Tretze dels analistes polítics als quals el president Artur Mas i el seu entorn han parat més l'orella durant els seus anys de govern han respost aquesta pregunta curta i plena de tallants. El futur de l'expresident de la Generalitat és un dels debats que configuren la refundació de CDC i, per tant, un dels que defineixen el rumb del procés sobiranista.

Artur Mas no sabia fins a quin punt tenia raó quan va pronosticar que, segons com, la seva aposta pel pacte fiscal podria desembocar en “territori desconegut”. Ell mateix és ara dins d'aquesta terra ignota, ingrata i feréstega. Hi ha una diferència, però. Mentre que el destí del procés que ha liderat té punts d'incertesa, el destí de Mas és tot a les mans de Mas, perquè CDC seguirà el que ell els proposi.

Al partit que ha estat hegemònic en l'espai central del catalanisme, el debat sobre l'esdevenidor de Mas ha estat subterrani i a mitja veu. Perquè té problemes més greus, perquè l'expresident és encara el seu principal actiu i potser per com s'ha articulat el mecanisme de refundació, al voltant de dos processos separats. Un tracta de la renovació de la direcció del partit i el rumb ideològic que ha de prendre i està en mans dels actuals dirigents. L'altre, pilotat pel mateix Artur Mas, consisteix en la construcció d'una plataforma amb noves veus que ha de convergir amb el nou partit. 

La qüestió de quin paper ha de reservar-se a Mas en l'organització resultant de tot plegat també ha suscitat aquestes dues últimes setmanes un debat públic més intens entre alguns dels que aquí responen, que han estat els articuladors d'una part de les idees i suports intel·lectuals del que s'ha anomenat masisme, una simplificació que tot just serveix aquí per a situar aquestes opinions en un entorn i explicar la selecció dels personatges. En qualsevol cas, la mateixa varietat de respostes i matisos dels interrogats desmenteix altres simplificacions malicioses o prejudicis distorsionadors.

Francesc-Marc Álvaro
Analista polític i professor de la Facultat de Comunicació i Relacions Internacionals Blanquerna (URL). Escriu a La Vanguardia.

És important que ajudi a impulsar i cohesionar el nou partit sense que el seu pes innegable freni la necessària creació d’una nova cultura política

Com ja he deixat escrit, cal partir d’aquesta pregunta: fins a quin punt resta suports el Mas vinculat al pujolisme i les retallades al Mas convers al sobiranisme, querellat per la Fiscalia i referent de les classes mitjanes que voldrien una independència endreçada i sense més ensurts del compte? L’expresident té un capital polític enorme i una autoritat indiscutible, però caldrà ser molt intel·ligents i estratègics per trobar el lloc exacte en què ambdós atributs poden ser més eficients i ben aprofitats.

Pel que fa al nou partit, és important que Mas ajudi a impulsar-lo i cohesionar-lo sense que el seu pes innegable freni la necessària creació d’una nova cultura política, a partir de la millor herència de CDC i de noves visions. No és una funció fàcil, òbviament. Un nou partit exigeix poder pensar-ho tot amb llibertat i demana saber aprofitar el millor de cadascú, sense confondre projecte, idees i trajectòries personals. Cal posar els llums llargs i fugir del tacticisme.

Pel que fa al procés per l’Estat català independent, Mas és la figura institucional amb més prestigi i projecció internacional. És un explicador de primera i referent per a amplis sectors que no entendrien que no hi participés en lloc destacat. Cal aprofitar la seva experiència per reforçar la seriositat i vocació constructiva d’aquesta via.

Pilar Rahola
Periodista i escriptora. Autora de la biografia La màscara del rei Artur. Columnista de La Vanguardia.

Es mereixeria ser president de la República catalana quan la tinguem

Artur Mas no hauria de tornar a presentar-se a les eleccions autonòmiques. Ell no tornarà a ser president de la Generalitat autonòmica. Puigdemont és el candidat natural de CDC i altra cosa seria un embolic. Mas té una importància i una categoria política i moral enorme. És qui més se l’ha jugat en tot aquest procés. Ha d’estar molt present al seu partit i en el procés català, del qual n’és un dels líders naturals més rellevants. A més, està reorganitzant el centre polític català. Hauria de presidir un executiu de CDC amb poder de manar, acompanyat d’una direcció del partit molt lleugera, de tipus anglosaxó. I es mereixeria ser president de la República catalana quan la tinguem.

Joan B. Culla
Catedràtic d’Història de la UAB. Columnista a El País.

