva condició de jueu, perquè jo m’hi vaig referir, per context, en tant que representant d’Israel. Si no venia com a ambaixador polític d’Israel, vaig ficar la pota, no hi ha dubte, tot i que llavors no entenc en quina qualitat compareixia a parlar de Gaza i Palestina en la comissió d’Exteriors.
Espero haver aclarit tant d’enrenou, en la responsabilitat que ha de ser col·lectiva per la defensa dels drets humans arreu del món, convençut que el compromís contra el racisme, i per tant contra l’antisemitisme, porta escrit allò de Mai més, enlloc contra ningú. Aquí i a Palestina.
Benet Salellas és diputat de la CUP-Crida Constituent