L'article 155 semblava ben enterrat, però Xavier García Albiol va encarregar-se de desenterrar-lo aquest dilluns. Va ser en resposta a la presentació de la llei de transitorietat jurídica i va dir que seria una "mesura extrema", però, arribat el cas, va afirmar que "ho aplaudiria". Aquest dimarts s'hi sumaven diversos diaris editats a Madrid, que en els seus editorials instaven l'Estat a respondre amb la seva aplicació. No obstant això, la complexitat d'aquest mecanisme mai utilitzat en dificulta la seva aplicació.

El ja famós 155 estableix que, si una comunitat autònoma no compleix les seves obligacions, o "atempta greument l'interès general d'Espanya", el govern central pot "adoptar les mesures necessàries" per forçar aquesta comunitat al compliment de les seves obligacions o per protegir l'interès general. Per fer això, podrà donar instruccions a totes les autoritats de comunitats autònomes.

Abans d'aquestes mesures i instruccions, però, caldria un requeriment previ al president de la comunitat. Si aquest requeriment no fos atès, abans de poder ser aplicat el 155, seria imprescindible l'autorització prèvia de la majoria absoluta del Senat.

Una primera dificultat ve amb el requeriment al president de la comunitat autònoma, indispensable abans d'anar al Senat. En el seu estudi sobre l'article 155 a Comentarios a las Leyes Políticas: Constitución Española de 1978 (1988), el jurista José María Gil-Robles diu que el requeriment ha de ser "acuradament motivat o fundat en dret", per evitar possibles conflictes.

Gil-Robles també recomana fixar un termini per a la seva acceptació o rebuig, perquè ni la Constitució ni el reglament del Senat estableixen aquest termini. Si el president de l'autonomia no contestés en el que considera un "termini raonable segons la bona fe", llavors es donaria per rebutjat. El requeriment també pot contenir indicacions sobre les mesures que l'Estat creu que s'han d'adoptar.

Si el requeriment del govern central no fos atès pel govern autonòmic, el 155 passaria al Senat. A diferència del Congrés dels Diputats, el PP té majoria absoluta a la cambra alta espanyola. Però, en tractar-se d’un mecanisme excepcional, el procés no és justament senzill ni curt.

En tractar-se d'un mecanisme excepcional, el procés d'aplicació del 155 no és precisament senzill ni curt

El complex camí del Senat

El recorregut que hauria de fer al Senat està recollit en el mateix reglament de la cambra alta, en l'article 189. En primer lloc, el govern espanyol hauria de presentar al president del Senat un escrit on es detallessin el contingut i abast de les mesures proposades, així com la justificació d'haver-se realitzat el requeriment al president de la comunitat autònoma i la del seu incompliment.

A continuació, la Mesa del Senat hauria de remetre aquest escrit i la documentació annexa a la Comissió General de les Comunitats Autònomes, o a la comissió conjunta especial que es creés per a aquesta qüestió, seguint el que estableix el reglament de la cambra. En aquesta comissió podria intervenir qualsevol senador i, en principi, sense límit de temps. Això facilitaria el filibusterisme parlamentari.

Llavors aquesta comissió, a través del president del Senat, enviaria un requeriment al president de la comunitat perquè, en el termini que es fixi, remetés "els antecedents, dades i al·legacions que consideri pertinents" i perquè designés, si ho cregués procedent, la persona que assumiria la representació.

Després, la comissió formularia una "proposta raonada" sobre si és procedent o no l'aprovació de la sol·licitud del govern central, amb les condicions i modificacions que considerés oportunes. Finalment, el ple del Senat sotmetria a debat aquesta proposta, que comptaria amb dos torns a favor i dos en contra de vint minuts cadascun, a més de les intervencions dels portaveus dels grups que ho demanin, també vint minuts cadascun. Conclòs el debat, la proposta hauria de ser aprovada amb la majoria absoluta.

El PP compta amb els vots. Però, a poc més d’un mes pel referèndum, i sense les lleis del referèndum i de transitorietat aprovades (ni tan sols admeses a tràmit al Parlament), el 155 sembla un mecanisme ja caducat. En circumstàncies ordinàries, serien uns tres o quatre mesos de tràmit. Sense anar més lluny, malgrat que Albiol el consideri “plenament vàlid”, el portaveu del PP al Congrés, Rafael Hernando, va pràcticament descartar-ho a mitjans d'agost "per raons temporals i jurídiques". El compte enrere continua avançant.

En circumstàncies ordinàries, serien uns tres o quatre mesos de tràmit

Copiat i mai aplicat

L'article 155 de la Constitució Espanyola està inspirat en l'article 37 de la Llei Fonamental (Constitució) d'Alemanya. L'article alemany reconeix la figura de la "coerció federal" i estableix que "si un Land no complís els deures fonamentals que la Llei Fonamental o una altra llei federal li imposen, el Govern Federal, amb l'aprovació del Bundesrat (Consell Federal, cambra alta alemanya), podrà adoptar les mesures necessàries per obligar el Land al compliment d'aquests deures per via coactiva federal". El govern federal "té el dret d'impartir instruccions a tots els Länder i a les autoritats dels mateixos".

La principal diferència entre tots dos articles és que, en el cas espanyol, és necessari un requeriment previ a les autoritats de la comunitat autònoma. També en el cas espanyol contempla "atemptar greument l'interès general", quan en el cas alemany és simplement l'incompliment de lleis federals.

Malgrat que té un procediment establert, en el que coincideixen molts juristes consultats per El Nacional és que l'article 155 no s'ha aplicat mai —com tampoc a Alemanya— i no hi ha una llei que el desenvolupi. Per tant, seria terreny desconegut. Per altra banda, aquest també tindria els seus límits. Una cosa és donar instruccions a una autoritat i una altra suspendre o intervenir una comunitat autònoma.

L'alternativa: Seguretat Nacional

A part de l'article 155 de la Constitució Espanyola, el govern central té una altra alternativa sobre la taula: podria declarar una "situació d'interès per a la seguretat nacional", a través de la Llei de Seguretat Nacional. Va ser una eina creada el 2015, després d'un acord entre el PP i el PSOE, que els partits independentistes catalans van portar al Tribunal Constitucional. Però no van tenir èxit.

Aquesta normativa, que pot activar-se a través d'un real decret (sense tots els tràmits que requereix l'aplicació del 155), facultaria el president del Govern espanyol per decretar una "situació d'interès per a la seguretat nacional" i organitzar una estructura que garanteixi "la defensa d'Espanya i els seus principis i valors constitucionals".

La declaració d'aquesta situació excepcional requeriria incloure "la definició de la crisi", "l'àmbit geogràfic del territori afectat" i "la duració i, en el seu cas, possible pròrroga". També contempla el possible "nomenament d'una autoritat funcional". En aquest cas, s'haurien de "determinar les seves competències per a dirigir i coordinar les actuacions que procedeixin".

Malgrat Xavier García Albiol i els editorials d’alguns diaris de Madrid, el govern espanyol no contempla per ara aquestes opcions. La resposta també vindrà condicionada per l'actuació del Tribunal Constitucional, ara dotat de capacitat sancionadora.