Tal dia com avui de l'any 1977, fa 40 anys, els ciutadans estaven convocats a les urnes en el primer exercici de democràcia –ergo de sobirania popular– des de la Segona República espanyola. Es triaven les Corts constituents que havien de redactar la vigent Constitució espanyola. Havien passat 41 anys i 4 mesos des d'aquell 16 de febrer de 1936, la tercera i darrera convocatòria d'uns comicis generals. Més de 15.000 dies –quasi dues generacions– separaven 1936 i 1977. Temps per a una guerra civil (1936-1939) mortífera que va tenir tots els elements d'una guerra de neteja ideològica. Temps per a una llarga i tenebrosa dictadura, la de Francisco Franco, que va fer recular la societat catalana i l'espanyola al segle de les ombres, del caciquisme i de la superstició. Temps per a forjar una cultura social, a bastament estesa i sòlidament assentada, fonamentada sobre el terror. La por a pensar, la por a parlar, la por a escriure. La por a anar a la presó, la por a perdre la feina, la por a morir en la misèria. El terror que infonia la totalitat del brutal aparell repressor del règim. Un univers que anava des de les “adhesiones inquebrantables” fins a les porteres, conserges i serenos agraïts, passant pels terribles cossos de seguretat de l'Estat.
Cartells electorals per terra i a la façana de la Universitat de Barcelona
El 15 de juny de 1977 no va ser el despertar d'un llarg malson. Ni tan sols el despertar d'una ressaca de vi roent o d'anís de garrafa. Per la gran majoria d'aquella societat va ser alguna cosa semblant a una estranya barreja de por, d'inquietud i d'esperança; com la que senten els nens i les nenes el primer dia d'escola de la seva vida. I mai més ben dit. Els catalans i les catalanes, de cop i volta, superaven la condició de súbdits del règim per convertir-se en ciutadans d'un Estat. Sense cap més experiència que les quatre coses que se sabien –perquè s'havien difós des del món cultural i polític de la clandestinitat– i les quatre coses més que es veien per aquella finestra censurada anomenada televisió que, en comptagotes, els mostrava una Europa democràtica, culta, civilitzada i rica. La somiada Europa que ens han robat era l'antítesi del règim franquista. L'antítesi d'un país gris, atàvic i monolític; de futbol, de toros, de processons, de No-dos i de festivals de “coros y danzas”.
Catalunya i Espanya són dues realitats diferenciades. Ho són avui i ho eren el 1977, amb totes les limitacions que imposaven 41 anys i 4 mesos de condemna i aïllament en la masmorra més profunda i tenebrosa de la dictadura. Un simple cop d'ull a les candidatures presentades a les respectives societats ho apunten clarament. I els resultats electorals ho confirmen. Adolfo Suárez, el pretès gran arquitecte de la “modèlica” Transició, va crear un partit d'abast estatal inspirat en la dreta gaullista francesa i en la democràcia cristiana italiana. Però amb elements del règim franquista oportunament reciclats. La Unió de Centre Democràtic (UCD) es presentava com el garant per portar Espanya cap a un nou règim polític sense vessament de sang. Aquest discurs era el seu principal –i quasi segurament l'únic– actiu: trencava amb una llarga tradició hispànica –que remuntava al segle XVIII– i que relacionava canvis de règim amb carnisseries humanes.
Felipe González, Alfonso Guerra i Manuel Chaves, la tríada capitolina del congrés de Suresnes (1974) havien transportat un PSOE històric que llanguia en mil guerres internes –ideològiques i personalistes– cap a una pretesa contemporaneïtat que renegava del marxisme: Madrid bé que val una missa, devien pensar. Santiago Carrillo (PCE) i Manuel Fraga (AP), ubicats a l'esquerra i a la dreta de socialistes i centristes, respectivament, completaven el quartet de grans opcions estatals. Una oferta irrebutjable presentada sobre el taulell de negociacions del canvi de règim que es pretenia sense soroll de sabres ni vessaments de sang. Suárez, González, Carrillo i Fraga, tots ells aliats polítics de Joan Carles I, designat successor per Franco a títol de rei, si van tenir un mèrit, va ser l'habilitat sociològica i antropològica de saber llegir la cultura del terror que havia tenallat la societat espanyola durant la dictadura. I saber imaginar la forma de construir una Transició que conservés el nervi ideològic de la por. Allò de canviar les coses perquè res no canviï.
