Cunyats al marge, confies en el criteri de la teva família? Confies en l'opinió dels teus amics? Probablement no en la de tots, o no en tots per igual, però ben segur que molt més que en el criteri d'un desconegut. O no ets d'aquestes persones que escolta amb més atenció l'opinió d'un amic sobre un problema mèdic, basada sempre en la més rigorosa experiència, que la de l'especialista que t'acaba de diagnosticar?
Que confiem més en fonts secundàries i en persones conegudes és un èxit de la mediatització i la comunicació interpersonal. Un patró de conducta ben adquirit que apliquem a tots els àmbits de la nostra vida, també al polític.
La manca de confiança i credibilitat en els polítics, en les fonts primàries, s'inicia amb la mediatització. A partir d'aquesta etapa de la comunicació política, quan els mitjans de comunicació esdevenen un poder autònom (el quart poder), els ciutadans s'avesen a confiar més en fonts secundàries que en les primàries. Per dir-ho d'altra manera, es refien més del què diuen els periodistes i experts que relaten i analitzen l'actualitat política que dels seus protagonistes.
Fes la prova: sintonitza una roda de premsa de qualsevol polític i descobriràs sorprès que, quan diu que el sol surt per l'est i es pon per l'oest, et sembla que alguna cosa falla.
La desintermediació
Aquesta confiança en les fonts secundàries s'ha intensificat amb la desintermediació. Parlem d'aquest fenomen comunicatiu que ens permet prescindir dels mitjancers gràcies a les tecnologies de la informació (TIC) i les xarxes socials. Són eines poderoses que han creat un enorme espai desregulat on la informació circula lliurement. Podem consultar el temps, la ruta més ràpida per arribar a lloc, sol·licitar una cita a cal dentista i comparar preus d'un producte en botigues diferents. També, però, gairebé sense voler-ho, ens hem convertit en productors d'informació.
Quan fem un comentari d'una pel·lícula, postem la crítica del restaurant on hem sopat o indiquem a la nostra app de navegació que s'ha produït un embús per culpa d'un accident, produïm i compartim informació.
En realitat, es tracta d'un hàbit, d'una pauta de comportament, que hem adquirit gairebé sense adonar-nos-en. Primer, ens habituem a buscar informació a través dels nous mitjans, desplaçant la televisió com a font principal d'informació. Així, com apunta l'informe Digital News Report 2018, el 85% dels espanyols busca notícies via mitjans online i el 60% en mitjans socials.
Aquesta aposta pels nous mitjans, on el control editorial no sempre és d'allò més rigorós, ens permet donar un segon pas: el 50% comparteix notícies per Facebook i gairebé el 40% via WhatsApp. Ho fem principalment a través del mòbil. Sempre enganxat a la mà, per a no perdre cap detall i compartir tot allò que considerem rellevant. Una acció, compartir, que ens fa productors d'informació.
La singularitat de WhatsApp
Malgrat l'increment en la circulació d'informació i la constant exposició a què ens sotmeten les TIC i xarxes socials, encara som una mica prudents. Molts usuaris serien incapaços de publicar un post massa polèmic a Facebook o de compartir un tuit d'una font dubtosa. L'escrutini públic i la desitjabilitat social —caure al costat del que la societat jutja acceptable—, ens obliga a ser cautelosos. Aquesta cura no la tenim, almenys no tant, amb WhatsApp.
Identificar el mòbil amb un espai privat, protegit amb una contrasenya o control biomètric, confereixen a aquesta aplicació un caràcter especial. Si rebem un missatge amb el que més o menys estem d'acord, o no gaire en desacord, malgrat que pugui resultar censurable, ens tallem poc a l'hora de reenviar-lo.
Quina és la diferència entre un post a Facebook i un missatge de WhatsApp? Una, fonamentalment: la comunicació interpersonal. La diferència no és només que WhatsApp constitueix un espai més reservat, menys exposat, sinó també en el control que exercim sobre la tramesa.
Revisem l'agenda i l'hi enviem a aquelles persones a les que en sembla que els podria agradar el missatge, interessar la informació o que comparteixen el nostre punt de vista (almenys en part) sobre l'afer en qüestió. És exactament la mateixa lògica que s'aplica a la persona que rep i processa el whatsapp.
Quan enviem un missatge per aquesta aplicació, o per una altra app de missatgeria, ho fem a un familiar, amic, company de feina... a una persona que ens coneix. Algú que també ens té a la seva agenda i que, en principi, no ens rebutjarà.
Qüestió de confiança
A WhatsApp, els filtres i biaixos que habitualment tenim activats per processar la informació dels mitjans, la publicitat o els polítics estan desactivats (tret que siguem molt pesats i ens tinguin silenciats). Aquesta predisposició no és casual i és la base de la comunicació interpersonal: confiem en la persona amb qui ens comuniquem. En major o menor grau, el receptor diposita algun tipus de confiança (credibilitat) en la font de la informació que rep perquè el coneix.
L'avantatge que aquesta forma de comunicació ofereix per a la viralitat de qualsevol missatge és que la font original, qui ha produït el missatge, mai no és qui l'envia. Sempre és algú conegut. Quan compartim un missatge, el reenviem, és el nostre nom el que apareix en la notificació de WhatsApp. Mai no figura el de la multinacional, el mitjà de comunicació o l'equip de comunicació del candidat polític que l'ha creat. Aquesta particularitat facilita que tornem a enviar aquesta informació.