Ha de fer no un pas al costat sinó dues passes endarrere i foc nou, gent nova, cares noves al partit

Mas ha pilotat una metamorfosi colossal de CDC aquests primers quinze anys de segle. Sense ell hauria estat impossible transformar el partit de l’autonomisme i el peix al cove en un partit independentista. Ara ha d’acabar la feina, el procés de reencarnació de l’ànima de 40 anys de Convergència en un cos nou i l’abandonament del cos pujolista. Ell ha de culminar aquesta tasca.

Tot plegat tindrà conseqüències serioses. Si aquest canvi surt mig bé, el partit resultant no tindrà mai les dimensions de CDC. Serà un partit que farà el 20% o 25% dels vots. El mapa polític català ha canviat molt. I quan es tanqui aquesta reencarnació, Artur Mas ha de fer no un pas al costat sinó dues passes endarrere i foc nou, gent nova, cares noves al partit.

Salvador Cardús
Catedràtic de Sociologia a la UAB. Escriu a La Vanguardia i a l’Ara.

No tinc gens clar que hagi de presidir el nou partit de manera executiva, perquè restaria credibilitat al mateix procés de renovació

Crec que després de prendre la decisió d’apartar-se del Govern, i sense entrar a valorar l’oportunitat d’un gest que ja està fet, Artur Mas hauria d’entendre allò tan vell –i segons com, cruel– que “a la taula d’en Bernat, qui no hi és, no hi és comptat”. A més, s’hauria d’abstenir d’entrar a discutir les dinàmiques governamentals i parlamentàries, si més no, mentre semblés que està ressentit per la retirada. És la millor manera de preservar la seva valuosa herència política. En relació al procés sobiranista, s’hauria de limitar als contactes internacionals.

Pel que fa al seu futur, si fos el seu amic, li hauria recomanat un temps de vacances i la retirada al món professional. Com a ciutadà, penso que pot exercir la seva autoritat moral per conduir la refundació de CDC i garantir-ne una veritable i profunda transformació, amb substitució radical dels actuals lideratges. Però no tinc gens clar que l’hagi d’acabar presidint de manera executiva, perquè restaria credibilitat al mateix procés de renovació.

La possibilitat d’una futura presidència de la República catalana sempre hi seria. Però per a això caldrien tres coses: ser República, que fos presidencialista i que el país el reclamés. Massa coses, ara mateix, per poder fer pronòstics.

Vicent Sanchis
Director d'El Temps i articulista a El Punt Avui, Nació Digital i El Món.

Pel que fa al partit, al seu partit, això sí que és clar: no pot fer més passos al costat

Al país dels mil i un debats se n'acaba d'obrir un altre. Es tracta de saber exactament quin paper pot fer Artur Mas al denominat “procés” i al nou partit que ell mateix està embastant. Sobre el primer punt, els déus proveiran. N'hi ha que li volen adjudicar feina a l'estranger com a ambaixador pocpotenciari de “la causa catalana”. És una opció. Mas porta corbata, parla idiomes i sap de què parla. És una bona possibilitat, però els camins del nostre procés són inescrutables. Potser sí. Que ho decideixi ell.

Pel que fa al partit, al seu partit, això sí que és clar. Artur Mas no pot fer més passos al costat. Ha de liderar el nou artefacte per voluntat pròpia, a petició de la majoria dels convergents, que li concedeixen tota l'autoritat moral i l'eficàcia estratègica, i per necessitat estricta de la centralitat política d'aquest país, que ha girat tant a l'esquerra que podria acabar com a protectorat de Veneçuela. Mas és necessari en aquest precís lloc i només des de la mala fe o des de la ira de la dita esquerra se li pot negar el pa, la sal i el lideratge.

Agustí Colomines Companys
Director de l’Escola d’Administració Pública de Catalunya. Columnista a El Nacional, Economía Digital i El Punt Avui. Va estar al capdavant de la Casa Gran del Catalanisme i de la Fundació Cat-Dem.

Ha de ser un referent per a la nova Convergència sobiranista i cal que es dediqui a liderar el combat d’idees

Aquest no és el problema. Des d’un punt de vista institucional, està clar que ja ha entrat en la categoria d’expresident i cal que exerceixi aquesta funció amb la més alta dignitat. La dolorosa decisió de renunciar a la investidura cal culminar-la reforçant la figura avui més important de CDC: el president Carles Puigdemont. Tothom n’ha de ser conscient, atès que els enemics són lluny i a prop a la vegada, dins i fora de les files sobiranistes.