Santiago Carrillo i Gregorio López Raimundo en un cartell electoral del PSUC
Míting d'ERC, encara no legalitzada i integrada a la coalició Esquerra Catalana-Front Electoral Democràtic
En canvi, a Catalunya van sorgir –o ressorgir– opcions polítiques profundament arrelades amb la història i la societat catalana. Al marge dels partits d'obediència estatal, Jordi Pujol va encapçalar el Pacte Democràtic per Catalunya, una coalició que agrupava Convergència, el PSC, el Reagrupament socialista de Josep Pallach, llavors ja difunt, l'Esquerra Democràtica (EDC) de Ramon Trias Fargas i el Front Nacional de Catalunya de Josep Andreu i Abelló. I que es presentava amb la reivindicació prioritària de l'autogovern de Catalunya. Un detall importantíssim –que en cap cas es pot obviar– que marca les profundes diferències –d'interessos i d'objectius– entre les societats catalana i espanyola. En l'oferta electoral catalana hi figurava, també amb el mateix objectiu prioritari, la coalició Esquerra de Catalunya-Front Electoral Democràtic, que agrupava l'Esquerra Republicana –encara il·legal, a diferència del PCE–, el Partit del Treball i Estat Català. Una dualitat d'ofertes –l'estatal i la catalana– que explica la fragmentació tradicional –i democràticament saludable– del Parlament de Catalunya.
El president del Govern espanyol i líder de la UCD, Adolfo Suárez, amb Carles Sentís i altres membres dels centristes a Catalunya
Els resultats –la mare dels ous– van posar en relleu aquesta dualitat, tan sobiranament incòmoda per als poders polítics i econòmics espanyols. Els resultats a l'Estat, a escala global, li van donar una victòria ajustada a la UCD, que amb 6.310.391 vots (el 34,44%) i 166 diputats es legitimava per governar en minoria. La suma de vots centristes i de Alianza Popular –el partit de Fraga, que va obtenir poc més d'un milió i mig de vots i 16 diputats– dibuixaven un escenari sociològic i ideològic escorat clarament cap a la dreta i amb una important participació d'elements reciclats del règim franquista situats en llocs estratègics del poder. “La reserva espiritual de Occidente” del franquisme sociològic més dur i més caciquil, amb l'emprimació del vernís de modernitat i d'oberturisme que, des de l'esquerra, representava el PSOE, amb 5,3 milions de vots i 118 diputats. El PSOE de González que va arraconar el PCE de Carrillo –la força més activa durant la postguerra en la clandestinitat– a una discreta posició, amb 1,7 milions de vots i 20 diputats.
A Catalunya, en canvi, van guanyar clarament les esquerres i el catalanisme. Als antípodes d'Espanya. Per circumscripcions electorals, els socialistes catalans liderats per Joan Reventós –el PSC (Congrés) i la Federació Catalana del PSOE– es van imposar en el còmput global amb la victòria a la demarcació de Barcelona. El Pacte Democràtic ho va fer a Girona i a Lleida. I els Centristes de Catalunya –una sucursal política sense cap tipus de poder ni d'influència de la UCD– ho va fer a Tarragona; però a molt poca distància –centenars de vots– del Pacte Democràtic i del PSUC. En conjunt: PSC, 15; Pacte Democràtic (CDC), 11; UCD, 9; PSUC, 8; Unió del Centre i la Democràcia Cristiana de Catalunya, 2; Esquerra Catalana, 1; i Aliança Popular, 1. Aquell dia que vàrem anar a l'escola. O hi vàrem tornar després de 41 anys i 4 mesos.
Joan Reventós, líder de la candidatura del PSC (C) i el PSOE que va guanyar les eleccions del 15-J, durant la nit electoral