L'automatisme amb què posem en circulació (repliquem) una vegada i una altra una informació té un gran potencial per a la política. Com hem dit, confiem poc en els polítics, però sí que ho fem en els nostres amics. Aquests contactes de WhatsApp que ens envien, pel nostre circuit privat favorit, tota mena de missatges. Alguns d'ells, qui ho dubta, també de contingut polític. Missatges que, en moltes ocasions, ha dissenyat un community mànager que no coneixem. Però això tant se val, el missatge ens l'envia un amic.
Abaratir l'esforç
La perfecta equació de l'ús polític de WhatsApp es resol per la reducció important de costos que ofereix. Pensa-ho: quina inversió has de fer per estar permanentment informat de l'actualitat política? Quin esforç estàs disposat a fer per a decidir el teu vot?
La participació política suposa un cost important en termes d'inversió de temps. Per exemple, per a llegir els programes electorals dels partits, veure els debats o reflexionar sobre les diferents propostes. Per aquesta raó, els ciutadans busquem tota mena de dreceres cognitives. Encara que la major part d'elles, les més efectives almenys, tenen a veure amb la ideologia i la identificació partidista —distingir als meus dels teus per a decidir el vot—, abaratir l'esforç que hem de fer per estar informats resulta molt seductor i mobilitzador.
No es tracta només de compartir notícies. És una mica més complex i subtil. El ciutadà comparteix tota mena d'informació, moltes vegades en forma de meme. Un petit suport en el qual l'anecdòta s'eleva a categoria d'anàlisi però que, en cap cas, no es percep com un contingut pròpiament polític o vinculat a un partit o candidat concret. Un bombardeig constant d'informacions fragmentades, ben dissenyades, que construeixen progressivament la realitat política que ens envolta i redueixen el cost de la nostra participació.
Contrastar o reexpedir?
Per què acceptem com a veritables aquests memes? Per què poden afectar el nostre posicionament polític? És senzill: el nostre escàs interès per la política i la informació, la nostra cultura política en realitat, fa que el sensacionalisme, les generalitats i l'aparent quotidianitat d'aquests missatges tinguin alguna cosa de cert. Almenys una petita porció de veritat amb què coincidim.
Òbviament, només hauríem de comprovar un parell de dades per rebutjar molts d'aquests missatges, però això implica invertir una mica de temps i d'interès en fer-ho. Molt més senzill és reexpedir-lo i que la confiança que els nostres familiars i amics tenen en nosaltres donin credibilitat al missatge que acabem d'enviar.
Una estructura comunicativa més complexa del que sembla i que s'engloba dins d'aquest fenomen conegut com a fake news. Una estratègia per mobilitzar l'electorat inaugurada en la dècada de 1930 per Campaigns, Inc., que Cambridge Analytica i companyia han dotat de sofisticació i algoritmes i que WhatsApp ha elevat a prèmium class en la campanya de Jair Bolsonaro.
Control i propagació
La capacitat de WhatsApp per reduir els costos de la participació política i mobilitzar l'electorat, i algunes ensopegades de Facebook, han obligat Mark Zuckerberg a emprendre una sèrie d'accions per evitar un mal ús polític de les seves eines. Així, respecte a l'app de missatgeria, ha reduït a cinc el nombre màxim de vegades que pot reexpedir-se un missatge. Un intent una mica matusser d'evitar l'extensió de falòrnies, informacions esbiaixades per perjudicar a un candidat, etc.
Pensa-hi. Seguim l'estructura viral de propagació de qualsevol xarxa social: tens un missatge i cinc amics a qui els hi envies. Aquests cinc amics en tenen altres cinc. És a dir, el missatge ja s'ha enviat 25 cops. Un pas més? 125 cops. Un altre més? 625 missatges reexpedits. I tot sense considerar llistes de distribució ni grups i només en un instant.
Externalització
La capacitat de propagació de WhatsApp, la reducció del cost de la informació, la immediatesa de la transmissió i la credibilitat que dipositem en els remitents han convertit aquesta app en una important eina política. I tot això gratis et amore. Sens dubte, l'externalització més refinada de la història de la comunicació política. Nosaltres posem el mòbil, la tarifa de dades, l'agenda, la credibilitat i la retramesa. I tot això, a cost zero. Bravo!
No t'alarmis, encara som a temps de prevenir escenaris com el brasiler, o el nord-americà, o el britànic, o l'italià... Si creus que no hi ha dreceres per a la política, que és necessari fer una important inversió per decidir el teu vot, que és obligat revisar-ne molta de la informació que reps a través de les teves xarxes socials..., o simplement no vols treballar gratis per a un candidat que ni t'ha demanat permís per propagar els seus missatges, segueix una regla senzilla abans de replicar qualsevol informació. Pregunta't: qui és el cunyat dels meus grups de WhatsApp? Si no ets capaç d'identificar-lo, potser ets tu.
Rubén Sánchez Medero és Professor de Ciència Política, Universidad Carlos III
Aquest article va ser publicat originalment a The Conversation