L’actual procés sobiranista ha provocat moltes crisis i ha fet saltar pels aires moltes certituds. El gir independentista de CDC sota el guiatge d’Artur Mas va propiciar una persecució judicial del partit en tota regla. El lamentable és que, com es constata en el cas de la família Pujol, hi havia on trobar. Els unionistes recalcitrants i l’esquerra unionista i independentista s’abonen a la tesi que el problema no eren els Pujol, sinó CDC en el seu conjunt. Calia destruir CDC, gairebé com si es tractés d’una qüestió de vida o mort, perquè així s’impedia que l’independentisme triomfés. A Mas el va fer fora aquesta idea i no pas la CUP. Els anticapitalistes en van ser l’instrument, perquè tenen una cultura política primària, dogmàtica i de poca volada. Ningú no ha pogut sostenir les acusacions de corrupció contra Artur Mas –o Xavier Trias– més de quinze dies i, tanmateix, el rum-rum per no investir-lo president va ser aquest.

Certament, CDC està en crisi. És una crisi de materials, perquè li manquen idees noves, viu en estat de xoc, molts dirigents gasten una supèrbia que els enfonsa i l’entorn bascula entre l’adulació o la negativitat tòxica. Qui ha de refer el partit sense el qual no seríem on som precisament perquè ha adoptat l’independentisme? Algú que no estigui identificat amb el passat; algú que tingui idees i sàpiga defensar-les; algú que sigui porós a les noves formes de fer política; algú que no menystingui el treball en col·laboració; algú pròxim al territori; algú que sàpiga dirigir; algú que tingui carisma; algú que sàpiga connectar amb la gent jove... És aquesta persona Artur Mas? No. Artur Mas ha de ser un referent per a la nova Convergència sobiranista i cal que es dediqui a liderar el combat d’idees des de la posició privilegiada que li dóna haver liderat la transformació més important del catalanisme moderat des del 1974.

Si Artur Mas vol contribuir de veritat a la regeneració política de Catalunya i fer que la futura República catalana no sigui una república bananera on fins i tot ell mateix pugui optar a liderar-la, cal que abans ajudi a consolidar un espai polític modern, progressista, net.

Jordi Graupera
Filòsof. Escriu a La Vanguardia.

Crec que hauria de deixar a Puigdemont tot el marge per, des del poder, organitzar el món convergent al seu voltant

Intuïtivament, crec que hauria de marxar del país un any com a mínim i deixar a Puigdemont tot el marge per, des del poder, organitzar el món convergent al seu voltant. Deixar que Darwin i l'audàcia dels joves facin el que ha de passar a CDC, escriure un llibre sobre què vol i què ha après –unes memòries-assaig–, fer una sèrie de conferències en una gran universitat anglosaxona o francesa i aleshores tornar si vol continuar fent política. Comprovar si CDC s'ha convertit en un partit que vol estirar el xiclet o en el partit que la independència necessita. En el primer cas, que es posi a fundar-ne un de nou independentista i presentar-se a les eleccions. En el segon cas, que es posi al servei del partit.

Ferran Sáez
Professor de la Universitat Ramon Llull. Columnista a l'Ara.

És qualsevol cosa menys un cadàver polític

Des de la perspectiva de l'Estat espanyol, des de l'aparell judicial fins a la policia, passant pel govern de Mariano Rajoy o els barons del PSOE, Artur Mas era una figura que calia abatre. "Caça major", com ell mateix es va definir. Ho van provar de totes maneres (informes policials falsos, pressions als periodistes...) i al final van haver de recórrer a la infiltració en les assemblees de la CUP. Tal com va passar el 1992, l'assemblearisme va ser l'eina essencial per tallar el cap a l'independentisme.

Tot plegat té noms i cognoms, evidentment. S'acabaran sabent, com els del 92: hi ha fotos i algunes ja s’han publicat. Avui la tasca d'Artur Mas és la de refer l'únic projecte sòlid d'emancipació nacional que ha tingut la Catalunya moderna. No parlem doncs de qualsevol cosa... El lideratge de Mas era claríssim fins que la pinça entre el ministre de l'Interior i els hereus de la FAI el va escapçar. En aquest mentrestant, hi ha moltes coses substancials que es mouen. Mas és qualsevol cosa menys un cadàver polític.

Josep Martí Blanch
Director de l’agència de comunicació Forwards. Exsecretari de Comunicació del Govern d’Artur Mas. Escriu a El Periódico.

