José Maria Aznar va néixer a Madrid el 1953, en una família fermament compromesa amb el règim franquista i la promoció del seu Caudillo. El pare va ser el cap de programació de la cadena SER durant vint anys i quan Aznar era adolescent es va convertir en el primer director de l'Escuela Oficial de Radiodifusión y Televisión, sota les ordres del ministre d’Informació, Manuel Fraga, responsable de la Llei de Censura de 1967. 

El referent que Aznar cita sempre, però, és el seu avi patern, que va escriure llibres de ressonàncies nazis com ara Historia de la Cruzada o El Alcazar no se rinde. L’avi d’Aznar, que havia estat admirador de Sabino Arana, es va convertir en l’hagiògraf més famós de Franco i el dictador el va nomenar ministre plenipotenciari als Estats Units, ambaixador a l’ONU i d’altres càrrecs diplomàtics, a més de director de La Vanguardia en dues ocasions.

Mentre la família promovia l’acostament del règim als Estats Units per motius de supervivència política, Aznar estudiava en una escola privada de Madrid molt religiosa. A la facultat de Dret, el futur president es va afiliar a una organització ultra que predicava el retorn als ideals de José Antonio. El xoc entre els valors del catolicisme falangista i el liberalisme americà devien contribuir a forjar-li aquesta expressió tan seva de colèric restrenyit.

Llicenciat el mateix any que moria el dictador, el 1976 Aznar va entrar al Ministeri d’Hisenda i va començar a escriure als diaris. Durant els debats de la Transició, va titllar el model autonòmic de “charlotada intolerable”. El 1979 es va afiliar a AP seguint els passos de la seva dona, Ana Botella. Destinat a Logroño per l'administració, va ser nomenat secretari general del partit a La Rioja i el 1982 va entrar al Congrés com a diputat per Ávila. 

La seva promoció política va anar lligada a les dificultats de la dreta per treure’s de sobre els fantasmes del franquisme. Incapaç de fer ombra a l’hegemonia del PSOE, a finals dels anys vuitanta el partit de Fraga va entrar en una profunda crisi interna. Els intents fracassats d’Herrero de Miñon i d’Hernández Mancha per unificar el partit van obrir-li el pas de manera inesperada, quan acabava de ser escollit president de la Junta de Castella i Lleó. 

El 1989 Aznar va aconseguir el suport de Fraga i es va convertir en el cap de l’oposició al congrés. El fet de venir d’una família del règim i, alhora, ser un desconegut sense deutes amb les mòmies del partit, ni un currículum tacat per la dictadura, li va donar un cert avantatge. Li va permetre envoltar-se de joves ambiciosos i desacomplexats, i anar rentant la cara a la dreta amb la tranquil·litat de saber que tard o d’hora el PSOE cauria desgastat per la corrupció.

Fins que no va arribar a la Moncloa el 1996, Aznar va recórrer a les mateixes tàctiques ferotges que González havia practicat per desbancar Suárez. El fet que se’l pintés com un home sense idees ni carisma, el va ajudar a vèncer la resistència que molts espanyols posaven a votar un partit de dreta. Mentre els seus diaris crispaven el debat, Aznar aprofitava la imatge d’home gris per vendre’s com un tecnòcrata eficient i desapassionat, perfecte per consolidar els progressos assolits pels socialistes, justament quan tot Europa parlava de l'esgotament de les ideologies.

La sang freda que va demostrar en l’atemptat d”ETA el 1995, va acabar de donar-li el pedigrí de líder que necessitava per guanyar i va ajudar a contrarestar l'agressivitat que el seu entorn gastava amb el govern de González i els seus socis. Quan a la nit electoral els seus votants van cantar allò de “Pujol enano, habla castellano”, va poder aparèixer a TV3 dient que el català “es una de las expresiones más perfectas que yo conozco desde el punto de vista de lo que puede ser el lenguaje”.

Durant la primera legislatura, Aznar es va haver d’entendre amb CiU i PNB per governar. És l’època de l’abolició del servei militar, del desplegament dels Mossos, de la coresponsabilitat fiscal, i dels discursos plens de cites de Cambó i de Josep Pla. També és la legislatura de l’entrada a l’Euro i de la simplificació de les estructures estatals. Aznar es va adonar que amb diners a la butxaca la gent se sentia més espanyola i va trobar en la Unió Europea un aliat. 

La privatització dels grans monopolis públics, que acabarien funcionant com oligopolis del PP, va envernissar d'eufòria la seva gestió i va crear una cort de nou rics que li reien totes les gràcies. El buit que va deixar la retirada de González va encimbellar Aznar fins a nivells inesperats. De sobte, aquell homenet eixut i seriós fins a la pedanteria i la mala educació tenia una mica carisma. El seu bigoti semblava menys repel·lent; la seva rialla menys estúpida; el seu orgull més audaç i intel·ligent.

A la segona legislatura, la impaciència i els complexos que Aznar havia contingut van aflorar multiplicats. Amb la majoria absoluta, va començar a actuar com si els seus haguessin guanyat una altra guerra i va despertar fantasmes que semblaven superats. En política autonòmica, va decidir tancar el procés de descentralització. El fet que Pujol aparegués en els diaris internacionals el molestava profundament, i el PP va començar una ofensiva per convertir CiU en la seva sucursal a Catalunya. 

Respecte a Euskadi, el fet de tenir un pare nascut a Bilbao i un avi que parlava basc no sols no va el ajudar, sinó que va acabar de convertir el conflicte en una cosa personal. Dominat per un ego colèric, i una bombolla periodística cada vegada més servil, Aznar va oscil·lar entre la intransigència i l’electoralisme davant la violència d’ETA. Si no hagués sigut pel clima antiterrorista que l’atemptat de les torres bessones va generar a tot el món, la seva estratègia policial hauria pogut acabar molt malament.

En política internacional, Aznar també va treure el bigoti quixotesc i va actuar com si Espanya fos una gran potència. D’una banda donava lliçons d’economia a França i Alemanya, i de l’altre parlava de “mi amigo Bush” i “mi amigo Tony Blair”. Embriagat pels beneficis de la bombolla immobiliaria i financera va creure que podia tractar la Unió Europa com si fos Catalunya. El dia que es va deixar fotografiar amb els peus sobre a la taula en el ranxo de George Bush, va acabar de perdre l’oremus. O potser el va perdre el dia que va organitzar-li una boda de princesa a la seva filla. 

El fet és que l’atemptat de l’11-M i la gestió que en va fer el seu govern no només va posar en evidència fins a quin punt s’havia deixat dur per la fatuïtat. També va fer que l'esquerra se sentís legitimada per convertir-lo, injustament, en el dolent més important d'Espanya des de Franco. Amb els anys, la crisi immobiliària i financera i les conseqüències de la guerra d’Iraq han acabat d'enfosquir la part més brillant del seu llegat polític. La part més intangible, l'imaginari d'una Espanya urbana i patriòtica, continua perfectament vigent i encara alimenta el discurs de l'esquerra i de la dreta.

Ara es dóna la paradoxa que el millor president que ha tingut Espanya ha sigut el pitjor ex-president. Despullat de l’aura que li havia donat el poder, Aznar no ha sabut trobar el seu lloc al món i el milhomes que sempre ha portat dins no para d'inflar-se, reclamant una mica d'atenció. Els darrers anys hem vist com es treia el bigoti, feia gimnàstica, es deixava el cabell llarg, se'l tallava, es fotografiava a la platja en banyador, aprenia anglès, criticava Rajoy i, en definitiva, com es refugiava en el paper del Cid que justifica amb una actitud apocalíptica el seu enuig i el seu ressentiment.