Aprofitar la seva auctoritas per empènyer la construcció de nous lideratges

Un aval imprescindible i un actiu polític molt rellevant en un projecte que ha de tenir, d'arrencada, un caràcter col·lectiu i que des del minut u ha de servir per bastir nous lideratges de present i futur. En aquest sentit, el paper de Mas és aprofitar la seva auctoritas per empènyer la construcció d'aquests nous lideratges. Amb tot, crec que el més rellevant en tot aquest procés de refundació de CDC és el paper que hi juguin les idees. A qui es vol representar i per a què.

Albert Sáez
Director adjunt d’El Periódico.

Sense una nova legitimació de la militància ho tindrà molt difícil

El paper de Mas l'haurien de decidir en primer lloc els militants de la nova CDC. Sense una nova legitimació de la militància ho tindrà molt difícil per recuperar el lideratge social. Per tant, Mas ha de decidir si es presenta a liderar la nova Convergència per acabar el que va començar o per redreçar el que no va acabar.

Marçal Sintes
Analista polític i professor de la Facultat de Comunicació i Relacions Internacionals Blanquerna (URL). Columnista a El Periódico.

La nova CDC acceptarà el que ell consideri millor

La decisió que afronta Artur Mas –la nova CDC acceptarà el que ell consideri millor– és difícil i entranya una gran complexitat. Sens dubte, que ell estigui encarrilant i arbitrant en la transformació de CDC és positiu. Però, i després? Cal que se situï en primera línia de foc o que ocupi un pla secundari? O, fins i tot, que busqui superar la batalla partidista i adoptar una posició més de país?

La resposta depèn de quina sigui l'anàlisi que acabi fent Mas sobre com evolucionaran a curt i mitjà termini el partit i el país. És un analista agut, però, com dèiem, es tracta d’un càlcul gens senzill, gens. Endimoniat. Sotmès a tot tipus de contingències i incerteses.

Miquel Puig
Economista. Era el número 5 a la llista per Barcelona de DiL al Congrés. Escriu a l’Ara.

Ha d’anar a tot o res. A mitges no pot ser

Que CDC es mantingui com un partit important en el mapa polític català no és una cosa garantida. La refundació té prou elements de confusió perquè surti malament.

L’opció triada pels militants és crear un partit nou fusionant la seva millor tradició amb una plataforma de gent nova que organitza el mateix Mas. Al mateix temps s’ha de triar una nova direcció per al nou partit procedent de la vella CDC, cosa que és una mica incoherent amb l’anterior, perquè els que han de venir a la nova plataforma no acceptaran els vells dirigents, que tampoc no voldran deixar d’aspirar als càrrecs.

CDC ha estat sempre un partit ideològicament confús a l’entorn de les reflexions de Jordi Pujol. Crec que ara no han reflexionat prou i no saben bé on posar-se.

En aquest context, Mas té dues opcions. Una és apartar-se del partit i reservar-se, com De Gaulle. Si la nova CDC no se’n surt, sempre el podran tornar a buscar. Això tindria molt sentit. L’altra opció és que ell lideri el procés, implicar-se a fons i no deixar que es formi un equip directiu de la vella CDC que dificulti la captació de nova gent.

Artur Mas ha d’anar a tot o res. A mitges no s'hi pot quedar. Fer de president honorari seria un gravíssim error perquè ni lidera res ni quedaria reutilitzable. I em sembla que és el que està fent.

Toni Aira
Periodista i professor de Comunicació Política a la URL. Escriu a El Món.

A partir del congrés del partit, el seu poder no hauria de ser executiu

Artur Mas no és un gerro xinès. No només perquè encara no està amortitzat políticament sinó, sobretot, perquè fins ara no ha fet més que sumar al seu partit i a la causa que defensa en clau de país.

Li podran retreure que no ha tingut la millor sort i que, com tothom, ha comès errors, però de no haver estat per ell i la seva aposta sobiranista, avui Convergència potser no tindria ni l'opció de reinventar-se. Ell va triar Carles Puigdemont com a relleu seu al capdavant de la Generalitat. Un gran encert, entre d'altres de previs i rellevants. Per tant, ell ha de ser el referent del nou partit, com Jordi Pujol ho va ser de CDC (però diferent). Aquest espai polític no en té segurament cap de millor. Així, Mas, que l'ha triat, haurà de donar aire a Puigdemont com a president (i presidenciable) i haurà d'impulsar una nova direcció profundament renovada. A partir d'aquí, del congrés del partit, el seu poder no hauria de ser executiu i així influirà molt més.